Teatre

fins al curs vinent

Si ‘Luaº’ dona l’oportunitat a una jove coreògrafa que debuta, la proposta de circ aspira a reivindicar el gènere: és la primera Producció Nacional de Circ de Catalunya. Hi ha més vida
Amb la fi del Grec i els pocs festivals operatius, per culpa de la Covid-19, el sector aspira al fet que la temporada vinent recuperi una certa normalitat. És molt probable que aquestes quatre obres comentades hi tinguin continuïtat...

El Grec s’ha acabat amb el millor regust possible: el del cos baldat i suat satisfet per haver aconseguit una proesa: haver completat el calendari tot i l’amenaça constant del possible tancament de teatres. Ho ha fet amb peces que han aprofitat el Grec per estrenar-se o per provar-se i que tindran continuïtat a la cartellera de Catalunya. I és que el que avui necessita el sector és la garantia que hi haurà un curs vinent. Que les incerteses s’han de poder combatre des de la màxima que #laculturaéssegura. Aquestes propostes, a més, demostren que hi ha talent, valentia i ganes d’arriscar de les companyies i artistes. I questa és la millor recepte per reconciliar-se amb les taquilles.

Companyia: Roseland Musical

Lloc i dia: Sala OM. Mercat de les Flors, dimecres, 8 de juliol

GEOMETRIA

Roseland Musical ha renunciat a explicar un conte i, valenta, s’ha atrevit a coreografiar la geometria. Cada intèrpret representa una figura i es mou en conseqüència: un quadrat, un triangle i una rodona. Probablement, hauria donat més joc si s’hagués plantejat la figura tridimensional (un cub, una piràmide triangular i una esfera, com ja insinuen en els moviments). L’obra juga amb bons punts de sortida. Com ara decidir que ballaran els tres intèrprets pel pati de butaques (habilitat amb una màscara amb llum com la que Franc Aleu va fer servir per a l’òpera Turandot, al Liceu. Com que el moviment és entre butaques, complint mesures de distància física per la Covid-19, es pot distingir l’expressió dels rostres. També és interessant donar moviments diferents i imaginar com és l’univers a partir d’aquella forma geomètrica. Li falta interrelació, segurament, però és una altra bona troballa. Però no li juga a favor la veu en off, que passa a ser massa reiterativa, mecànica i aplana tot allò a què els intèrprets s’esforcen a donar relleu, forma, profunditat estètica. Al final, la tecnologia es queda amb el reclam i el que queda és un bon treball de moviments dels intèrprets que els ha faltat integrar, en coherència, en conjunt.

L’entusiasme de Roseland Musical per integrar noves tecnologies en els seus espectacle de dansa familiar és lloable. Però el resultat no sempre es correspon amb el seu esforç, lamentablement. Després de jugar amb la tridimensionalitat amb una doble pantalla de projecció a Pinocchio i Viatge al centre de la Terra, ara han volgut fer un pas més passant ulleres de dos colors al públic per tenir la sensació (en alguns moment puntuals de la peça) que les figures geomètriques s’abraonen cap a platea.

Companyia: La Veronal

Lloc i dia: MNAC, 24 de juliol. Temporada prevista al Mercat de les Flors 20/21.

SONOMA

Luis Buñuel és l’aridesa de la vinya del Baix Aragó però també és el surrealisme que propicia el vi. Marcos Morau, amb les nou ballarines de La Vernal, juga a transformar les icones més fosques en universos icònics. Fins a arribar al personatge sense rostre, que podria recordar els quadres de Magritte (que bé evocava Aracaladanza a Nubes). O les cuques de llum que podrien ser ulls ben lluents a punt de passar el tall del ganivet de Viridiana. El treball de La Veronal a la Sala Oval del MNAC també ha estat complex perquè ha hagut de combatre en un espai immens i amb la llum que es va ponent. S’ha resolt amb uns grans plafons de llum, com els que s’utilitzen per als rodatges i amb una llum molt blanca (que només puntualment es tenyeix a vermell en el gran plafó que, a més, redueix la distància amb el terra i concentra les ballarines). Molt diferent ha estat aquest ball amb el qual els de La Veronal dialogaven amb els quadres, al Museu d’Olot: Siena site. Ara, el resultat és molt més compacte, continu, de relat coreogràfic, en comptes de precioses escenes o càpsules dialogades am els quadres.

La Veronal atrapa els espectadors amb una dansa enigmàtica que arrela en una dramatúrgia suggeridora de molts mons artístics (des del plàstic fins al cinèfil i el literari). Ara, en aquesta revisió d’una obra que Morau va fer per encàrrec al Ballet de Lorraine (2016), va més enllà del kova, la manera d’entendre la dansa d’aquesta companyia que, precisament, el 2016 es van atrevir a presentar en acció performativa davant del públic privilegiat al SAT! (Kova, geographic tools) La Veronal és una companyia amb molt talent que continua fent recerca. Aquesta és una bona notícia, d’entrada. Però és que, a més, el món de quadres és d’una bellesa i rotunditat que aclapara. Probablement haver començat amb les Benaurances a l’entorn de la creu és un principi massa impactant per poder aguantar el llistó d’intensitat, però la coreografia coral (amb apunts de solo on sí que respira el Kova, com el que es tira dins de l’aigua a pulmó necessita agafar aire, esporàdicament) es desplaça com si fos una panoràmica cinematogràfica, sense talls, amb nou ballarines amb uns vestits d’arrel folklòrica que passen a ser quadres tètrics o alliberadors.

La Veronal es va atrevir a eliminar el text projectat (que donava una base situacional per a l’espectador menys acostumat a deixar-se endur per la dansa) ja fa un temps. Construeix la partitura coreogràfica i després li atorga un espai, una música i un context. Sembla impossible, però aquesta és la seva manera de treballar. La dificultat de no tenir programa de mà (conseqüències de la Covid-19) fa que no es pugui entendre bé els textos que sí que hi ha en un codi QR al programa digital (i que paga la pena llegir abans, per trobar el context de Buñuel, més enllà del seu folklorisme religiós). Les ballarines reciten el text en francès però la sonoritat del MNAC no és la ideal per entendre (sobretot, si hi ha la frontera idiomàtica). Són nou ballarines a escena: tota una declaració de principis de La Veronal per atorgar el paper protagonista a la dona en una societat folklòrica en què la religió les limita i elles accepten aquest espai i el transmeten a les seves filles i fills. Fins a l’esclat del surrealisme, que obre l’escletxa a l’aire, a la llibertat, a les faldilles voleiant, sense mocador per recollir el cabell. Costa trobar el vessant revolucionari (que sí que es revela en el text que reciten en francès) en aquesta coreografia. Però és indubtable la rotunditat dels tambors de Calanda, i aquest moviment coral, que investiga més enllà dels duets i els trios. L’obra tornarà al Mercat de les Flors, del 22 al 25 d’abril, una magnífica oportunitat per reviure’l.

Coreografia: Andrea Jiménez

Lloc i dia: Sala OM, Mercat de les Flors. Dilluns, 27 de juliol.

LUAº

Luaº és una intuïció, el debut professional d’Andrea Jiménez en un aparador contrastat. Aquest naixement, amb temps i suports a la dramatúrgia, pot marcar l’inici d’una carrera, el somni de tot artista novell i també de l’Institut del Teatre que els dona eines per reivindicar-se. Aquesta oportunitat, l’ha aprofitada Andrea Jiménez. Luaº demostra que, així com el flamenc més pur té una revisió trencadora, també la dansa espanyola pot fer un pas més i ser desinhibida per mirar d’explicar alguna emoció més enllà dels quadres perfectes de repertori. De la verticalitat que marca l’equilibri i que projecta línies infinites amb els braços de gran intensitat, es passa a un cos que es revincla fent contorsions i que arrossega els peus, carregant elèctricament l’escena. Jiménez marca els quatre moments del cicle de la menstruació, canviant el disseny de llums i l’espai sonor. També la dansa va evolucionant, fins a aconseguir una vitalitat immensa, amb un duet de contacte (fins llavors, les cinc ballarines ni es toquen) que es tanca amb un final picat. Els ovaris no tenen memòria i són capaços de repetir l’acció, en bucle durant dècades. El cos de la ballarina, en canvi, sí que percep un rastre i és difícil buidar-se de nou per repetir el primer quadre (amb el ciclorama vermell al fons que retalla el seu relleu). Una altra troballa d’aquesta peça (que potser no ha sabut desgranar prou aquesta evolució del cicle) és la presència de cossos diferents. Sovint, els quadres corals de dansa espanyola tenen uns cànons molt establerts i, a Luaº, es pren una llibertat indispensable per parlar d’una temàtica tan universal com és la fertilitat. La danzaora Rocío Molina va abordar la seva maternitat en el muntatge Grito pelao. Andrea Jiménez explora en els canvis d’ànims i de vitalitat durant el cicle menstrual. L’amargor i la pressió social d’aquest fet, en canvi, tenen una arrel molt més castissa amb propostes com ara Yerma, de García Lorca.

Director: Joan Ramon Graell

Lloc i dia: Sala MAC, Mercat de les Flors, 28 de juliol. Gira per 15 places de Catalunya.

ESTAT D’EMERGÈNCIA

La primera Producció Nacional de Circ de Catalunya és un notable exercici de combinació de disciplines: des del funambulisme fins a la doble barra fixa, el trapezi, el mà a mà i la bàscula. La construcció de l’espai també és molt suggeridora perquè basteix l’esquelet d’un carpa dins d’un escenari, només traçat amb cordes que, a mesura que avança l’espectacle, es van utilitzant. L’arrencada amb una sardana ballant l’himne del circ també és de traca. Segurament, per la falta de temps, s’han treballat principalment les coreografies corals, que han acabat sent un altre dels mèrits de la peça.

Per ara, hi ha dos mons musicals. És molt seductor el que creen els mateixos intèrprets (amb un clarinet, una guitarra, o picant de mans i amb les sabates, que prenen forma de sintonia perquè es van gravant pistes en loop); la música enllaunada, en canvi, serveix per il·lustrar les accions més acrobàtiques però que es noten tallades per fer evident el final del número. Són necessàries accions de diferents velocitats (i músiques) per donar ritme a la peça. A hores d’ara, el que es troba a faltar més en la peça és la dramatúrgia que vinculi els diferents números acrobàtics (de força, risc i equilibri) amb la denúncia de la precarietat de la peça. No s’entén la lluita entre la parella, ni els crits de queixa. En canvi, quan s’aturen una estona i es posen a parlar amb la iaia pel telèfon (seria ideal disposar de micròfon dalt del trapezi) tot casa i es fa evident.

En l’estrena, van voler ensenyar un petit vídeo sobre les dificultats de decidir com avançar un espectacle, amb els artistes confinats a casa seva. Ja queda molt clara la dificultat quan, enmig de la sardana inicial, la música s’atura, els músics se separen un metre l’un de l’altre i segueixen ballant, però de seguida es desintegra aquell joc, aquella unió tan preciosa inicial. Com gairebé sempre, el circ connecta quan es veu la força i la relació de complicitat dels intèrprets. El circ és plaent quan els artistes disfruten. Si es volen remarcar els moments de dolor i lluita han de quedar molt ben explicats per no desorientar l’espectador.La llum de guàrdia fa pampallugues, com un vaixell a la deriva, com un far que procura evitar el cataclisme fatal. El seu afany és dignificar aquesta professió i donar-li una cobertura amb la gira. Per ara, ja hi ha 15 municipis que tenen previst contractar-los. Un principi esperançador. Si s’ajusten els petits buits dramatúrgics i d’encadenament d’accions en aquests mesos, celebraran molt haver fet la tria. I no dubtaran a repetir l’aventura. La pandèmia els ha truncat els assaigs i han arribat encara en procés però, d’altra banda, els ha fet evident la precarietat i la incertesa d’una professió que, com la resta de les arts en viu, només desitja que hi hagi un curs vinent amb els teatres oberts.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor