L’experiment del Dr. Quatermass
Hi ha un home vestit amb una gel·laba (però llavors jo no sabia que era una gel·laba) que és apunyalat per l’esquena mentre corre per un mercat. Hi ha un nen, un nen com jo, que és raptat per uns dolents i que xiula de lluny la cançó que la seva mare canta al piano, per ser sentit. L’home fa esforços amb les mans i els braços per treure’s el ganivet, però no hi arriba. Cau d’esquena. Algú que l’auxilia observa que du la cara pintada. La cançó que la mare canta és maca i enganxosa, “Qué será, será...” Hi ha un home que fa de taxidermista (però llavors jo no sabia què era un taxidermista) que té la cara com desfigurada i em fa por.
Un dia vaig anar al cine i vaig veure que les imatges que havia atribuït a un somni i que em revenien al llit quan em quedava a casa amb febre corresponien totes a una mateixa pel·lícula. Ja l’havia vista, doncs. Quan? Qui m’hi havia portat? Els pares, és clar. Devia ser molt petit. “Qué será, será...” Es titulava L’home que sabia massa, de Hitchcock, amb James Stewart i Doris Day. L’he vista moltes vegades, des de llavors. Ben analitzada, l’argument no té ni cap ni peus. Ben pensada, sembla el producte d’un somni, com altres obres del director. El somni m’havia estat traspassat. Vaig saber més tard que Hollywood, d’on venia la pel·lícula, tenia l’apel·latiu de “fàbrica de somnis”. Ja n’he parlat en un altre article d’aquesta sèrie que hauré d’anar clausurant, si es fa repetitiva.
Al cine de col·legi cada setmana anunciaven L’experiment del Dr. Quatermass, però no l’acabaven mai de fer. A última hora la substituïen per una altra. Era un cine imprevisible. Al final va arribar. El taxidermista de la cara mig desfigurada arribava molt malalt d’un viatge espacial. Mutava en un cactus, i convertia en cactus tot el que tocava. Al moment que era a punt d’atacar una nena me’n vaig anar del cine, per primera vegada a la vida. La segona i última, quan el meu fill, a qui havia acompanyat a veure El silenci dels anyells, em va dir que li feia massa por. L’home cactus es deia Victor. Vaig avorrir aquest nom durant molt temps. Encara ara quan em presenten un Víctor penso en L’experiment del doctor Quatermass, i en el taxidermista, que era una bona persona i no tenia res a veure amb el ganivet ni amb el rapte del nen.
A col·legi també anunciaven i tampoc no acabaven de fer mai una pel·lícula que jo entenia que es titulava Les estranyes dones del pit estret. La mare, que amb el pare em devia haver dut a veure L’home que sabia massa, em deia que era comprensible que un cine de capellans no es decidís a projectar una pel·lícula amb aquest nom. No entenia què volia dir. Al final la van fer. Es deia Les estranyes dones de Pitt Street, era anglesa i anava d’unes senyores de fer feines la malícia de les quals consistia a robar als despatxos que netejaven. No em van produir ni somnis ni insomnis.