Articles

La netedat

Si el sistema cultural funcionés com cal, ‘La netedat’ seria un llibre de referència

No dic res de nou de l’atzar com a causa de molts pensaments que potser per la via de la raó haurien trigat molt més, o no haurien vingut mai. Damunt la taula hi tinc un catàleg d’exposició de Giacometti i l’últim llibre de poemes de Sebastià Alzamora, La netedat, publicat per l’editorial Proa dins de la seva col·lecció Ossa Menor. En el llibre hi ha, si el meu criteri no està del tot tronat, un referent de l’obra de Giacometti en les il·lustracions que acompanyen els poemes, del dibuixant Julio César Pérez. La precarietat essencialista del dibuix, la duresa de la sobrietat i, sobretot, el crani com a objecte central, com a emblema resum de l’individu, geometria al principi del llibre i retrat del poeta al final.

Com que aquí no hi atzars –curiosament, atzar no té en propietat un sinònim, que cal obtenir per aproximacions: certesa, càlcul, premeditació, voluntat…–, com deia, no hi ha atzar en l’afinitat entre autor de les imatges i autor dels poemes. Per qui conegui l’obra poètica d’Alzamora, aquest llibre té un inequívoc regust de culminació d’un camí, d’un primer camí al qual s’ha arribat –potser– per una escalada procel·losa, i a partir d’aquí –potser– el paisatge serà diferent. Crec advertir-hi dues parts: la primera, en què s’apleguen Vestigis (allò que Pere Quart va oficialitzar com a poemes “de circumstàncies”), Animals i Marines (amb els continguts expressats en els títols). I la segona, La netedat, un poema llarg en decasíl·labs estructurats en quaranta estrofes de deu versos, escrit amb una impecable i implacable voluntat expressiva.

El poeta va aquí més enllà que en els poemes anteriors. “Quan ja s’ha dit tot el que es podia dir,/ quan ja els fantasmes són habituals,/ és quan la netedat cau damunt teu, s’anuncia a la primera estrofa.” El poema discorre al voltant d’un jo de la casta dels humans hölderlinians: “A cegues de l’una/ Hora dins l’altra,/ Com aigua de roca/ A roca llançada,/ Anys i anys dins l’incert, daltabaix.” Està fora de lloc advertir en el poeta arrels hölderlinianes, fins i tot ribianes? El poema conclou: “La netedat la tens o et cau damunt,/ recer, esvoranc, cinisme, indignitat/ de la memòria, quan tant d’esforç/ he invertit a esborrar-la i a morir.” A través de l’austeritat, de la netedat expressiva, Alzamora envia un missatge: el de tenir el control, i ho expressa en la paradoxa: la lucidesa duu a l’escepticisme, i el cercle es tanca fent servir l’escepticisme per arribar a la pau interior, a allò que els antics en deien l’ataràxia, la cara vitalista de la saviesa.

Si el sistema cultural de les nostres lletres funcionés com cal, La netedat seria un llibre de referència. Concedim-nos el benefici de l’oportunitat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)