Els nòrdics més foscos i brutals
La sèrie ‘Vikings’ torna amb nous episodis per traslladar l’espectador a l’època dels saquejos en nom d’Odin i de les batalles per guanyar l’entrada al Valhalla
“El poder és sempre perillós. Atrau els pitjors i els millors els corromp. Mai vaig demanar poder. El poder només el guanyen aquells que estan preparats per rebaixar-se ells mateixos per aconseguir-lo.” Aquesta frase la pronuncia el protagonista de la sèrie Vikings, Ragnar Lodbrok, a l’inici de la tercera temporada, quan es planteja nous canvis en el seu regnat que, indefectiblement, acabaran amb enfrontaments i violència. Les batalles pel poder són l’eix central d’aquesta sèrie massa sovint relegada a un segon terme per les injustes comparacions amb un fenomen com Jocs de trons. Ara que la cadena TNT emet la segona part de la cinquena temporada (dilluns, 3 de desembre, pocs dies després de la seva estrena als Estat Units) és un bon moment per reivindicar-la.
En antena des del 2013, el seu èxit ha rellançat la cadena History, la productora original, un canal de subscripció força criticat per emetre pseudodocumentals sensacionalistes amb arguments tan tronats com l’existència de civilitzacions alienígenes. Vikings, però, de seguida es va guanyar un públic fidel, no necessàriament interessant en la seva precisió històrica –tampoc gaire elevada–, sinó en la trama dramàtica i els paisatges nòrdics (tot i estar rodada a Irlanda). La sèrie se centra en la figura de Ragnar Lothbrok, un granger del segle VIII que acaba esdevenint rei dels víkings i que aconsegueix reunir un exèrcit prou gran per saquejar territoris que ara serien França i la Gran Bretanya.
EL REGNE DE RAGNAR
Hi ha molta controvèrsia sobre si el personatge llegendari de Ragnar, un dels herois més cèlebres de les sagues nòrdiques, va existir o no de veritat, i tot indica que la seva fama és el resultat de barrejar històries diferents de diferents cabdills. Tot i això, és cert que un Ragnar va aconseguir assetjar París durant el segle IX. El problema és que els víkings d’aquella època no en van deixar cap testimoni per escrit, i només ens han quedat els testimonis de les seves víctimes. En qualsevol cas, la història del Ragnar televisiu és plena d’intrigues, batalles, revenges i sexe. Mostra el lideratge d’un guerrer ambiciós, astut i sobretot curiós, que té obsessió per expandir el seu territori, no tem la mort i no dubta a comportar-se amb crueltat quan ho considera necessari. També mostra el xoc entre la visió del món dels víkings i la del cristianisme que s’havia anat estenent per EuroWpa. Un exemple és el paper de les dones: les guerreres nòrdiques se’ns presenten com dones fortes que no estan sotmeses al poder masculí. Lagertha, l’esposa de Ragnar i mare d’un dels seus fills, n’és un bon exemple. Un dels atractius de la sèrie és que, tot i el misticisme de les creences vikíngs, no hi apareixen elements fantàstics i té un to molt realista. Això sí, no és apta per a públic amb l’estómac delicat: més enllà del sang i fetge convencional també s’hi reprodueix un tipus d’execució –l’àguila de sang– que és de les més sàdiques que s’han vist mai a la pantalla.
Una sèrie que recrea algun dels costums nòrdics del segle VIII, i en què no falten les batalles cruentes, les intrigues, les escenes de sexe i les complicades relacions familiars. Malgrat la violència de les imatges, els actors pengen a les xarxes tota mena de vídeos divertidíssims en què es veu el bon ambient durant el rodatge.