Teatre és feina
Avui hauria de tornar la represa, després de 10 dies en què el risc de rebrot està per sota d’1, la condició del Procicat. Aquest dijous, però, van anunciar una nova pròrroga de 10 dies més encara
17,2 MILIONS MENSUALS
El govern s’ha compromès a cobrir l’aturada dels teatres, tant als productors com als treballadors de la culturaAIXECAR EL TELÓ
El Procicat va marcar a Cultura el llindar per a la reobertura dels teatres quan el risc de rebrot de contagi fos inferior a 1Ens hem passat mesos defensant que #laculturaéssegura. Es va anar recitant, com un mantra, en la primera represa, pràcticament coincidint amb l’arrencada del Grec Festival, a Barcelona. Més tard, es va voler incidir en el fet que la cultura cura, és sanadora. Perquè l’art permet distanciar-se del dolor i mirar-lo amb uns altres ulls. A través de la cultura s’aconsegueix una societat comunitària, que congrega diferents maneres de pensar des de la tolerància. Segurament, per aquesta capacitat de socialitzar sense jerarquies, fa poques setmanes que el govern de la Generalitat va declarar-la bé essencial. Ara, arran del segon tancament dels teatres (quan s’havia aconseguit una excepció per superar el toc de queda imposat uns dies abans, que va obligar a remoure bona part dels horaris de totes les sales de teatre), els artistes han sortit al carrer i han atacat les contradiccions contínues. La cultura és segura. Sí. La cultura és sanadora. Sí. La cultura és essencial. I tant! Però és que la cultura també és feina per a un segment de treballadors que estan esperant des del mes de març que s’acabin els tancaments. I, si és tan necessària per a la societat, no s’entén per què no se li permet desenvolupar-se amb totes les mesures sanitàries que (s’ha felicitat reiteradament) es compleixen des de les platees. Tot i que les condicions havien de permetre la reobertura d’avui, era majoritària l’opinió del sector de les arts escèniques que es flairava una nova pròrroga. El que queda per determinar encara és quina serà la durada (perquè, si sembla clar que tornaran a obrir el 23 de novembre les terrasses i els bars, no es diu res de la cultura; novament se la ignora). També cal esperar que la reobertura de teatres i cinemes s’acompanyi del permís a les sales de concerts, amb el públic assegut, mantenint les mateixes condicions sanitàries que els altres.
La crisi sense precedents que s’ha produït en les arts escèniques se suma a la de cada sector (dins i fora de la cultura). Afortunadament, el Departament de Cultura ha aconseguit ser àgil (ja des de la consellera Mariàngela Vilallonga) i obrir línies d’ajudes, aprofitant els increments d’ingressos gràcies a l’aprovació del pressupost d’aquest 2020. Ara, amb aquest segon tancament, el govern es va comprometre a facilitar 17,2 milions mensuals, una xifra gens menyspreable (probablement mai serà suficient) que demostra una sensibilitat de la qual feia anys que no es gaudia a Cultura. Però els treballadors el que volen és treballar. Perquè les compensacions ajuden a aturar el cop però no a recuperar els deutes endarrerits. I, sobretot, perquè ajornar contínuament va endarrerint l’inici de noves produccions i deixa a l’estacada aquells que no estaven en el mercat durant el primer tancament entre el març i el juny. La consellera va admetre als portaveus dels partits polítics del Parlament en la comissió de Cultura de fa 10 dies que va haver d’empassar-se la prohibició del Procicat perquè l’Rt estava disparada. Havia arribat a l’1,53 i semblava no tenir aturador. Abans de veure si causaven efecte el tancament de restaurants (quedaven dies per completar la quinzena, que és el temps que es calcula per valorar si la mesura ha estat eficaç) i els tocs de queda, es va avançar amb el tancament dels teatres. El compromís seria que podria tornar-hi si es baixava de l’1 d’Rt. Des del dimarts 3 de novembre, la taxa es troba en el 0,9. Dimecres, ja es trobava al 0,88.
La pandèmia ha estat un líquid de contrast terrible. S’ha evidenciat que la situació de precarietat dels actors es manté des de la primera crisi, que va afectar cap al 2008, aproximadament. Ja va ser arran d’aquell primer cataclisme que es va veure que faltaven eines per donar cobertura als artistes. Per això ja va anar consolidant-se la idea que era imprescindible un Estatut de l’Artista (a escala estatal perquè ha de regular les condicions d’Hisenda que són de competència del govern espanyol). També es va veure, a Catalunya, que era necessari crear un cens d’artistes. Perquè la intermitència del sector és tan gran que costa discernir qui hi treballa realment i qui ho ha acabat deixant, cansats de mantenir-se en el carro de l’art a costa de la seva inestabilitat econòmica. El cens, finalment, es presentarà dins aquest 2020.
En aquests nou mesos de tempesta perfecta s’han produït millores. Potser insuficients però inimaginables fa només una dècada. Com, per exemple, començar a gaudir del reconeixement de la intermitència dels artistes per aconseguir disposar de pagaments d’atur sense la necessitat de cotitzar com un treballador més. Perquè la situació laboral dels actors fa que sovint estiguin contractats per al dia del bolo i no per a tota la setmana, per exemple. O perquè el sou varia molt en funció de si està en període d’assaig o de temporada en una sala. Una altra victòria per aixoplugar els artistes més necessitats és la paga de 750 euros, només que es demostri un sol dia de feina afectat. També és una bona eina que l’administració compensi les explotacions dels espectacles. Com que només els deixen ocupar el 50%, si arriben a aquesta xifra, Cultura els pagarà la recaptació d’un altre 20%. Unes xifres imprescindibles perquè, amb el 50%, no s’aconsegueixen prou ingressos per fer viable una producció. Les ajudes públiques volen incidir en l’actuació, en l’ajornament de les funcions, no pas en les cancel·lacions, si és possible. Perquè s’ha entès que cal que la màquina continuï en marxa per donar feina als treballadors de la cultura. L’esforç que s’ha fet és ingent. Alçar el teló és de justícia!