Crítica
Quan la literatura i la natura es fonen
El mític supervivent de la generació beatnik Gary Snyder (San Francisco, 1930) torna a les nostres llibreries amb l’interessant recull Assaigs sobre vida i natura, gràcies al bon ofici de José Luis Regojo, que ja havia divulgat l’obra de l’escriptor californià en nombrosos volums a l’editorial Varasek i en la traducció, amb Jaume Subirana, de Les muntanyes són la teva ment (Tushita Edicions).
És el mateix Regojo qui situa el poeta i assagista en el context de la millor tradició americana: “Gary Snyder és el Thoreau de l’actualitat, i el seu testament en vida és The practice of the wild. Snyder és la literatura que dona expressió a la natura, és un poeta que mostra els elements perquè parlin per ell. La seva literatura és salvatge, natural i nua davant de qualsevol límit més enllà dels que li pugui imposar la mare naturalesa.” És per aquest motiu que el situa amb claredat dins d’aquest entorn natural, salvatge, que també el va convertir en el mític protagonista d’Els rodamons del Dharma, celebrada novel·la de Jack Kerouac, que Proa va publicar en els anys setanta amb traducció de Manuel de Pedrolo. Per no convertir la seva prosa en purament teòrica o reivindicativa, Snyder introdueix la vivència personal: “La meva família i jo fa vint anys que vivim a la serralada de la Sierra Nevada, al nord de Califòrnia. Els vessants d’aquesta cadena muntanyenca són d’alguna manera «salvatges» i no especialment «bons». Els seus habitants originals, els nisean, van ser desplaçats o exterminats durant les primeres dècades de la febre de l’or.” A partir d’aquí, el poeta desenvolupa una recerca que busca la complicitat amb el lector, a l’essencial de nosaltres mateixos, “al que és proper, a casa nostra, al territori on vivim com a alternativa al caos ecològic i espiritual cap a on ens porten la globalització i l’economia de mercat”, com assenyala Regojo.
Vinculat als beats i al moviment San Francisco Renaissance, Snyder va ser un introductor del budisme des de la joventut, i la seva obra és tant un renaixement com un cant a la natura lliure. En això coincideix amb els pares fundadors de la nació americana. El diàleg entre cultures no és únicament estètic, sinó una forma de viure, amb la mare terra com alguna cosa més que un escenari o un paisatge.
Bill evans a bilbao i altres temes
Després de fer 60 anys, el saxofonista nord-americà Bill Evans continua la seva gira interminable per escenaris d’arreu del món mantenint el swing, el funk i la seva concepció viva del jazz. Fruit de tot això neix el seu nou disc en directe The East End, en què s’acompanya d’una espaterrant secció de ritme formada per Étienne Mbappe al baix i Wolfgang Haffner a la bateria. El trio està envoltat dels quinze músics de la WDR Big Band Cologne, sota la direcció de Michael Abene. No cal dir que, com sempre, el treball de Bill Evans és únic i un no pot reprimir la sensació de ballar, de volar.
Quan la cosa sembla que s’ha de relaxar, les guitarres, les quatre trompetes, els quatre trombons i els cinc saxofonistes de suport s’afegeixen a les flautes i clarinets conformant una orquestra que recorda els anys d’Isaac Hayes, un luxe. Entre les peces, les deu immillorables, destaca Road to Bilbao, un homenatge a la ciutat biscaïna i baluard del jazz europeu. És el punt culminant d’una serralada on els saxos tenor i soprano d’Evans marquen una línia que recorda el ritme de les ciutats dels anys setanta, amb benzina a l’engròs i cotxes grans. Older days és una altra de les meves peces preferides d’un disc inoblidable.
