Ja són aquí...
Poltergeist no és ni de bon tros la primera pel·lícula de cases encantades, però sí que coincidirem que és la primera que ens ve al cap si ens pregunten sobre aquesta temàtica. Georges Méliès, retrocedint fins a les mateixes beceroles del cinema, ja va començar a meravellar els espectadors fent moure objectes i fent desaparèixer persones dins de cases encantades i casalots misteriosos. Prenent-li el testimoni, Segundo de Chomón es va convertir en un dels especialistes de trucatges més reputats fent del joc amb les ombres, l’humor i la fantasia un art. Només cal veure algun del seus treballs, com el titulat La casa encantada (1908), en què hi ha aparicions fantasmals, objectes quotidians que prenen vida i un ens espectral que acaba engolint l’edifici. Una fascinació per les cases embruixades, doncs, que ve de lluny i que va tenir, ja des d’aleshores, continuïtat amb referents intermitents com House of Haunted Hill (William Castle, 1959), The haunting (Robert Wise, 1963) i, encabint-la per la porta gran del subgènere, El resplandor (Stanley Kubrick, 1980). Sense comptar la multitud de comèdies i paròdies sobre el tema, és clar.
Això fins que el bo de Steven Spielberg –qui si no?– va temptejar aquest terreny temàtic amb Poltergeist (1982), no només en la faceta de productor, sinó, inusualment, responsabilitzant-se del guió. I, segons algunes fonts discutibles, dirigint bona part de la pel·lícula, que va ser un dels majors èxits d’aquells dies. Si més no, l’ombra de Spielberg, amb tot el seu característic univers s’hi palpa: mainada protagonista, la importància de la família unida, una casa als suburbis, uns éssers estranys que els visiten i un festival d’efectes especials de llums i colors, elements ja plasmats en una obra primerenca com Encontres a la tercera fase (1977) i que poc després explotaria a E.T. (1982). I si en totes dues és un nen qui se sent atret per la crida extraterrestre, a Poltergeist és una nena qui se sent atreta pels fenòmens estranys que pul·lulen per la seva televisió. Un punt de partida que deriva en la casa encantada clàssica i amb un toc d’un altre referent del gènere com és L’exorcista (1973), en aquest cas a través d’una mèdium d’allò més peculiar (Zelda Rubinstein), que riu-te’n tu del pare Karras, que aquesta sí que reïx enganyant les forces del mal marejant-los la perdiu amb el vell truc de primer fer fugir la pobra criatura i després cridar el mític: “Vine cap a la llum!” Una robaescenes memorable amb el permís del coi de pallasso, que a mi personalment em va causar un trauma per a tota la vida amb la magistral escena del llit del germà poruc (que soc jo).
A Poltergeist, el mestratge de la pel·lícula es resumeix en el fet que comencem rient amb els primers fenòmens movent taules i cadires (com en el cinema pioner), ens inquieta quan desapareix la nena abduïda i ja ens espantem del tot quan la família s’enfronta al malson que els toca viure, amb un tram final de ritme incessant i un epíleg de regal.
Bé, hem parlat de Spielberg, però sent equànimes, i deixant de banda suposicions, també es percep –i molt– el saber fer de Tobe Hooper, acreditat per haver dirigit una de les obres clau del cinema de terror: La matança de Texas (1974). Si va acceptar el seu rol havent de reprimir-se polint el seu estil més vast, cru i salvatge, des d’aquí el meu humil aplaudiment, perquè revisant-la, gairebé quaranta anys després, s’ha de dir que manté la pulsió terrorífica, que va emergint tot sovint al llarg del relat i que conclou en la cèlebre escena del bany de fang de la mare de la protagonista al fons d’una piscina on suren els morts i els esquelets d’un antic cementiri sobre el qual s’ha construït la casa (vet aquí la raó de tot plegat).
Titulars de crítiques com Tobe or not Tobe; el fet que Spielberg rodés a tocar i al mateix temps E.T.; males llengües com les del compositor de la banda sonora Jerry Goldsmith... encara cuegen, però cap va fer tant mal com la llegenda negra que continua envoltant la pel·lícula. Que si l’assassinat d’una de les actrius secundàries, que si la mort de Heather O’Rourke –la nena protagonista– el 1988 després de rodar la tercera entrega per una malaltia intestinal... Prou! Ni la tomba de Tutankamon ha portat tantes desgràcies. Tanmateix, nosaltres continuarem seguint Carol Anne fins on ens porti la llum.