L’ombra, una bona amiga
Un matí, en Blai entra a la cuina i es troba algú assegut a la taula. És la seva ombra. En Blai li suggereix si el seu lloc no hauria de ser a terra, però l’ombra no li fa cas i el segueix a veure la ciutat, una Nova York ben esbossada pel francès Serge Bloch, que juga molt bé amb la traçada fina, els espais en blanc i la tècnica del collage.
Després de mirar de fer-la entrar en raó, en Blai canvia la tàctica i mira de desfer-se de la seva ombra, tallant-la, xuclant-la amb una aspiradora, mullant-la, fent que el seu gos l’ataqui... Res. És evident que no coneix el proverbi àrab que diu “l’home no pot saltar fora de la seva ombra”. En Blai opta per jugar amb ella, a lladres i policies, a beisbol, a fet i amagar..., i s’ho passen genial.
El filòsof alemany Novalis va dir: “Quan vegis un gegant, abans comprova la posició del sol, no fos cas que sigui l’ombra d’un pigmeu.”
Gegant o pigmeu, en Blai té un nou amic, més enllà del seu fidel gos; un amic estrany, per a persones radicalment solitàries. L’italià Davide Cali potser no vol deixar la sensació de desassossec quan l’ombra desapareix, així que quan en Blai es lleva l’endemà, el paio igual que ell que s’afaita a l’altra banda del mirall, el reflex, també el segueix per tot arreu.
Un àlbum que vol mostrar amb una efectivitat gràfica molt estimulant que la soledat tampoc ha de ser sempre dolenta i que qualsevol amic és bo.
