Badia i Margarit, l’elogi de l’error

Una escola catalanista

Badia i Margarit tenia 11 anys quan es va proclamar la República. Ell era alumne de la Mútua Escolar Blanquerna, una escola catalana i catalanista, impregnada del principi noucentista de construir un país per mitjà de l’educació. “Recordo que tenia un mestre gironí que es deia Narcís Masó. Doncs el 14 d’abril del 1931 a la tarda, el senyor Masó, amb una satisfacció continguda i amb una certa solemnitat, es va enfilar en una escala i va despenjar el retrat d’Alfons XIII. Després ens va explicar, cívicament, què significava aquell gest.”

Badia i Margarit va acabar el batxillerat durant la guerra i, un cop implantat el franquisme, va haver de prendre una decisió que el va marcar tota la vida: anar-se’n a l’exili, com feia aleshores tanta gent del món de la cultura, o quedar-se i fer carrera en una universitat devastada d’una Barcelona grisa. Va optar per estudiar filologia romànica a la Universitat de Barcelona, en aquell temps desprestigiada i, en acabat, va escriure una tesi doctoral sobre “los complementos pronominaloadverbiales derivados de IBI e INDE en la Península Ibérica”. Dámaso Alonso l’hi va dirigir. Quants viatges va fer a Madrid! De vegades s’hi passava tres dies per parlar només uns pocs minuts amb el director de la tesi.

Catedràtic

Amb la tesi llegida, Badia es va presentar a oposicions, la qual cosa també va implicar una certa polèmica. Noms destacats de la cultura humanística catalana ho havien refusat tradicionalment, segons Miquel Pairolí, “per una certa manera d’entendre l’orgull intel·lectual”. Els mèrits acadèmics es barrejaven amb factors extraacadèmics. El 1948, amb 28 anys, Badia va guanyar una càtedra de gramàtica històrica espanyola. “Tenia consciència que, si bé havia guanyat la plaça, la meva formació era deficient.” Aleshores Badia es va esforçar a treballar, a llegir, a descobrir, a formar-se de manera incansable. Va entrar en el terreny de la lingüística històrica, la dialectologia, la toponímia, l’antroponímia, la sociolingüística, i va aconseguir unes quantes fites per a la filologia catalana.

Cinc fites

Una primera fita va ser la descoberta intel·lectual d’un text escrit a finals del segle XV. Era un tractat de barbarismes el manuscrit del qual es trobava en un còdex de la catedral de Girona. Són les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, que van cridar l’atenció d’un jove Badia i Margarit. Era el curs 1942/43. En va resseguir totes les documentacions, en va transcriure el document i el 1950 va publicar el text en el butlletí de l’Acadèmia de Bones Lletres. Gairebé cinquanta anys més tard, el 1999, Badia i Margarit va oferir una magnífica edició crítica del text acompanyada d’una reproducció en facsímil de les 325 regles. “No digueu langoniça sinó longaniça”, “No digueu gavinet sinó ganivet”... i això a l’edat mitjana!

Un atles lingüístic

El 1952, cinquanta anys abans que en sortís el primer volum, Badia i Margarit i Germà Colón van donar a conèixer el projecte de l’Atles lingüístic del domini català (ALDC) al món científic. Al tàndem inicial s’hi va afegir, el 1954, Joan Veny i, poc després, Manuel Companys. Badia i Veny “van preparar un qüestionari que van posar a prova en dues exploracions preparatòries que van fer l’any 1957 a Sant Boi de Llobregat i l’any 1958 a Cervera”.

Joan Veny i Lídia Pons, autors efectius de l’Atles, van ser els primers a agrair la sàvia arrencada als iniciadors del projecte. En paraules de Veny: “El 1964, després que Badia i jo mateix havíem acabat la primera enquesta a Sant Pere de Ribes, em deia el meu mestre i amic unes paraules que mai oblidaré: «Coratge, Veny, que només ens en queden cent noranta-nou!».” També Lídia Pons va recordar Badia i Margarit el 2002, quan es va presentar el primer volum de l’ALDC.

La Primera gramàtica històrica

Durant el franquisme, la lingüística històrica va ser una disciplina ideològicament poc sospitosa. Estudiar la història interna d’una llengua era el camp preferit pels grans mestres de la filologia espanyola, com ara Ramón Menéndez Pidal i Dámaso Alonso. Badia i Margarit va llegir la tesi el juny del 1945 i, ja en aquell acte acadèmic, va anunciar que treballava en una gramàtica històrica catalana.

L’editorial Gredos la va publicar el 1951 en dos volums i en castellà. Era la primera gramàtica històrica de la llengua catalana. Tres de les grans virtuts de Badia s’hi van aplegar: una bona estructuració i ordenació dels materials, una presentació formal impecable i una redacció didàctica. Badia va situar la llengua catalana al costat de les altres grans llengües romàniques. Era un temps en què el règim franquista s’esforçava a tractar el català com una parla d’estar per casa.

La sociolingüística

Els treballs de sociolingüística, d’ús social del català i del castellà són els que més han donat a conèixer Badia i Margarit. Sobretot durant els anys seixanta del segle XX, va anar tenint el noble objectiu de difondre notícies sobre l’ús de la llengua catalana. Gairebé sense adonar-se’n, el filòleg va passar d’estudiar la lingüística clàssica a interessar-se per la sociolingüística. Un Badia de quaranta i pocs anys va fer conferències aquí i allà sobre el bilingüisme català-castellà, sobre la llengua catalana fins a Carles Riba, sobre les llengües dels catalans... Aquestes conferències van sortir publicades l’any 1964 en el volum Llengua i cultura als Països Catalans. El mateix 1964, Antoni M. Badia va emprendre un dels seus treballs més voluminosos: La llengua dels barcelonins (1969).

Cal subratllar, també, que Badia i Margarit va ser fundador i president del Grup Català de Sociolingüística. Potser Badia i Margarit va ser un sociolingüista ocasional, tal com li va etzibar un col·lega seu, però va fer tot el possible per convertir-se en un sociolingüista efectiu, com a mínim fins a l’any 1983, quan Badia mateix va anunciar que tornava a la seva vocació científica de joventut.

El 1994 va publicar una nova gramàtica de la llengua catalana: Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica. Per primera vegada en una gramàtica catalana es va descriure la variació funcional d’acord amb tres nivells d’expressió de la llengua: el nivell elevat (N1), la llengua habitual (N2) i el parlar col·loquial (N3).

L’elogi de l’error

Val la pena recordar unes paraules de Badia del 2004, quan va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de València. Va explicar que la recerca científica és una tasca col·lectiva, en què “la feina de cadascú corregeix, completa i incentiva la feina dels altres”. En la seva dissertació va recordar quatre moments de la seva trajectòria científica marcats per la polèmica. El títol del discurs d’investidura era molt aclaridor: Elogi de l’error. Confessions d’un filòleg octogenari. En el món universitari, on tothom té un rei al cos, és molt difícil trobar algú que admeti que s’ha equivocat. Tant és que siguin químics o arquitectes, com psicòlegs o pragmàtics.

Badia i Margarit, Premi Ciutat de Barcelona d’Investigació, Premi d’Honor de la Fundació Jaume I, Premi de la Fundació Catalana per a la Recerca, Creu de Sant Jordi, va ser filòleg i lingüista, sí, però un filòleg i lingüista honest, que es va consagrar a la filologia però també als seus alumnes de la Universitat de Barcelona.

Igualada

Hi ha preparada una agenda 2020/21, amb imatges relacionades amb la vida i l’obra de Badia, el lingüista optimista, i sobretot reflexions que mostren el seu compromís per la llengua i la cultura catalanes. La inauguració de l’Any es farà a la Universitat de Barcelona (Badia en va ser rector durant vuit anys) i la cloenda, a l’Institut d’Estudis Catalans (en va ser, també, president de la Secció Filològica). Serà un bon Any, sens dubte, amb un comissari excepcional: Carles Duarte i Montserrat.