Litúrgia d’argila
.RRR és un espectacle que dona la raó al visionari Carles Santos, que va ser capaç de coure en la marmita escènica totes les disciplines i passions que el van commoureNo és casual que el pare de la psicoanàlisi, Sigmund Freud, es referís als déus de la mitologia grega, Eros i Thanatos, per concebre les pulsions antagòniques que habiten en l’ésser humà: la vida i la mort. Eros, l’instint de la vida, però també de l’amor i la passió i que simbolitza una força còsmica –segons la llegenda va ser testimoni de la composició del cosmos–, oscil·la a prop de les pulsions fatalistes i autodestructives de Thanatos.
Al bell mig d’una rotllana (instal·lació escultòrica configurada per l’artista visual Susana Guerrero que comprèn un conjunt de 40 caps de jaguars blancs que miren cap enfora i romanen amb les boques obertes com a signe de protecció), jauen els cossos seminus d’Asun Noales i Sebastián Rowinsky. Units per les boques en un gest evocador que desprèn la dualitat que habita en tot ésser humà, els ballarins interpreten una dansa transmissible en què els moviments subtils, a voltes eròtics, fan vessar la terra d’argila que cobreix la seva pell. En aquest bategar de rituals i sacrificis ancestrals es teixeix la coreografia de Rito, l’espectacle de la companyia Otra Danza en què conflueixen, en un equilibri sublim, la cinètica, la plasticitat, la dansa i l’acrobàcia. Asun Noales, ballarina, coreògrafa i directora de la companyia –i que ha dirigit treballs de reconegut prestigi, com ara Sacra, Clandestino i Pélvico–, troba en aquesta ocasió l’art fonamental, aquell al qual va fer al·lusió el poeta Paul Valéry en afirmar: “La dansa crea una forma particular del temps que pertany a una classe completament diferent del temps lineal que experimentem en la nostra vida normal.” Per Valéry, com també per Eros i Thanatos, el temps que projecta la dansa és un temps perllongat, continu i incessant; el gest que l’habita esdevé fugaç i etern, omnipresent i efímer.
Rito esdevé litúrgia poètica que abraça l’avantguarda plàstica del segle XX; com en la producció de l’artista multidisciplinari Joseph Beuys, allò salvatge conviu amb allò culte, animal, instintiu i sagrat; una amalgama, en definitiva, rica i significant.