Més Rosalías i més Koiné

Una de les notícies culturals de la setmana ha estat el debut de la senyora Rosalía Vila i Tubella (Sant Esteve Sesrovires, 1993) cantant en català un tema de melodia enganxosa que no ha deixat indiferent ningú. En pocs dies està generant un regueró d’opinions. Algunes, tristament previsibles, com els atacs furibunds d’aquells que troben que cantar en català ofèn les essències pàtries espanyoles. D’altres, tècnicament raonables, com les dels que consideren que trinxa el català normatiu.

L’admirat Manuel Cuyàs va escriure fa anys que tots els catalans portem un sociolingüista a dins. I un entrenador del Barça, podríem afegir. Però la sociolingüística és una disciplina complexa, per a la qual calen coneixements bàsics. Per exemple, interioritzar conceptes com registre, que, per resumir-ho, seria la manera de parlar en funció de la situació d’ús o de context. Hi ha diversos àmbits de correcció (no són el mateix un whatsapp, una conversa al carrer, una cançó d’en Raimon, l’etiqueta d’un producte o aquest article), tot i que per a la bona salut d’una llengua la tendència hagi de ser el respecte per les regles que garanteixen la comprensió mútua dels usuaris.

És normal que en alguns estils musicals de base popular l’idioma sigui masegat. Fins i tot incorporant manlleus i barbarismes. És normal en català i en qualsevol altra llengua. Només cal escoltar la mateixa Rosalía cantant en castellà per imaginar que els puristes de la parla de Cervantes també es deuen estirar els cabells escoltant com hi tortura el lèxic i en dinamita la sintaxi. I si us aventureu amb alguns temes internacionals, sobretot de hip-hop o trap, arribareu a la falsa conclusió que tots els diners que heu invertit en l’estudi de l’anglès no us han servit per res, perquè la majoria de lletres us resultaran incomprensibles. En aquest cas l’slang, és a dir l’argot, el llenguatge contaminat, embrut una llengua que malgrat això (o potser per això) no deixa de ser la més viva del planeta. Estimats compatriotes, no patiu per l’impacte de Rosalía en la salut del català. Al contrari, animeu-la a fer més temes en la seva llengua materna.

Més inquietud, en canvi, hauria de causar el tuit que va perpetrar el senyor Gabriel Rufián el dia que es va fer públic el clip de Fucking money man, que és com és diu l’objecte sonor de la controvèrsia. “Más canciones de Rosalía y menos manifiestos Koiné”, va escriure el diputat republicà. Ho he deixat en la versió original, perquè no és pas un detall menor. Per als que no n’esteu al cas, el manifest Koiné és un document publicat fa uns anys per un col·lectiu de sociolingüistes, aquests sí professionals, denunciant la situació de minorització i el risc d’extinció o dialectalització del català després d’anys de persecució, d’imposició oficial del castellà i de dècades de renúncia dels mateixos parlants i del sistema polític i educatiu autòcton. El comentari de Rufián, més que indignació provoca una desolació profunda venint d’una de les principals veus del partit amb el compromís històric més persistent i insubornable en la defensa del català. En la meva modesta opinió d’usuari i humil treballador de la llengua catalana, crec que la supervivència del nostre idioma depèn que hi hagi més Rosalías i més manifestos Koiné. Aquesta és la combinació perfecta per mantenir una llengua viva, utilitzada en tots els àmbits i alhora defensada normativament. Més Rosalías i més manifestos Koiné, doncs. I menys frivolitat indocumentada, si us plau, si no és demanar gaire.