DINS DEL LABERINT
Tots, sí tots, portem a dins un Jack Torrance en potència. I més en aquests temps estranys en què vivim i en què estem convidats a confinar-nos, ja sigui –una gran majoria– en minúsculs espais de pocs metres quadrats o en grans habitatges –uns quants–. I tots, sí tots, amb l’inclement hivern trucant a les portes. Sí, família, res no ajuda i esteu avisats: qualsevol desequilibri ens pot fer tornar bojos, i si no us ho creieu, llegiu el llibre que fa anys va escriure Stephen King o, millor encara –tot i que l’escriptor de Maine en renegui–, aneu directament a l’adaptació cinematogràfica que, a més, és una lliçó magistral de com filmar, no només estèticament –que també–, sinó per projectar un estat emocional: la bogeria. Bé, i de passada, la por, que en aquest cas hi està interrelacionada. Parlem d’El resplandor.
El seu autor, Stanley Kubrick, com a top xef cinematogràfic, acreditat amb estrelles Michelin com Espàrtac, Atracament perfecte, Camins de glòria, La taronja mecànica, Barry Lyndon, 2001: Una odissea de l’espai (...i podríem seguir), no se li va ocórrer res més que tocar un gènere com el del terror exercint aquella tècnica amb què Ferran Adrià es distingiria anys més tard en el camp de la gastronomia: la desconstrucció. Sobrat com sempre, Kubrick no se’n va estar, de capgirar-ho tot de dalta baix, desmembrant les convencions del subgènere de les cases encantades i amb fantasmes, començant per un dels elements més distintius: les ombres i la foscor. Amb connivència amb el director de fotografia John Alcott (condecorat pel seu superb treball a Barry Lyndon) van experimentar nous terrenys i les possibilitats il·limitades de la llum i la brillantor, plasmant lumínicament al llenç de la pantalla quins poden ser els camins que porten algú a la demència i als més recòndits llindars que es mouen entre la realitat i el més enllà. Per fer-ho, també van explotar el potencial que ofereix una càmera –el pinzell del cineasta–, fent ús de l’steadycam per convidar els espectadors al més apassionant (i terrorífic) viatge pels racons més tenebrosos del deliri. El resultat es plasma amb uns plans seqüència al·lucinants, que són el bitllet a un viaducte per on els protagonistes deambularan atrapats dins d’un laberint que ja s’inicia quan seguim des d’un pla aeri el protagonista que condueix el cotxe que el portarà a ell i, més tard a la família, a l’hotel Overlook, situat al bell mig de les muntanyes rocalloses de Colorado. Després ja no abandonarem més aquest decorat, que s’anirà fent més i més claustrofòbic, seguint els personatges per les estances, a peu o en el tricicle que pedala el fill per passadissos inacabables amb portes que condueixen a l’infern. Un director frustrat com jo, no pot fer res més que plorar (d’emoció i amb una barreja d’enveja podrida) cada vegada que contempla aquests trajectes.
Des del primer minut, ajudat també per una banda sonora evocadora, Kubrick, com qui no vol la cosa, ens va ficant la por al cos, que no es desferma fins ben bé el metratge final, quan Jack Torrance (Jack Nicholson) pren la destral i comença a assetjar pel recinte la mare (Shelley Duvall) i el pobre Danny (Danny Lloyd), que sabia que això passaria gràcies al seu do paranormal, la resplendor del títol.
Abans Jack no cridi el cèlebre “Here’s Johnny!” amb cara de boig, imitat fins a la sacietat, la sensació laberíntica i claustrofòbica d’aquest malson produït pel que els anglosaxons anomenen cabin fever –terme que defineix que et tornes boig quan portes molt temps tancat i aïllat en un mateix espai (us sona?)– té un moment clau i premonitori a la pel·lícula quan el progenitor contempla al menjador la maqueta del jardí laberíntic que hi ha fora de l’hotel i hi observa, com un maleït demiürg, el passeig de la seva família.
Que Nicole Kidman i Tom Cruise trenquessin la seva relació matrimonial després de rodar amb Stanley Kubrick Eyes wide shut era previsible. Ja a El resplandor els seus protagonistes van tastar l’afany de perfeccionisme malaltís del director. Aquest rodatge es va allargar vint-i-set setmanes (deu més de les previstes) i per filmar escenes com la de Jack esbotzant la porta a cops de destral van caldre 157 repeticions i 60 portes. Qualsevol hauria quedat trastornat, així que Nicholson no cal que presumeixi tant del seu histrionisme. Tots, en mans de Kubrick, o ara assetjats per la covid-19, podem ser un Jack Torrence en potència.