DAVID MARÍN
dmarin@lrp.cat
Miguel Gallardo (Lleida, 1955) va començar fent retrats sarcàstics dels seus professors a l’escola i durant els anys vuitanta va crear un dels personatges més representantius del còmic underground a Catalunya, Makoki. Va participar en la fundació d’El Víbora i durant els anys noranta va passar a la premsa escrita, en què va col·laborar en mitjans internacionals com el Herald Tribune i The New York Times. També ha destacat amb llibres il·lustrats autobiogràfics, com Un largo silencio, en què explica les memòries del seu pare com a excombatent republicà, i María y yo, en què tracta l’autisme a través de l’experiència amb la seva filla María. Acaba de cedir una part del seu llegat de dibuixos originals al Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, i també material d’El Víbora a l’Arxiu Nacional de Catalunya, tot això enmig de la polèmica sobre la fuga fora del país de patrimoni pertanyent al còmic fet a Catalunya.
Com heu viscut el problema sobre el destí d’aquests llegats?
En realitat, no és un problema. El que passa és que durant molts anys cap institució d’art, museu, arxiu o el que sigui, s’hi havia fixat. M’imagino que ho consideraven una forma d’art menor, o alguna cosa rebutjable. I ara, de sobte, la fundació d’Astúries, ha revifat l’interès pel còmic. Està bé, perquè bàsicament el còmic és un testimoni d’època molt interessant. Més encara el de la nostra època, ja que el vam utilitzar per fer una petita denúncia i per explicar el que passava al carrer. El còmic va passar a ser un testimoni molt interessant de la història, i com a part de l’art.
El còmic dels setanta i els vuitanta era molt polític.
No exactament. Hi ha haver un tipus de còmic als vuitanta, que va començar amb El Víbora, i que va trencar amb el que es feia abans. Allò que es feia abans estava molt influït pel cinema i parlava de ciència-ficció, de l’oest, i de coses així. Però a partir del còmic underground americà es va començar a parlar del que passava, de la vida real. D’allà neix El Víbora. El que fèiem era parlar de coses que ens inventàvem, però que d’alguna manera enllaçaven amb la realitat. No era tant un còmic polític com social. L’èxit que vam tenir és que Franco va morir i tot es va obrir: la música, les drogues, la contracultura i els còmics com els que fèiem nosaltres. Vam ser la veu d’aquella generació, que se sentia representada per les històries que explicàvem, i per la manera com les explicàvem.
Makoki era el gran representant d’això, un personatge transgressor.
El vaig començar a fer l’any 1977. Ens el van demanar per a una revista de música en què havia entrat a treballar de maquetista, encara no sé per què, perquè no en tenia ni idea, de maquetar, i em van demanar que, a més, fes una pàgina il·lustrada. Vaig començar fent lletres de cançons: les il·lustrava amb dibuixos, amb una historieta, fins que l’amo de la revista em va dir que seria interessant fer un personatge fix. Llavors vaig agafar la història de Makoki, que era un relat d’un fanzín, de Felipe Bon Rayo, que és qui el va escriure. En poc temps va ser un èxit inesperat. I era una època en què no hi havia internet, ni WhatsApp, ni res: els fans, si ens deien alguna cosa, era per carta! I de sobte vam tenir un èxit popular molt gran.
Es va convertir en una mena de símbol.
Sí, va agafar tota una generació. L’any 1982 vam fundar la revista Makoki.
Aquella època contracultural es va diluir a poc a poc?
Durant un temps, les revistes funcionaven molt bé i vam tenir una època de feina regular i estable, però finalment el còmic va fer una davallada i em vaig passar a la premsa, cap als anys noranta. Ja fa trenta anys i escaig anys que soc a La Vanguardia, i en altres mitjans. Fins al 1997, on vaig fer la història del meu pare, de la Guerra Civil, i el 2007, quan vaig fer María y yo. Se n’han fet vuit edicions, està traduït a deu idiomes, i el 2015 en vaig fer una segona part: María cumple 20 años.
La seva filla María representa un punt i a part en la seva carrera?
Sí, a partir d’aquell moment vaig entrar en el món de la discapacitat, i vaig començar a viatjar molt, seguint conferències i congressos sobre temes d’autisme arreu del món, aprenent, i també dibuixant. També faig tallers per als pares, ja que el dibuix és una gran eina de comunicació amb les persones amb autisme. I de viatges, n’he fet molts, alguns també relacionats amb la professió. Vaig ser a l’Índia, al primer festival de novel·la gràfica.
A l’Índia?
Hi ha tot un món de novel·la gràfica allà que en la nostra petita Europa desconeixem completament. En tot cas, María y yo va ser un gran èxit, al principi més en el món de l’autisme que del còmic, perquè explica què significa aquesta situació per a qui la té i per a la família. Però també en el món del còmic. Vaig començar a fer xerrades sobre el tema. El llibre va arribar a molta gent, a gent que no llegeix còmic, i és una història molt divertida. Des de llavors, també faig materials de lectura fàcil i de suport.
El còmic autobiogràfic interessa molt.
De fet, tinc un projecte, que és exactament això: una autobiografia. Ja tinc el títol: Cómo ser Gallardo. Parla de la meva carrera, però a través del dibuix, i també del gir que va fer la meva vida amb l’arribada de la María. El còmic no són dibuixos només per explicar històries, sinó també per entendre les persones i les situacions que vivim.
El dibuix és una ajuda per a la gent amb discapacitat?
En el taller que faig a molts pares explico que ens trobem en un món d’estímuls visuals, i que a través d’aquest llenguatge podem arribar a totes les persones, també les que tenen discapacitats. Mireu al vostre voltant: hi ha pictogrames per tot arreu, ens movem gràcies als símbols i als dibuixos. El dibuix passa per damunt de les llengües, de les cultures, és universal. Pensa en les vegades que al llarg del dia et guies per algun dibuix, per exemple les senyals de conduir, o per trobar la sortida d’un edifici o per anar al lavabo d’homes o de dones en un restaurant. Tot són dibuixos. Quan la paraula no serveix, sempre ens queden els dibuixos per expressar-nos, per fer-nos entendre, o per entendre el que ens vol comunicar l’altre.
Se n’ha de saber.
No. L’altra cosa que explico als tallers és que això no és important. El que intento demostrar a la gent és que el dibuix serveix per comunicar més enllà que sàpigues dibuixar, que tinguis una tècnica o no. No cal ser professional. Per exemple, la María aconsegueix comunicar sense tenir tècnica ni res. El dibuix pot ser una bona eina per als pares, per desembossar situacions complicades en què la paraula no serveix. En el món de l’autisme, el dibuix és molt més entenedor que el llenguatge escrit.
Per què heu decidit donar material al Museu Morera de Lleida?
Em va venir a veure en Jesús Navarro, el director del museu. I amb Lleida, hi estic molt vinculat. Vaig néixer allà i hi vaig viure fins gairebé els 20 anys. Els meus pares són del sud, però jo vaig néixer a Lleida. Vaig anar als Maristes i llavors ja dibuixava per tot arreu. Un dia vaig respondre un examen de filosofia amb una historieta. Em van posar un 4,5. “Bon intent”, em va dir el professor. I a partir d’aquella experiència als Maristes vaig fer un còmic, Mis queridos profesores, que era una sàtira del que vaig viure allà. Me’n burlava. D’això, se’n va fer ressò fa poc la premsa, arran del cas d’abusos a menors als Maristes de Lleida. Un dels personatges era el mossèn que després va ser acusat d’abusar de menors durant aquella època, i jo ja l’havia dibuixat d’aquella manera. No en vaig patir, d’abusos, però hi havia aquell rum-rum. Aquells primers anys em van marcar molt, i va ser aleshores quan vaig decidir que havia de dibuixar.
Què us sembla que el còmic entri als museus?
Ja era hora! Amb el Museu Morera vam arribar a un acord, i he fet una donació que intenta explicar tota la meva carrera, perquè si el dia de demà algú en vol fer algun estudi, el pugui fer. També amb el MNAC, que hi està treballant. Que el còmic entri als museus, em sembla bé. Ens ha arribat tard. A Catalunya, a més, tenim una tradició molt potent, forma part de l’art popular. Es pot entendre millor l’època mirant el còmic i la novel·la gràfica que no pas els llibres. Per a mi és la meva finestra al món, i la meva salvació. I fèiem un còmic que tenia més a veure amb el de la República que amb l’anterior a nosaltres. En general, a la nostra generació ens va passar que ens enteníem millor amb els nostres avis que amb els nostres pares. Per això vam fer uns personatges que enllaçaven amb el còmic dels anys quaranta, sempre protagonitzats per perdedors. Als TBO hi ha molta més crítica social que en molts mítings polítics. Nosaltres vam fer personatges, d’una altra índole, però amb el mateix to. I agradava. Quan va sortir Víbora, va arribar als 40.000 exemplars. Una cosa impensable, avui.
.