Jo vull ser rei
“Jo vull ser rei, ser per collons cap de l’Estat, tenir-ho tot fet només per ser fill de papà. Fer-ho tot bé, mai ser escollit, mai ser votat, sempre trobar la moto amb el botó engegat. Tan avorrit d’estar envoltat per una colla de llepons suant infal·libilitat com un cacic o un dictador. Fotre un polvet amb la total seguretat que el xiquet tindrà el futur encaminat...” No cal seguir amb la lletra ni buscar millor definició del que és ser rei o, més ben dit, la voluntat de ser-ho, com la que canten Els Pets des de fa més de vint-i-cinc anys amb l’himne antimonàrquic Jo vull ser rei. Durant molt temps ens havien venut que ser rei recau en un dret suposadament diví, una doctrina que reposa en la idea que l’autoritat d’un rei per governar prové de la voluntat de la deïtat del poble que governa, i no de cap altra autoritat temporal, ni tan sols dels seus súbdits ni de cap testament. Elegits per Déu (o el que allà dalt sigui), un monarca només és responsable davant d’ell. Per la gràcia de Déu, doncs.
Bé, ara que tots ja som grans sabem que és mentida i posem en dubte també que no sempre voler és poder. Però molt abans que nosaltres, un dels que va tractar millor aquestes qüestions en la literatura va ser Rudyard Kipling, quan el 1888 va plasmar una acurada dissecció del que suposa l’imperialisme colonial, i en extensió la monarquia, narrant la història de dos suboficials britànics a l’Índia que es van convertir en reis del Kafiristan, una part remota de l’Afganistan. El relat, que treu les vergonyes al concepte de regnar, està inspirat en les aventures extraordinàries de James Brooke, un anglès que va arribar a ser el primer raja blanc de Sarawak, a Borneo, i en els viatges de l’aventurer nord-americà Josiah Harlan, a qui li va ser concedit el títol de príncep de Ghor a perpetuïtat per a ell i els seus descendents, que no sabem si, com els Borbons, s’ho feien entre ells. Em refereixo als negocis, malpensats.
Traspassada al cinema el 1975 pel mestre John Huston, que perseguia aquell somni d’adaptar-la des que la va llegir de ben jove, el resultat és una de les últimes grans pel·lícules d’aventures del cinema clàssic, que plasma l’esperit de l’obra, talment com va fer anteriorment amb Dashiell Hammett, Herman Melville i Tennessee Williams. No li va resultar fàcil: quan ja ho tenia tot preparat perquè la protagonitzessin Clark Gable i Humphrey Bogart, va i es moren. Tampoc va reeixir fer-la amb Richard Burton i Peter O’Toole, ni amb Paul Newman i Robert Redford. Finalment, tal com va recomanar el mateix Redford, enamorat d’un dels millors guions que havia llegit mai, els dos papers principals els van encarnar dos actors britànics, l’anglès amb accent cockney Michael Caine i l’escocès Sean Connery. Dos papers regalats amb paper de cel·lofana que van saber aprofitar.
Els de Peachy Carnehan i Danny Dravot són dos personatges típicament hustonians, segurament els més representatius de l’autor. Perdedors nats, antiherois amb un xic de moralitat i molta picaresca, sempre marcats per la fatalitat del seu destí però amb un afany inesgotable per reeixir en allò que ambicionen. El caràcter aventurer del mateix Huston es reflecteix en aquests dos canalles encantadors, a través dels quals coneixerem l’èxit i el fracàs, dues fites que no estan tan allunyades l’una de l’altra. Amb les seves peripècies també ens adonem de les contradiccions de la naturalesa humana, com el fet de voler ser rei o divinitat quan tots sabem que només uns pocs ja s’han blindat per ser-ho eternament. Peachy i Danny podrien haver patentat el que vol dir l’ascens social grimpant des de ben a baix. També què passa quan et rendeixes a la supèrbia, la qual els portarà a la perdició després que Danny demostri que és un bon legislador, un jutge eficaç i un general valent.
Huston, amant de l’aventura tant en la vida com en la seva obra, va assolir aquest cim cinematogràfic en el crepuscle de la seva carrera, havent sumat pics gloriosos com Mogambo i La reina d’Àfrica, entre altres títols del seu pedestal. Una fita que Terenci Moix resumia a la perfecció: “La pel·lícula és motiu de culte entre kiplinians, hustonians, conneryans, cainòfils, orientalistes, amants del paisatge marroquí [on es va rodar] i espectadors sensibles en general.” Més, impossible.
