Una gestió Panzer

Plànyer-se de la gestió cultural del propi país és gairebé un subgènere literari, practicat a tants llocs, des de tants punts de vista i amb estils tan diversos, que si no fos perquè el cas és semblant a tot arreu, sorprendria la similitud de diagnòstics, invectives i conclusions. Si algú recopilés en un volum uns quants d’aquests textos, seria el llibre més reiteratiu i avorrit del món.

Un se’n va a França –i fins i tot a Espanya–, i allí també es queixen. Penso “ja m’agradaria plorar amb els vostres ulls”. L’argument comú és que no hi ha diners per a la cultura, perquè els governs diuen que la cultura no interessa ningú, que no ven i no té sentit ajudar-la com s’ha fet sempre, dels del temps de Mecenes. Ara, el despropòsit va més enllà: al poder, la cultura li molesta, perquè artistes i filòsofs tenen el mal vici de mirar des d’enlaire, aixecar catifes i posar en evidència l’immens podrimener de governs i grans corporacions, els primers empleats dels segons.

A Catalunya, més petita que les cultures de referència i amb menys oportunitats de diversificar, el fenomen és més nefast i visible. El cas té el seu què. La senyora Vilallonga, actual consellera de Cultura, indiscutiblement és una persona culta, catedràtica de llatí a la universitat. Un podia pensar que s’hi coneixeria el seu pas pel govern, després que no s’hi hagués notat gaire el de la senyora Borràs, també molt culta, i procedent de l’àmbit de les lletres, on ha tingut i té un paper destacat. Doncs no. La pistonada de la conselleria és la mateixa que quan hi havia al capdavant perfectes inútils que ara no evocaré.

Passa una cosa semblant a TV3, dirigida pel senyor Sanchis, periodista, de qui em consta que no és en absolut un illetrat insensible al món del pensament i la creació, ans al contrari. Perquè TV3 continua essent una impresentable porqueria, un insult a la intel·ligència en què, quan surt la cultura, és per mostrar que no se’n té ni punyetera idea.

Conclusió? Les institucions estan controlades i orientades des d’altres entitats i d’altres interessos, i tant hi fot que hi posis a dirigir-les Ramon Llull rediviu com l’estrangulador de Boston.

Parlant de Llull, l’institut que duu el seu nom el mena una senyora –a qui, contràriament a les altres persones esmentades, no tinc el gust de conèixer ni en sé l’historial– que té com a declaració emblemàtica «el Llull pot ser un referent del treball en xarxa». De debò? No vol ser un referent d’èxit en la presència dels seus autors en l’escena internacional? No vol ser-ho en la difusió del patrimoni històric al seu càrrec? O tempora! O mores!