JOKER

La transformació en el mal mai ha estat tan ben explicada, conduïda, interpretada... I en aquest cas amb un mite del còmic com a mitjà per arribar a aquesta fita. És Joker... prou conegut, però mai des d’aquest inquietant vessant que ens planteja el director Todd Phillips en aquest film, merescut Lleó d’Or enguany en la 76a Mostra Internacional de Venècia. El mític personatge, dolent entre els dolents, agafa una altra dimensió sota el rostre de Joaquin Phoenix. Descomunal, grandiós, sublim, extraordinari... poseu-hi l’adjectiu que més us agradi. I oblideu, o com a mínim deixeu de banda, Jack Nicholson i Heath Ledger, els anteriors amfitrions del personatge. En una versió d’aquest malvat prou personal del director, l’actor protagonista i qui dona sentit absolut a la història, fa un viatge des de la marginació fins a l’èxit. L’èxit en el món de la delinqüència.

Arthur Fleck (Joker) és un malalt mental, asocial, marginat i sense recursos, que viu amb la seva mare malalta i que treballa de pallasso sense gaire fortuna als carrers de la mil vegades anomenada Gotham City. Pla a pla, la societat l’arracona contra el precipici, sense pietat. Pallisses, humiliacions, mentides, fracassos... Arthur ha de ser medicat per una assistenta social pel seu trastorn neurològic. El seu incontinent i inconvenient riure provocat per la malaltia no li porta res de bo en una societat que el rebutja literalment a empentes. Bàsicament, tothom se’n riu, perquè és un autèntica estranya bestiola.

Tot canvia i es transforma amb un punt d’inflexió, salvador del seu destí, quan assassina tres executius de Wayne Enterprises al metro. Arthur acarona el poder. Esclata la bèstia que porta a dins, com ell mateix reconeix en la brutal escena final de la pel·lícula davant un sobri Robert de Niro. I Arthur navega suau i dolçament cap a les aigües fosques del crim, de la justícia dictada per un mateix. La transició a aquest nou i definit espai és tan veraç i justificada, que l’empatia de l’espectador amb Joker en aquell moment és innegable. No només ja no fa llàstima (de fet fa molta por durant les dues hores de metratge), sinó que s’ha guanyat a pols el seu nou estatus. Ha patit prou. I ho fa pagar a la societat. De fet, la resta de la història ja la coneixem prou bé.

L’explosió definitiva de Joker al talk show de Murray Franklin (Robert de Niro) està acompanyada, a més, de greus disturbis a Gotham City. La ciutat protesta, amb màscares de pallasso com a símbol, contra la desigualtat, el poder dels rics, la pobresa social... Una protesta més o menys legítima, si no hi hagués armes pel mig, és clar. Al final, Joaquín Phoenix no compleix el seu somni de fer riure la gent, però sí el de riure de debò, sense angoixes mentals, de si mateix. Per ell, la vida “no és una tragèdia, sinó una comèdia”. És a la conclusió a què arriba després que la vida l’hagi colpejat sense pietat i amb duresa. Això sí, el seu camí cap a la metamorfosi és esgarrifós i terrorífic. Tan terrible que la seva sonora riallada posa els pèls de punta en cada escena. En definitiva, una història sobre Joker ben diferent i novedosa. Sense dubte, des d’una visió molt personal del director i una construcció de Phoenix colossal.