Fins a quinze mentides per al 2020
La Sala Flyhard empaqueta i distribueix un altre dels seus projectes, creat en la intimitat del seu escenari del barri de Sants. Marta Aran ja va debutar com a dramaturga en aquest mateix espai amb ‘La noia de la làmpada’ i, anteriorment, havia actuat en una peça de Llàtzer Garcia que va provocar un terratrèmol de dimensió desconeguda: ‘La pols’
Els dies mentits ha interessat els programadors del Festival Zero per connectar amb el públic jove. Efectivament, és una obra que els interpel·larà. Aquest és només un exemple d’un treball que trenca tabús i que, si el 2020 tindrà quinze bolos per Catalunya (com a mínim, a hores d’ara) cal sumar-hi les funcions a la Flyhard (de finals de febrer al mes d’abril) i les tres de la tardor de l’any passat. Des de la Flyhard, promouen actuacions en sessions matinals, per atraure alumnes d’instituts en horari escolar.
L’actriu Marta Aran reincideix com a dramaturga i directora després d’un debut notablement celebrat, La noia de la làmpada. És bo no acontentar-se amb un debut i provar un segon títol. A Els dies mentits, insisteix en l’òptica generacional, tot i que aborda un tema que podria interessar moltes altres edats adultes. La sexualitat i l’engany passen de ser un tema còmic, d’excessos, a un aspecte tristament desesperat. I això pot tocar molts espectadors, cosa que li exigiria una major maduresa. En l’àmbit juvenil, potser no se li exigeix tanta profunditat i revela un fet que trenca tabús respecte a la sexualitat i que reclama l’escolta per part de la parella. Té molt de mèrit assumir tota l’explicació a través d’una interpretació molt extravertida de Lara Salvador (a vegades, la substitueix Marta Aran). I és enginyosa pel seu minimalisme escènic. La peça podria tombar cap a la foscor que trasllada la protagonista, però es considera innecessari.
En realitat, admetre l’engany és el principi d’una nova vida. Quan es reconeix una dificultat, s’aprèn a afrontar-la amb més maduresa. És molt arriscat, i pot ser molt compromès, adreçar-se al públic com si fossin antics amants. Fins i tot, com a membres d’una generació (àvia/mare/filla). I encara pot ser més violent en un espai íntim com ho és la Flyhard. En relació amb La noia de la làmpada, aflora el problema íntim, més que no pas un conflicte amb els altres. I si això és bo, perquè no sentencia com a actituds maniqueistes, té la dificultat de mantenir una narració sense donar avisos de quina és la lluita interna d’aquest personatge que descobreix l’amor quasi com un exercici que cal realitzar, per imposició social. I això que hauria de ser un punt de felicitat es converteix en una obligació estúpida, potser el primer embrió d’aquesta mentida que ella mateixa s’autoimposa.
JORDI BORDES
jbordes@elpuntavui.cat
