“Per a una dona mantenir-se en aquesta professió és molt més dur”

De petita, em posava al lloc dels actors. M’emmirallava amb la Bette Davis. Vaig anar a l’Institut del Teatre. El teatre ha estat la meva carrera de fons. Si no hi hagués pogut entrar, probablement hauria estudiat filosofia i m’hauria agradat escriure. No ho he descartat mai del tot, però es necessita molta constància, voluntat i temps. M’he sentit sempre molt afortunada, de dedicar-me a una cosa que sento com a vocacional i de poder guanyar-me la vida fent-la. És gairebé una combinació miraculosa, un somni fet realitat. Soc afortunada, i estic agraïda a la vida i a la professió, i a tota la gent amb qui he compartit aquest viatge d’interpretar tants personatges.

Vaig tenir una època, mentre estudiava batxillerat, en què vaig partir cursos… Va ser una època que vaig voler allargar, perquè sabia que allò no tornaria. Inconscientment, tenia la sensació que aquells anys s’havien d’esprémer al màxim: estar amb els amics, divertir-me i fer una mica el gamberro. Tot i que sempre vaig tenir present que acabaria el COU i em presentaria a les proves de l’Institut del Teatre. Diguem, entre cometes, que no tenia gaire presa.

Quan vaig acabar l’Institut del Teatre, hi havia molt moviment. S’obrien portes. Primer vaig fer una cosa amb la Lurdes Barba. Al convent de Sant Agustí vam fer un espectacle que es deia Noves veus, nous poetes. L’Albert Roig va ser la persona que va triar els textos. Allà ja vaig conèixer el món dels poetes i una generació que estava despuntant. Després vaig treballar al Mercat de les Flors, amb un director italià. També vaig conèixer el pare de la meva filla i vaig passar un temps fora.

Vaig conèixer el Karra [Elejalde] mentre ell vivia entre Vitòria i Madrid. Vaig adaptar una mica la meva vida a la seva, i ell la seva a la meva. Van ser uns anys que anava molt amunt i avall. Vaig estar a Madrid, on treballava rodant algunes pel·lícules. Després va néixer la meva filla i em vaig abocar molt a ella.

Un dia, preparant un recital amb l’Albert Roig, vaig coincidir a l’Institut del Teatre, per casualitat, amb el Josep Maria Mestres, que havia estat professor meu i amb qui ens havíem entès molt bé treballant. Ell en aquell moment, per atzar, estava buscant una actriu per fer l’Isolda de La xarxa, de Joan Brossa... De fet, una de les primeres coses que vaig fer va ser de Brossa, al Mercat de les Flors, dirigit per Moisès Maicas. L’obra es deia Quan serà pintada una escena de fons sense fi. Brossa, llavors, encara era viu, i recordo que em va regalar unes cartes que encara tinc guardades. Ell explicava que les cartes són un joc d’atzar. Estaven impreses d’una manera atzarosa, perquè el dibuix no coincidia amb la pintura, i aleshores quedaven desdoblades. Deia que aquelles cartes representaven en essència un joc d’atzar… Quan el Josep Maria Mestres em va oferir fer La xarxa, Brossa ja havia mort. Sempre he pensat en aquelles cartes que em va regalar i en allò de l’atzar. Per atzar em vaig trobar el Josep Maria, per atzar vaig fer aquell paper i potser per atzar allò va significar un canvi per a la meva vida. A Madrid havia fet pel·lícules taquilleres, però la meva trajectòria va canviar fent teatre en aquell petit espai que portava el nom de Brossa.

És bo refiar-se de l’instint. No soc partidària d’analitzar-ho tot només des de la raó. La raó hi ha de ser per estalviar-se fer ximpleries. I de ximpleries, n’he fet. L’instint és una cosa molt potent. Té un gran valor i és una mena d’intel·ligència que va més enllà del que es pugui percebre de manera conscient. Un s’ha de relaxar per escoltar-ho i s’ha de deixar portar, encara que ens sorprengui una mica. La gent de la meva professió l’hem de fer servir per força, perquè és un material amb què treballem.

Aquesta obra la vaig fer perquè el Benet i Jornet, el Sergi Belbel i el Toni Casares van confiar en mi. Gràcies a ells vaig poder fer aquest personatge meravellós. Va ser molt dur físicament i mentalment, perquè eren quatre hores damunt de l’escenari, i el personatge vivia una guerra, però també va ser una aventura que tinc guardada al cor. Vam fer una temporada bastant llarga a la Sala Gran del Teatre Nacional. Cada dia ple. I després, durant un any, vam estar de gira. En tinc un record preciós, perquè vam tenir una acollida molt bonica. M’agrada molt fer gires. Trobo que té molt a veure amb l’essència del que per a mi era el teatre quan somiava dedicar-m’hi.

La meva carrera de fons ha estat el teatre. Si no he fet més cinema és perquè no hi ha hagut l’oportunitat. I a mi m’hauria encantat. Quan n’he fet, he estat molt feliç i m’ho he passat molt bé. És una aventura increïble i inoblidable. La indústria del cinema està majoritàriament a Madrid, i jo he fet la meva trajectòria a Catalunya.

A mi no em faria res anar-hi a fer una temporada. A Madrid o on fos. Amb el Jordi Savall he viatjat pel món, fins i tot a Israel, fent concerts, i no hi ha res que em faci més feliç que viatjar treballant. Sempre hi he estat oberta. I em fa il·lusió sortir del meu entorn més proper. És una aventura més.

Sempre m’enriqueixen tots. Quan interpretes un gran personatge de la literatura escrit per Shakespeare o per qui sigui, sempre en treus coses. El llenguatge teatral sovint no és el llenguatge que s’utilitza de manera col·loquial, i això t’enriqueix. Parlant amb els amics, pots fer servir una expressió que no és que l’hagis llegida, és que l’has après de memòria i l’has dit moltes nits al teatre, de manera que aquest llenguatge ja forma part de tu. És un llenguatge que té una volada diferent. Quan et fiques dins del personatge, ho vius com si se t’obrissin algunes portes.

Va ser molt bonic. El Sergi Belbel em va trucar per fer aquest personatge. Quan em va dir que faríem Beckett vaig dir que sí sense llegir-lo. És d’aquells autors que sempre venen de gust. Per mi era un geni. I en aquests monòlegs que hem fet sobre les dones, la gent que ha vingut ha compartit amb nosaltres aquesta extraordinària experiència. Ha estat molt impactant, tant per a les actrius com per als espectadors. Beckett tenia l’habilitat de deixar al marge les coses supèrflues i quedar-se només amb l’essència. És molt interessant treballar amb autors que surten una mica del carril i se’n van cap a altres bandes. Per això tenia ganes de fer-ho. A més, el teatre de la Beckett és preciós, un lloc on hi ha una vida increïble. A mi m’agrada que als teatres on treballo hi hagi vida. La Beckett és un teatre on es proven coses i on s’arrisca. I això m’agrada.

En aquesta professió, cada dia que hi he passat ha estat un regal, i si un dia s’acaba em quedaran els anys viscuts en una feina que estimo. Penso que pel fet de fer-se gran, un no s’hauria de plantejar que això s’acaba. Vas aprenent i creixent, i gaudint més de certs aspectes. D’altres els vas deixant de banda. I et vas adaptant a aquest camí. Les dones sempre hem estat putejades, perquè sempre hi ha hagut menys papers que per als homes. A partir d’una edat, les possibilitats de tirar endavant són menors. Per a una dona mantenir-se en aquesta professió és molt més dur. Arribats als 50 sembla que les coses encara s’hagin de complicar més i, a sobre, es parla de tap generacional. Sembla que l’aspecte físic si ets dona està més criminalitzat. Un home madur és un home atractiu, una dona madura és una dona decadent. Hi ha molts prejudicis en el fet de fer-nos grans. No podem caure en aquest parany. Penso que les dones que s’han mantingut molts anys en aquesta professió es mereixen i s’han guanyat un respecte. No podem permetre que siguin marginades. Hem de lluitar perquè no sigui així i fer pinya.

L’oportunitat sempre ve a través d’altres coses més petites que has fet abans. Recordo que el primer paper que vaig fer a la televisió va ser un paper molt i molt petit a El cor de la ciutat. Després vaig tenir l’oportunitat a Ventdelplà. I el director d’aquesta sèrie em va donar la oportunitat d’entrar a Infidels. Tot va lligat, perquè allà vaig conèixer la Sònia Sánchez, la directora de Com si fos ahir. Sempre m’ho he passat molt bé fent televisió. És un exercici i una gimnàstica de la interpretació. Has de ser molt immediat i resoldre les coses al moment. No hi ha un temps previ d’assaig. I això és també interessant i divertit, perquè representa un repte. Em sap greu quan es considera la televisió un registre menor.

Precisament l’altre dia, mentre escalava amb uns amics, un em deia que el meu personatge era una antipàtica. Jo simplement penso que és una dona amb pocs filtres a l’hora de dir les coses. Va una mica a la seva, però també és un personatge divertit. A mi m’agrada. És una sèrie molt quotidiana, en què es tracta la relació d’aquests amics i el seu entorn. És una sèrie que té molta audiència. Fins i tot si jo no hi sortís, em divertiria mirant-la. M’agrada i la gaudeixo. No són personatges molt diferents dels que ens envolten cada dia.

El Jordi Dauder i el Lluís Llach buscaven una veu femenina per fer un homenatge a Miquel Martí i Pol i em van trucar. Vaig conèixer el Lluís, perquè anàvem a casa seva a l’Empordà a assajar. Allà tots tres ens vam fer molts amics. Al Jordi el trobo molt a faltar, perquè era una persona molt noble, tal com raja. Amb el Lluís mantenim una relació d’amistat. Aquell estiu, em va dir si volia anar amb ell i uns amics en vaixell a Grècia. Va ser un estiu inoblidable. Aquells records em fan venir un somriure als llavis. Va ser un regal. Al final tot forma part d’una vida que has triat i que et dona l’oportunitat de conèixer persones que et marquen. Alguns d’ells han marxat, com el Jordi, i d’altres encara hi són.

Hi vaig treballar a través del Joan Riedberg, un director de cinema que li feia els videoclips. Jo havia fet una pel·lícula amb l’Abel Folk que es deia Xtrems i ell va venir a l’estrena. Li va dir al Joan que volia fer un videoclip amb mi. Ho vaig estar encantada, perquè era fan d’El Último de la Fila. Ens ho vam passar superbé. Després ens hem anat veient. De tant en tant, ens convida a un arròs...

La veritat és que m’agradaria, però no em resulta senzill. Li hauria de dedicar unes estonetes... Però es cert que m’apassiona, i no m’importaria passar-me estones esprement el cervell buscant les paraules.

La Núria Picas em va demanar si volia fer cordada amb ella. Jo no havia pujat mai al Cavall Bernat i em feia molta il·lusió. Allà vaig conèixer el Jordi Pons, un mític de l’alpinisme. Va ser una nit inoblidable i una experiència meravellosa, perquè des de dalt es veien totes les agulles amb els farells per sobre de la boira. Va ser un espectacle.

Li vaig dir que per mi era una de les millors interpretacions que havia fet a la vida. És un paper que em va encantar. Ens valorem molt professionalment, i l’opinió que tenim l’un de l’altra ens importa.

Sempre tinc teatre entre mans. Ara estic fent els bolos d’una cosa que vam fer a la Biblioteca amb el Sergi Belbel, i tinc altres projectes que encara no tenen data, però que estan damunt la taula. I em fa il·lusió perquè, tal com deia el Jordi Pons el dia de l’escalada: “Ens hem passat la vida fent això, i tampoc és que sapiguem fer gaire coses més.” Doncs jo igual. M’he passat la vida fent teatre, i tampoc és que sàpiga fer gaires coses més.