Parásitos

A Hollywood, durant anys, ha costat, i molt, trencar segons quines barreres i murs que semblaven infranquejables. En els Oscar d’enguany va caure un dels més inamovibles: un film estranger, allunyat de la indústria nord-americana, va guanyar el premi a millor pel·lícula. Inaudit. Òbviament, per aconseguir la gesta havia de ser un molt bon llargmetratge... Així és Parásitos. Impactant, diferent, especial, colpidora, àcida i amb la crítica social com a esquelet de la història. I, a més comèdia, encara que negra, la qual cosa té més mèrit, ja que l’acadèmia dels Estats Units no sol valorar aquest registre. Parásitos és un sorprenent còctel de comèdia, drama, intriga i thriller que no deixa ningú, en absolut, indiferent. Ben lligat, i encara que no ho sembli amb molt de sentit, la seva realització és exquisida.

Amb el seu film, el sud-coreà Bong Joon-ho va passar ni més ni menys que al davant de Martin Scorsese (El irlandés), Quentin Tarantino (Érase una vez en... Hollywwod) i Sam Mendes (1917). Paraules majors. El producte, sent una obra relativament fosca, innovadora i plena d’humor negre i àcid (en alguns moments recorda el millor cinema d’Álex de la Iglesia, amb escenes i situacions grotesques) esdevé un interessant recorregut pels conceptes clàssics de pobresa i riquesa, amb el ferotge capitalisme neoliberal de fons, fins al descobriment dels extrems de penúries i humiliacions a què pot arribar l’ésser humà. El que sembla un joc acaba furgant en el més profund de l’ànima i l’existència actual de l’individu: el seu futur nul i les seves escasses possibilitats. Una família pobra i sense feina, que viu en un semisoterrani en condicions precàries, està especialitzada a sobreviure. El panorama millora quan el fill gran, Gi Woo (Choi Woo-sik), comença a donar classes a la filla dels Park, una família rica, gràcies a la recomanació d’un amic. A poc a poc, amb astúcia i molta barra, anirà col·locant la germana, el pare i la mare. Les conseqüències seran imprevisibles i el final, catastròfic. Al caos de la nova mansió familiar, s’hi afegirà algun convidat inesperat, que desencadenarà encara més la confusió i el desastre. La bogeria, amb alguns girs argumentals, està servida.

El film reflecteix un problema social real que es dona en ciutats com Seül, on milers de famílies com la protagonista viuen al que s’anomenen banhija. Aquestes construccions tenen els seus orígens en els inicis de la tensió amb Corea del Nord, quan a partir dels anys setanta es van començar a construir soterranis als apartaments perquè poguessin servir de búnquers en cas d’emergència. Bong Joon-ho dibuixa la dramàtica realitat dels que hi malviuen amb humor i ironia, però també portant al límit la cruesa d’una societat molt classista i sense futur per a la gran majoria. El resultat és esbojarrat i aclaparador: una barreja de gèneres ben combinats, amb excessos i amb un final apoteòsic. Un relat salvatge, amb una enorme posada en escena i una aposta més que arriscada, amb un guió original brutal, només a l’abast de grans talents que aposten per aportar una visió molt personal, com va dir el mateix director en el seu discurs al Dolby Theatre, amb què va homenatjar el gran Scorsese.