LLIÇONS D’ACTUACIÓ

Si voleu una sèrie distreta d’acció, amb un argument lleuger que ajudi a passar l’estona, busqueu Hawaii 5.0 a les plataformes Movistar, Amazon Prime i Sky. Són deu temporades i en teniu per a dies. Ara bé, si sou més de diàlegs que d’acció, us agrada el teatre i voleu disfrutar d’unes interpretacions immenses d’alguns dels millors actors britànics, Talking heads és la vostra sèrie. No, no és cap documental sobre el mític grup de rock encapçalat per David Byrne, sinó una producció de ficció de la BBC que recupera una sèrie de monòlegs creats per l’escriptor i guionista Alan Bennett el 1988. S’ha publicitat com la sèrie britànica del confinament, però no té res a veure amb els experiments televisius amb actors enregistrant-se a casa seva que es van emetre en algunes cadenes generalistes de casa nostra. La posada en escena, tot i que és senzilla, té el segell de qualitat de la BBC i sobretot permet a les deu actrius i als dos actors que protagonitzen els dotze capítols en solitari lluir-se. D’aproximadament mitja hora de durada cada un, són un repte i una lliçó d’interpretació en què el personatge parla directament a la càmera explicant la seva vida. Es tracta d’històries particulars que eleven a la categoria d’expressió artística simples anècdotes, només amb la veu i la paraula. Quan els mordaços monòlegs de Bennett es van emetre per primera vegada a la televisió pública el 1988, l’acollida va ser molt bona, i després s’han readaptat en diverses ocasions i formats: ràdio, teatre... Fins que va arribar el confinament i per la seva (aparent) senzillesa es van convertir en una producció fàcil de recuperar, i Bennett no hi va tenir cap inconvenient. Amb 86 anys i més de cinc dècades escrivint, el reconegut dramaturg i novel·lista és guanyador de dos premis Tony, dos BAFTA i quatre Laurence Olivier. També n’ha rebutjat alguns, com per exemple el nomenament de sir per part de la reina d’Anglaterra, perquè va considerar que no era adient a la seva personalitat ser considerat cavaller. I si tots aquests reconeixements no són suficients per despertar el vostre interès, sempre podeu fer una ullada a la llista dels actors que participen en aquesta revisió dels monòlegs. Només en el primer capítol, l’actriu Imelda Staunton fa un recital interpretant una dona ja gran i solitària que no té cap altra distracció que queixar-se per carta de tot allò que li sembla malament, des de la mida dels cabells d’un eclesiàstic fins al fet que es pugui fumar fora d’un enterrament. Cada gest, cada pausa, cada to de veu fan que sentim propera aquesta dona, com una parenta llunyana que no coneixíem i que descobrim de cop, amb totes les seves manies i debilitats. Unes dèries que acabaran tenint conseqüències inesperades... Un altre capítol que ja es considera un clàssic està interpretat per Martin Freeman i tracta sobre un home madur que encara viu amb la seva mare, amb qui té una relació complexa, semblant a la d’un matrimoni mal avingut, que es veurà amenaçada quan aparegui en escena un antic amor de l’anciana. Talking heads són històries que parlen de soledat, gelosia, enveja, mediocritat, convencions socials i secrets amagats... Una crònica de la condició humana i de la seva complexitat, amb tocs d’humor molt i molt britànic.