Articles

Clara Queraltó

Filòloga i escriptora. especialista en narratives del món digital

“La xarxa ha democratitzat l’accés a la literatura”

Les plataformes de literatura en línia, com ara Wattpad i els ‘chat stories’, han comportat una democratització a l’hora d’accedir a la literatura i a l’hora de publicar-ne: “A internet tothom pot publicar i opinar”

La revolució digital ho copa tot, també el món de les lletres. Els efectes de la tecnologia sobre la lectura –de llibres, de premsa– ja fa molts anys que es palpen i, arribats a aquest punt del segle XXI, la literatura, més enllà dels llibres, té tot un ventall de possibilitats per desplegar-se. És el que es coneix com les narratives del món digital: al costat dels llibres en paper (que es mantenen i s’han de mantenir ben vius), avui dia tenim a l’abast plataformes com Wattpad i els chat stories que permeten tant crear com consumir literatura. La filòloga i escriptora Clara Queraltó (el Pla del Penedès, 1988), que es dedica a l’ensenyament de la llengua i la literatura catalana a joves i que va guanyar el Premi Mercè Rodoreda amb El que pensen els altres (Proa, 2018), la seva opera prima, és especialista en aquestes narratives del món digital.

Quines són aquestes plataformes de narratives digitals? Què permeten?
Són plataformes de literatura en línia que han permès una cosa realment interessant, una democratització a l’hora d’accedir a la literatura i a l’hora de publicar-ne: a internet tothom pot publicar i opinar sobre els textos publicats. Wattpad és una aplicació que permet compartir històries amb altres persones (poemes, relats, etc.). Hi publiquen autors molt joves i amb moltes ganes d’escriure. Hi ha històries de tots els gèneres, però els que tenen més èxit són els de gènere romàntic i encara massa plens de clixés masclistes. Una característica clau d’aquesta plataforma és el dinamisme que prenen les històries, el caràcter col·laboratiu. Els lectors opinen al canal de comentaris sobre el text, sobre el que els passa als personatges o sobre el que volen que facin, i a partir d’aquest feedback l’autor refà les històries. Sovint les retira i les torna a penjar tenint en compte les valoracions que se n’han fet. Estem parlant, per tant, de textos completament líquids. Els chat stories també són tendència entre els millennials, estan dirigits a un públic jove i les històries que s’hi publiquen es llegeixen a través del mòbil –imiten les converses de xat–, en no més d’un quart d’hora, estan pensades per a un trajecte de metro i n’hi ha de tot tipus: de terror, de comèdia, d’amor, de suspens. És aquesta idea perversa, com si tafanegéssim en una conversa de WhatsApp aliena amb alguna mena de conflicte, ja sigui amorós o de suspens, entre els dos personatges. Les més consumides són les scary chat stories, en anglès, que són històries de por. Pel que fa als blogs, són la plataforma de publicació en línia més antiga. Tenen les mateixes característiques de possibilitat de comentari dels lectors i es presenten en un ordre cronològic invers. Una altra característica clau dels blogs és la presència d’enllaços, d’hipertextos. De fet, la gènesi del concepte de blog és aquesta presència d’enllaços. Una altra característica és la necessitat d’actualització més o menys periòdica. En general, són plataformes que tenen tendència a presentar textos breus, una important fragmentació del discurs i una ordenació que sol ser temporal.
Publicar ja està a l’abast de tothom.
Sí, com deia abans, són plataformes que permeten aquesta democratització. Hem de pensar que abans qui no publicava en determinades editorials o no sortia en determinada premsa, no existia com a escriptor. Amb internet, aquesta verticalitat jeràrquica que existia ha esdevingut horitzontal. Els hiperlinks han subvertit les jerarquies. La xarxa també ha obert el ventall de maneres amb què s’accedeix a la literatura. A molts llibres o autors hi arribem a través d’internet. Els blogs o YouTube ens han permès conèixer moltíssims autors. Entrar, navegar, llegir, descobrir. També pensem que internet et permet conèixer un autor que després pots anar a buscar a la llibreria, o al revés, permet als autors donar-se a conèixer i acabar publicant en paper. Pensem que publicar a la xarxa té, per a mi, un element totalment innovador, ho deia fa un moment: la immediatesa, el feedback, la interacció. No cal esperar dos anys entre que enllesteixes el llibre, l’editor en fa l’edició, el corregeixes, etc. A internet guanyes unes coses, però també és cert que potser perds en reflexió o en treball editorial i de selecció. Una altra cosa que ens permet la xarxa és llegir els textos cada vegada que publica l’autor, pots llegir cada dia, és gairebé com si visquessis al seu costat. Si té una mala època, si només fa escrits depressius... Hi ha una relació estreta entre el lector i l’escriptor: hi ha proximitat, interacció, i això no ho podrà tenir mai, el llibre en paper.
Hi ha altres exemples d’experiments en aquests camps?
Hi ha altres exemples una mica allunyats d’aquests que comentàvem i que tenen un caràcter encara més experimental. Penso, per exemple, en les obres Déprise i Rememori, de Serge Buchardon i Cristine Wilks. Tenen alguns anys, però eren realment innovadores. Déprise explica, en sis escenes, la història d’un home que ha perdut les regnes de la seva vida i de la relació amb la seva dona i el seu fill. És una obra totalment interactiva, això significa que hem d’interactuar amb el text i que hem ser creatius per saber el que hem de fer per seguir llegint. Per exemple, en un capítol es pot redireccionar la lectura: d’una banda, llegirem una carta d’amor; de l’altra, una carta de desamor, una ruptura. L’obra demana, per tant, la nostra implicació directa. I Rememori està estructurada amb un cervell i una sèrie d’interrogants. És semblant a un joc de memòria, tu esculls una persona relacionada amb el malalt i darrere de cada interrogant hi ha un text breu, una imatge o una animació acompanyats d’una pregunta, generalment sobre la identitat del malalt. A través dels diferents personatges que es relacionen amb ell, hem d’anar reconstruint aquesta memòria que s’ensorra, que es desfà. En aquest poema també lluitem contra el temps (el temps de la lectura també està limitat). O pensem en l’obra que el 2013 va publicar Màrius Sampere, un dels poetes més reconeguts de casa nostra, guardonat amb el Premi Carles Riba i el Miquel de Palol, Infinit, que no és un llibre, sinó una app que ofereix una manera innovadora de llegir poesia. Aquesta aplicació juga amb els conceptes d’atzar i infinit, dues idees recurrents en l’obra de Sampere. Així, cada cop que el lector obre l’aplicació, els poemes s’ordenen de manera aleatòria. Hi ha poemes, il·lustracions fetes pel mateix poeta, també se’l sent recitant, és tota una altra experiència poètica.
En general, es tracta de llegir el mateix però de maneres diferents?
Llegir de maneres diferents ja vol dir que l’experiència de lectura serà una altra. A més, i aquest per a mi és un tret clau per entendre la literatura digital, en moltes ocasions és interactiva, que vol dir que és concebuda de manera que s’estableixi diàleg entre la màquina i l’usuari. Sovint és un tipus d’experiència literària en què es trenca la linealitat narrativa i en què s’interpel·la directament un lector que ha de prendre decisions. Aquesta és una literatura per sentir, per mirar, per experimentar. O pensem, per exemple, en les hipernovel·les, que tenen una possibilitat infinita d’incloure enllaços i elements per configurar una lectura única en cada cas.
La interacció amb el lector és, doncs, un dels avantatges del format digital. Què més permet la literatura a través d’una pantalla?
Permet incloure en la literatura tots els elements tecnològics que vulguem: controlar el temps de lectura (hi havia un interessant recull de poemes digitals en què els poemes s’autoencriptaven, desapareixien, després d’un temps de lectura). També permet incloure-hi imatges, vídeos, música i múltiples enllaços. Una altra cosa que hem vist en els diversos exemples és que es tracta d’obres que demanen la intervenció del lector, que amb el seu gest pot crear combinacions úniques de lectura i crear un text nou. Trobem una gran diferència en la textualitat digital, perquè qui construeix l’itinerari de lectura és el mateix lector, mentre que en un llibre, la majoria de vegades, l’ordre de lectura sol ser el que marca l’autor. En la literatura electrònica ens trobem amb un procés creat pel lector gràcies a les possibilitats combinatòries que li posa a l’abast el suport electrònic que el produeix.
Els llibres electrònics són una altra cosa?
Sí, perquè els e-books són el que s’anomena literatura digitalitzada. La literatura digital és la que neix a partir de mitjans digitals i només pot ser rebuda en aquest context. La literatura digitalitzada és la que ha estat creada per a un suport tradicional, el paper, però es presenta en un suport digital. És el cas dels llibres electrònics o dels audiollibres.
El món digital ha canviat radicament tant la manera de crear com la manera de rebre la literatura?
Internet ha estat una revolució que ha canviat la nostra percepció del món, la manera com ens comuniquem, com ens informem, com consumim, com aprenem i fins i tot com ens estimem. I, evidentment, també ha canviat la manera com ens relacionem amb la creació i la recepció literària. De fet, a la xarxa hi ha de tot: creadors, lectors escriptors, crítics... És gairebé com una existència al marge de la cultura oficial. Ara tots podem ser generadors de literatura i a la vegada, crítics. Tots podem ser emissors, autors i explicar allò que ens agrada i a la vegada tots som receptors; es crea una col·lectivitat amb molts emissors i molts receptors. Potser aquesta nova manera fragmentària de publicar paraules en línia ha canviat la nostra manera de llegir. Llegim textos més breus, notícies, articles, poesia, microrelats. A internet hi ha molt de text, però molt diferent, hi ha més inputs, i això canvia l’estructura mental. D’alguna manera, ens hem convertit en uns navegants insaciables. Naveguem de pàgina en pàgina, d’enllaç en enllaç aparentment darrere d’alguna informació concreta.
I la part negativa d’aquests submon digital?
Una visió pessimista és que en realitat anem compulsivament d’informació en informació, llegint-la de manera sempre incompleta i superficial, de manera que aquesta informació queda anul·lada progressivament. Et queda després una sensació estranya, com de vertigen, una barreja entre la sacietat i la insatisfacció.
Aquestes plataformes esdevenen el millor trampolí per als escriptors aficionats?
Absolutament. Hem de pensar en la gran revolució que suposa internet en aquest sentit. Pensem en com de fàcil i còmode és arribar a la gent, fer que et llegeixin, que finalment és el que vol un autor que comença (i és la funció de la literatura, ser llegida). Internet és la gran eina de crear i publicar, crear i publicar. És realment revolucionari el poder d’arribar a tantíssima gent. S’han donat casos d’autors que han començat en blogs o a Watpad i han acabat guanyant concursos literaris o publicant en paper i tenint èxit. Potser estem parlant d’una generació que té l’hàbit d’escriure per internet, que potser concep la literatura com un acte de creació en línia.
Els joves, que són els usuaris principals d’aquestes plataformes, llegeixen més pel fet de trobar literatura en format digital?
M’imagino que sí. Els productes digitals tenen moltes possibilitats d’arribar a les mans dels joves. Avui dia, no és fàcil sobreviure a les múltiples oportunitats que ofereix el mercat d’oci. Per això la literatura creada més enllà de les pàgines del llibre s’adapta a la necessitat d’immediatesa i de velocitat d’un món en què tots vivim pendents de les pantalles.
Els creadors que utilitzen les plataformes digitals obtenen algun rendiment econòmic per la seva feina? Estan més desprotegits pel fet d’emprar aquest canal?
És molt difícil obtenir rendiment econòmic de les publicacions en línia, a la xarxa. La manera d’aconseguir diners és a través de publicitat a cost per clic (és a dir, cobres cada vegada que un usuari fa clic en algun dels anuncis que tens penjats). I passa poc, això, en blogs o publicacions amb molt èxit. D’altra banda, hi pot haver una desprotecció pel que fa a l’autoria. Si som autors d’un blog, per exemple, i volem protegir els continguts que hi pengem, ens podríem inscriure a registres o a plataformes privades, dotar el blog dels avisos legals amb les condicions d’ús que estableixin què es pot fer i què no amb els continguts generats en el blog i, fins i tot, incorporar llicències Creative Commons  que determinarien el tipus de llicència o de permís que donem als nostres seguidors o usuaris sobre el continguts penjats al blog.
Com afecta aquest nou mercat digital el sector editorial tradicional?
Jo no treballo en el món editorial i, per tant, no n’estic segura. Però com deia abans, penso que l’element de prestigi dins del món editorial segueix sent el llibre en paper. D’alguna manera, el procés editorial sembla que ens assegura unes garanties de qualitat que no trobem en l’absoluta llibertat del món digital. Però també penso que internet ha permès fer arribar la possibilitat de comunicació literària a tothom. Oferir-nos la possibilitat de conèixer infinitat d’autors i, d’altra banda, ha permès eixamplar els límits del que entenem per literatura. El gran dubte que suposo que tots ens plantegem és com hem de considerar la literatura digital. Es tracta simplement d’un subgènere dins de l’etiqueta de literatura o se l’ha de considerar com una manera diferent de literatura en què pesa més l’adjectiu de digital que el de literari? Però plantejant-nos això arribem a un atzucac: què és la literatura? Es tracta d’una qüestió que sabem que no podem respondre de manera tan fàcil. És difícil intentar definir la literatura digital quan, realment, no hem sabut o no hem volgut donar una definició vàlida i universal de literatura.

CARINA FILELLA

cfilella@lrp.cat

A.P.
Sí, perquè els e-books són el que s’anomena literatura digitalitzada. La literatura digital és la que neix a partir de mitjans digitals i només pot ser rebuda en aquest context. La literatura digitalitzada és la que ha estat creada per a un suport tradicional, el paper, però es presenta en un suport digital. És el cas dels llibres electrònics o dels audiollibres.
El món digital ha canviat radicament tant la manera de crear com la manera de rebre la literatura?
Internet ha estat una revolució que ha canviat la nostra percepció del món, la manera com ens comuniquem, com ens informem, com consumim, com aprenem i fins i tot com ens estimem. I, evidentment, també ha canviat la manera com ens relacionem amb la creació i la recepció literària. De fet, a la xarxa hi ha de tot: creadors, lectors escriptors, crítics... És gairebé com una existència al marge de la cultura oficial. Ara tots podem ser generadors de literatura i a la vegada, crítics. Tots podem ser emissors, autors i explicar allò que ens agrada i a la vegada tots som receptors; es crea una col·lectivitat amb molts emissors i molts receptors. Potser aquesta nova manera fragmentària de publicar paraules en línia ha canviat la nostra manera de llegir. Llegim textos més breus, notícies, articles, poesia, microrelats. A internet hi ha molt de text, però molt diferent, hi ha més inputs, i això canvia l’estructura mental. D’alguna manera, ens hem convertit en uns navegants insaciables. Naveguem de pàgina en pàgina, d’enllaç en enllaç aparentment darrere d’alguna informació concreta.
I la part negativa d’aquests submon digital?
Una visió pessimista és que en realitat anem compulsivament d’informació en informació, llegint-la de manera sempre incompleta i superficial, de manera que aquesta informació queda anul·lada progressivament. Et queda després una sensació estranya, com de vertigen, una barreja entre la sacietat i la insatisfacció.
Aquestes plataformes esdevenen el millor trampolí per als escriptors aficionats?
Absolutament. Hem de pensar en la gran revolució que suposa internet en aquest sentit. Pensem en com de fàcil i còmode és arribar a la gent, fer que et llegeixin, que finalment és el que vol un autor que comença (i és la funció de la literatura, ser llegida). Internet és la gran eina de crear i publicar, crear i publicar. És realment revolucionari el poder d’arribar a tantíssima gent. S’han donat casos d’autors que han començat en blogs o a Watpad i han acabat guanyant concursos literaris o publicant en paper i tenint èxit. Potser estem parlant d’una generació que té l’hàbit d’escriure per internet, que potser concep la literatura com un acte de creació en línia.
Els joves, que són els usuaris principals d’aquestes plataformes, llegeixen més pel fet de trobar literatura en format digital?
M’imagino que sí. Els productes digitals tenen moltes possibilitats d’arribar a les mans dels joves. Avui dia, no és fàcil sobreviure a les múltiples oportunitats que ofereix el mercat d’oci. Per això la literatura creada més enllà de les pàgines del llibre s’adapta a la necessitat d’immediatesa i de velocitat d’un món en què tots vivim pendents de les pantalles.
Els creadors que utilitzen les plataformes digitals obtenen algun rendiment econòmic per la seva feina? Estan més desprotegits pel fet d’emprar aquest canal?
És molt difícil obtenir rendiment econòmic de les publicacions en línia, a la xarxa. La manera d’aconseguir diners és a través de publicitat a cost per clic (és a dir, cobres cada vegada que un usuari fa clic en algun dels anuncis que tens penjats). I passa poc, això, en blogs o publicacions amb molt èxit. D’altra banda, hi pot haver una desprotecció pel que fa a l’autoria. Si som autors d’un blog, per exemple, i volem protegir els continguts que hi pengem, ens podríem inscriure a registres o a plataformes privades, dotar el blog dels avisos legals amb les condicions d’ús que estableixin què es pot fer i què no amb els continguts generats en el blog i, fins i tot, incorporar llicències Creative Commons  que determinarien el tipus de llicència o de permís que donem als nostres seguidors o usuaris sobre el continguts penjats al blog.
Com afecta aquest nou mercat digital el sector editorial tradicional?
Jo no treballo en el món editorial i, per tant, no n’estic segura. Però com deia abans, penso que l’element de prestigi dins del món editorial segueix sent el llibre en paper. D’alguna manera, el procés editorial sembla que ens assegura unes garanties de qualitat que no trobem en l’absoluta llibertat del món digital. Però també penso que internet ha permès fer arribar la possibilitat de comunicació literària a tothom. Oferir-nos la possibilitat de conèixer infinitat d’autors i, d’altra banda, ha permès eixamplar els límits del que entenem per literatura. El gran dubte que suposo que tots ens plantegem és com hem de considerar la literatura digital. Es tracta simplement d’un subgènere dins de l’etiqueta de literatura o se l’ha de considerar com una manera diferent de literatura en què pesa més l’adjectiu de digital que el de literari? Però plantejant-nos això arribem a un atzucac: què és la literatura? Es tracta d’una qüestió que sabem que no podem respondre de manera tan fàcil. És difícil intentar definir la literatura digital quan, realment, no hem sabut o no hem volgut donar una definició vàlida i universal de literatura.

CARINA FILELLA

cfilella@lrp.cat

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)