Pantalla

INDEPENDÈNCIA DE PEL·LÍCULA

El cinema ha estat al llarg del temps una bona eina per esculpir identitats i cohesionar els valors d’una comunitat. En un moment en què una bona part de Catalunya cerca la manera d’escapolir-se de la monarquia borbònica, resseguim com el setè art ha representat períodes fundacionals de nacions. Hi trobarem un ampli ventall de narratives, des del patriotisme exacerbat fins a la dificultat de ser fidedigne amb la història

A MITGES
“A Europa s’han representat també separacions parcials o frustrades, per exemple, a Irlanda”
UN CAS SINGULAR
Cuba construeix la seva identitat estatal alineada amb el socialisme, a diferència de la majoria del continent
PROLÍFICS
“Capdavanters del cinema global, els EUA han rodat la seva història nacional centenars de vegades”
EL COSTAT FOSC
Els camins del cinema poden tenir cares ben fosques, com la propaganda i la manipulació flagrant

El cinema ha estat, al llarg del temps, una eina per esculpir identitats, enfortir teixits i cohesionar els valors i el patrimoni col·lectiu d’una comunitat. Un vehicle per popularitzar el passat i, alhora, fer un mirall del present. Aquests camins artístics poden tenir cares ben fosques, com la propaganda i la manipulació flagrant, i d’altres ben riques, i són canals expressius per comprendre millor una societat.

Actualment, una bona part de Catalunya cerca la manera d’escapolir-se de la monarquia borbònica per fer néixer una república. Si resseguim com el setè art ha representat períodes fundacionals de nacions trobarem un ampli ventall de narratives. Des del patriotisme exacerbat fins a la dificultat de ser fidedigne amb la història, passant per relectures alternatives o el romanticisme per la pèrdua de formes de vida que “el vent s’endugué”. Qui sap si mirant-les en podrem treure algunes conclusions.

Revolucions i enderrocaments

Un vessant triomfal de les independències del continent europeu el veiem en les celebracions de les victòries. Roberto Rossellini va filmar amb precisió Viva l’Italia! (1961) rememorant el periple emprès cent anys abans pels camises roges de Garibaldi, que volien implementar una república i van acatar una Itàlia monàrquica. De l’erupció d’un nou país republicà nascut de les tripes d’un regne sobresurt La Marsellesa de Jean Renoir (1938), que va presentar d’una manera heroica i costumista els citoyens dirigint-se a París per culminar la rebel·lió, entonant la famosa cançó revolucionària i actual himne nacional.

A la Unió Soviètica existeix tota una categoria de films sobre la seva creació, però mereix una menció especial la cineasta Esfir Shub, pionera del cinema d’arxiu amb La caiguda de la dinastia Romanov (1927). En un treball excepcional de recerca de material i remuntatge, va explicar els anys previs a la revolució mostrant l’omnipotència imperial, les protestes, el front de guerra... També Finlàndia es va desempallegar del tsarisme (i dels russos). Ho va il·lustrar La mort robada (1938), tresor expressionista de Nyrki Tapiovaara, intriga sobre resistents finesos amb un objectiu comú tot i que maneres diferents d’assolir-lo, segons siguin poble, burgesia o dubtosos reaccionaris. L’altra cara de la moneda és la del perdedor. Luchino Visconti, director elegant i tràgicament operístic, és qui millor va dibuixar els “crepuscles divins”. Va copsar els finals de cicle a Senso (1954), un triangle amorós enmig de les darreres batalles per la unificació italiana, o a Ludwig (1972), monumental retrat de Lluís II de Baviera, rei de lliure albir i castells esbojarrats, titella en favor de la unificació d’Alemanya i eliminat quan va convenir.

Escissions a mig fer

A Europa s’han representat també separacions parcials o frustrades. Per exemple, a Irlanda, on alguns cineastes s’han immiscit a fons en les problemàtiques polítiques per revelar què batega rere aquells “homes tranquils”. És el cas del fidedigne relat sobre la independència que va liderar Michael Collins (Neil Jordan, 1996) encarnat en Liam Neeson, signant del tractat de pau que va desencadenar el conflicte d’Irlanda del Nord i que li va costar la vida. O de Ken Loach, que a El vent que agita la civada (2006) va narrar el drama de dos germans integrats a l’IRA que, una vegada va fructificar la victòria, es van embolcallar en sagnants pugnes internes.

A Escòcia, en el mainstream i poc rigorós producte Braveheart (1995), Mel Gibson feia el primitiu exhibint una actitud envers els anglesos força diferent, per sort, a la del recent referèndum. Més gamberros van ser els belgues amb Bye bye Belgium (2006), un programa informatiu emès per la televisió pública en què es va difondre la falsa notícia de la separació unilateral de Flandes. Un noticiari amb elements que avisaven del fake, com paràfrasis de Magritte, però que nombrosos ciutadans es van empassar i que va provocar un fort enuig als dos bàndols.

De fora vingueren

Els països africans i asiàtics nascuts dels processos de descolonització del segle XX han estat representats amb ulls d’explorador. En el camp del cinema, hi ha cèlebres pel·lícules que relaten traumàtiques resistències, però sempre des de mirades foranes. La mastodòntica Lawrence d’Aràbia (David Lean, 1962), amb actors com Peter O’Toole i Omar Sharif, sobre el tinent britànic que va ajudar en l’alliberació del jou otomà a l’Orient Mitjà o Ghandi (Richard Attenborough, 1982), biopic de la figura clau per a l’Índia i estendard de la no-violència, entre d’altres. El gran exemple és el Vietnam, escenari de tot un gènere nord-americà (amb Coppola, Kubrick, Stone, Cimino), on l’“apocalíptic” conflicte és invariablement viscut a la pell de l’ocupant i silencia el punt de vista de l’adversari, com exposava Ignacio Ramonet (“Filmar el conflicte de Vietnam”, Le Monde Diplomatique, 2000).

En un context més contemporani brillen obres com Tabú (2012), de Miguel Gomes, que va fantasiejar amb les passions d’uns portuguesos benestants a l’Àfrica; Lumumba (2000), rodada pel cineasta haitià Raoul Peck sobre un dels més grans llibertadors colonials, i Un día más con vida (de la Fuente/Nenow, 2018), un documental d’animació que ha resseguit els passos de Ryszard Kapuscinski dies abans de la bel·ligerant independència d’Angola. Hi ha qui malgrat ser forà ha aconseguit tocar “el cor de les tenebres”. La producció italoalgeriana dirigida per Gilo Pontecorvo, La batalla d’Alger (1965), va interpretar amb realisme la resistència guerrillera autòctona i la crua repressió francesa, tortures incloses. El resultat final va molestar tant que les escasses projeccions efectuades a França van ser atacades amb violència per l’extrema dreta i no es va estrenar amb normalitat en aquell país fins al 2004.

Descolonitzar la mirada

En aquestes mateixes geografies, la reescriptura de la memòria ha estat una pràctica sovintejada durant les darreres dècades, acte descolonitzador i constructor de la pròpia identitat. És el cas de la guerrilla moçambiquesa Frelimo, que va associar revolució, transformació social i cinema. D’aquest esperit en van sorgir films com Mueda, Memória e Massacre (Ruy Guerra, 1980), que recrea amb actors no professionals una massacre de manifestants, “momentum” de l’inici de la revolta contra la dominació colonial. Quan els guerrillers es van assentar al poder, però, en va sorgir un govern dictatorial que va imposar el seu discurs trepitjant les premisses anteriors, com explicava Rachel Schefer (“Cine revolucionario mozambiqueño”, A cuarta parede, 2017).

En aquest sender de nous llenguatges apareixen cineastes d’avantguarda que reinterpreten els períodes nacionals decisius. És el cas del filipí Raya Martin, amb propostes experimentals com Autohystoria (2007), llargmetratge de molt pocs plans sobre la mort dels germans Bonifacio, actius opositors als espanyols, executats per rivalitats internes. O Independencia (2009), ubicada en l’ocupació nord-americana, en què imagina “un cinema filipí que mai va existir, reivindicant una identitat usurpada per successives dominacions estrangeres” (Gonzalo de Pedro, Blogs&Docs, 2009). També l’algeriana Narimane Mari a Loubia Hamra (‘mongetes vermelles’), del 2013, que reinventa situacions de la guerra d’alliberació amb música i un grup enèrgic de nens i emula els resistents que passaven gana i l’únic que menjaven eren llegums.

“Cine o mORT, vencerem”

A l’Amèrica Llatina els cineastes van fer front durant el segle XX a dictadures i greus problemàtiques socials que els van tocar de ben a prop. Els naixements dels seus països els van quedar més lluny i en representar-los van agafar un to glorificador al voltant de figures militars. “Una orientació conservadora en el poc que s’ha fet” “adoptant posicions racistes i de dretes”, segons l’investigador peruà Guevara Flores (“Bicentenario”, Pacarina del Sur, 2017). Coincidint amb els bicentenaris de les guerres d’independència, aquests darrers anys hi ha hagut un repunt temàtic, i la superproducció Libertador (2014), sobre Simón Bolívar, en el rostre de l’actor veneçolà Édgar Ramírez, n’ha estat una de les més destacades.

Hi ha, com sempre, casos singulars. A l’Argentina, La guerra Gaucha (Lucas Demare, 1942) va aconseguir anar més enllà del biopic de capitosts posant el protagonisme en personatges humils, “els sense nom”. Un capellà cec o un tinent peruà que es canvia de bàndol donen suport als exèrcits irregulars gautxos en l’enfrontament contra les tropes espanyoles. Cuba és per si mateixa un cas força únic, ja que construeix la identitat estatal alineada amb el socialisme, a diferència de la majoria del continent. Alhora s’ha de tenir present que Fidel Castro era un gran cinèfil, entre altres coses. Es van crear films d’alta qualitat com Lucía (Humberto Solás, 1968), en què tres dones amb el mateix nom tracen un camí emancipador personal i nacional, en un discurs afí als corrents oficials de l’època.

Del Ku Klux Klan a Donald Trump

Capdavanters del cinema global, els Estats Units han rodat la seva història nacional centenars de vegades. No és sorprenent que tinguin inculcat l’amor pel cel·luloide, des que van fer president un actor de westerns com Ronald Reagan fins a l’actual Donald Trump, que sembla dirigir una “boja acadèmia de policia” cada dia. El seu relat és complex i comparteix tant la visió colonitzadora agressiva, en què els indis només existeixen per ser aniquilats, com el corrent hollywoodià progressista sempre al costat de les injustícies. Alguns títols referents a la seva fundació són Tambors al llarg del Mohawk (John Ford, 1939) i la molt criticada El patriota (2000), amb Mel Gibson de nou fent el mascle.

El llargmetratge Amèrica (1924) de D.W. Griffith també exposava aquests fets. El director, però, és més recordat per El naixement d’una nació (1915), sobre la guerra de secessió, període refundacional que ha generat moltíssimes més produccions. Aquesta obra prodigiosa del cine mut i de gran èxit comercial és alhora un dels films més racistes mai realitzats, panegíric sense contemplacions del Ku Klux Klan. Les posicions extremes han continuat al llarg de les dècades, i Independence day (Roland Emmerich, 1996) és una somiada “guerra dels mons”. Els ianquis salven el planeta d’una invasió alienígena devastadora, objectiu que s’aconsegueix un 4 de juliol, data de la commemoració de la seva independència. Tim Burton va replicar amb l’humorística Mars Attacks! el mateix any, paròdia d’invasors d’estrambòtic cap verd que es carreguen el president.

Esmolem ben bé els mòbils

El cinema que va filmar la història ufana dels seus cops de sabre ressona llunyà, ja que sembla que algunes societats han après del passat. Ara l’ensenya és la pau i s’encaren els conflictes amb noves formes. Conseqüentment, l’anhelada independència catalana no troba un guió prefabricat, sinó que ofereix episodis fragmentats de tots els gèneres. L’1 d’octubre va barrejar el film social, amb el d’acció i el d’espies. Fa més d’un any que vivim un drama carcerari i estem a les portes d’una intriga judicial plena de referents a la gran pantalla.

La pel·lícula del procés podria no ser un llargmetratge, sinó que una saga, una sèrie... o una pel·lícula col·lectiva, ja que la ciutadania produeix les seves pròpies imatges assistint arreu amb els mòbils ben esmolats. Potser són noves formes d’exposició audiovisual? Un laberint polític i cinematogràfic. Els autors se les hauran d’enginyar per treure l’entrellat d’aquest garbuix, així com per donar vida a l’èpica dels despatxos, els clímaxs de les reunions i el patiment ocult. En tot cas, si aquesta obra es construeix amb una seqüència final, demano un happy ending.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)