Crítica
Chabon explora els límits de la ficció
Al llarg de la seva dilatada trajectòria, Michael Chabon (Washington, 1963) ens ha ofert personatges ben diferenciats en èpoques i costums, des de la novel·la de campus que va significar la hilarant Nois prodigiosos (1995) fins a la costumista Avinguda Telegraph (2013), en què recreava la vida d’uns venedors de vinils de segona mà assetjats per l’imperi immobiliari. El 2001 havia obtingut el Pulitzer amb Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay i tota la seva obra es va revalorar fins a convertir-lo en la gran esperança d’una literatura americana que uns han volgut associar als Malamud, Bellow i Roth –segurament per la procedència jueva i alguns dels temes–, uns altres a Fitzgerald –sovint per la prosa sense límits i les epifanies poètiques– i també al Mailer menys periodístic pel rigor en la descripció i les situacions inesperades. En qualsevol cas, Chabon és un gran narrador que ja ens ho va demostrar fa 30 anys quan Columna li va traduir Els misteris de Pittsburgh o fa 10 anys quan Amsterdam va presentar la distòpica i magistral El sindicat de policies jueus. La nova apareix, en català i en castellà, dins el segell Catedral d’Enciclopèdia i ha estat la millor novel·la de la temporada. Amb una aparença de recuperació de records familiars –amb uns retrats absolutament extraordinaris dels avis–, Moonglow –en traducció i pròleg d’Ernest Riera i pròleg, així mateix, de Javier Calvo, que n’ha fet la versió castellana– és una exploració dins la realitat a través de la ficció. L’autor ens introdueix en uns esdeveniments històrics –com ho havia fet Roth en la història contemporània– però trencant amb ràbia la dinàmica del tòpic de l’autoficció i tota la faramalla que han despertat les novel·les de no-ficció, que sempre han existit. Aquests suposats records dels avis li serveixen per trenar una trama sòlida en què pot especular amb el passat fins a treure allò que Calvo anomena “metalls preciosos de qualsevol mina abandonada, fer sortir fulles als arbres més vells i eixorcs del bosc”. És indiferent on és la veritat i un argument que utilitza el cèlebre enginyer espacial Von Braun dins les dinàmiques de la guerra freda, l’important és la cura amb què Chabon les filtra com un nou Proust en la bogeria americana del XX.
Les preguntes i les respostes de tres llegendes del jazz
Vint anys fa que el trio de virtuosos format per Paul Bley, Gary Peacock i Paul Motian va signar l’àlbum Not two, not one. També amb ECM acaben de presentar When will the blues leave antidote –un concert a Lugano també el 1999–, que és, en essència, un recull de tot el que han estat capaços de suggerir al públic des del llunyà 1963, quan van començar a tocar junts. L’aventura ha estat fascinant, tant individualment com en els grups de què han format part. El pianista canadenc Paul Bley ha donat la tesi del disc afirmat: “Si la música és conversa, llavors sorgiran preguntes, perquè en la conversa hi ha moltes preguntes. Les preguntes condueixen a respostes, que condueixen a més preguntes. Això és el que fa que la música continuï: les preguntes i les seves respostes.” I les preguntes amb resposta o sense i les respostes són aquestes peces recuperades en forma d’una col·lecció de temes clàssics signats per ells mateixos, més un d’Ornette Coleman –que dona títol al treball– i un altre dels germans Gershwin. És un dels grans discos de l’any, de sempre.
