GLORIA BELL

Aquest excel·lent remake de la xilena Gloria (2013), del mateix director, Sebastián Lelio (Una mujer fantàstica, 2017), ens endinsa en la realitat més absoluta de la nostra societat, el món de la dona lluitadora, independent, feminista, somiadora... i madura. No es podria qualificar el film de comèdia dramàtica, ja que el dia a dia real de Gloria Bell no és un conte de fades, precisament. És el camí per aconseguir la llibertat individual, la realització personal i l’eterna recerca de la felicitat d’una dona madura i divorciada, que anhela una segona oportunitat perquè encara creu en l’amor, en la vida. O vol creure-hi.

Julianne Moore (Els jocs de la fam, Carrie, Non-stop, Magnolia, Boogie nights, Bel Canto) lluita amb més ferocitat, si és possible, que la dura agent Clarice davant el mateix doctor Hannibal Lecter. Ara, però, s’enfronta amb un enemic molt més difícil de derrotar: la solitud i l’amargor. I se’n surt prou bé. O això sembla al final de la pel·lícula, un cant a l’optimisme, la rebel·lia i la insistència. De fet, la lletra de la mítica Gloria, d’Humberto Tozzi, en la versió de Laura Branigan, descriu a la perfecció, com a teló de fons, les sensacions i vivències més recents de Gloria Bell.

Moore es desviu per seguir caminant i vivint, amb el suport dels seus dos fills, la seva mare, una feina gris i tota mena d’activitats, com ioga i sessions de risoteràpia, per sentir-se viva i activa. El que més l’omple, però, és sortir a ballar música dels vuitanta, una banda sonora que, per cert, es converteix en més que una bona companyia al llarg de tota la història. Al local nocturn de Los Angels on va gent com ella, de més de 50, una nit coneix Arnold (John Turturro). L’inesperat romanç li obre un nou món de possibilitats, que semblava abocat a l’oblit. La decepció serà gran...

Gloria Bell té un aire a El diario de Bridget Jones, tot i que aquí res fa gràcia. El realisme és voraç, agre, demolidor i esquinçador, com la veu de Bonnie Tyler en una de les escenes finals. Turturro (El gran Lebowski, El color del diner, Quiz Show: el dilema, Exodus, Transformers) decep un cop i un altre les altes expectatives de Gloria, que li perdona tot per aconseguir que la relació, potser amb un toc inevitablement artificial, funcioni. El flexible Turturro fuig dels blocksbusters per oferir un personatge també prou amargat i ple de matisos. En el fons, ni Arnold ni Gloria tenen gaires motius per somriure. Gairebé no ho fan en tota la pel·lícula. Només Gloria riu i lluita de veres per sentir, per estimar, tot i la seva mirada eternament trista.

Gloria Bell també esdevé un petit homenatge a la música dels vuitanta que, òbviament, és la banda sonora de tots els que han fet EGB, també als Estats Units. Un fons que serveix perfectament per dibuixar realitats, emocions i veritats absolutes d’una manera triomfal, amb personatges molt ben definits. El resultat és impressionant des del punt de vista artístic, tot i el to agredolç de la dramàtica realitat humana. Julianne Moore ofereix una interpretació espectacular i la pel·lícula, dedicada i feta per a totes les dones, aconsegueix un aspecte vital per a l’espectador: no el deixa indiferent. Gaudiu-ne.