Lectures escollides
Viatges al fons d’un conflicte
Dues aproximacions al conflicte nord-irlandès per mitjà, respectivament, de la ficció i del reportatge real, que comparteixen tots els ingredients de la bona literatura
El llibre de Sorj Chalandon és una història de ficció basada en un cas real
A ‘No diguis res’ no hi ha ni un gram de ficció, però s’allunya molt del simple relat notarial
Llegir una novel·la no deu ser pas la manera més ortodoxa d’adquirir coneixements sobre el món real, tot i que la ficció pot compensar la falta de realitat gràcies a la capacitat de construir la veritat amb unes dosis de versemblança, realisme i evocació que retraten amb precisió i eloqüència els fets que volen recrear. És el que passa amb Retorn a Killybegs, de Sorj Chalandon, una obra publicada fa uns quants per anys per Edicions de 1984, amb traducció de Josep Alemany. L’autor, periodista expert en el procés nord-irlandès, hi narra una història, centrada en un militant de l’IRA confident dels anglesos, que permet acostar el lector a una situació impactant, turbulenta i dramàtica explicant com un conflicte polític pot aconseguir difuminar la frontera entre bondat i maldat, entre raó i culpa, i submergir tota una societat en un marasme de degradació moral, de violència delirant, de terror i desesperació en què tothom és víctima i botxí.
Llegir Retorn a Killybegs ajuda a entendre per mitjà d’una ficció basada en fets reals la complexitat recargolada d’una disputa entre dues nacions de forces desiguals, a valorar la capacitat homèrica que han tingut els nord-irlandesos per pacificar el seu relat i a constatar com els estats no només tenen el monopoli de la violència, sinó que l’exerceixen de manera descarnada i implacable contra qui consideren enemic. Un enemic que, acorralat, respon fatalment a aquella màxima que estableix el filòsof André Comte-Sponville referint-se al coratge suïcida: “Quan no es pot esperar res, tampoc no hi ha res a témer.”
Tot i que en el llibre no es diu, la novel·la de Sorj Chalandon està basada en el cas real d’una de les fonts del periodista quan seguia de prop el conflicte irlandès. És el dirigent del Sinn Féin Dennis Donaldson, un dels principals homes de confiança de Gerry Adams. El 2005 es va saber que Donaldson havia estat confident dels britànics durant dues dècades. En saber-se aquest fet, per boca del mateix Adams, Donaldson es va amagar en una masia aïllada de Donegal, on finalment va ser descobert i mort suposadament per alguna facció de l’IRA, organització especialment implacable amb els confidents i col·laboracionistes diversos.
NO DIR RES, DIR-HO TOT
El cas de Dennis Donaldson ocupa una pàgina de les 573 que té No diguis res (Edicions del Periscopi). El signa el prestigiós redactor de The New Yorker Patrick Radden Keefe, i la traducció a la nostra llengua, que acaba de sortir al mercat aquesta tardor, correspon a Ricard Gil. És un aclaparador treball periodístic que s’endinsa en la història del conflicte nord-irlandès estirant el fil d’un tout, que és com s’anomena per aquells verals els traïdors, per descabdellar amb tota la profunditat i cruesa la complexitat humana i política de la guerra entre l’IRA i l’Estat britànic en l’últim terç del segle XX.
El motor argumental de la trama és la desaparició de Jean McConville, una aparentment inofensiva vídua jove, mare de deu fills, segrestada en un dels barris més conflictius de Belfast el desembre del 1972. Un escamot d’homes entra a casa seva i se l’endú davant la sorpresa de la mainada. No se’n torna a saber res més fins tres dècades més tard, quan apareix el seu cadàver enterrat amb un tret al clatell. Segons la recerca exposada en el llibre, no s’acaba d’aclarir mai si la dona havia estat confident dels britànics. Hi ha, en canvi, pocs dubtes sobre qui l’ordena matar. I les certeses sobre els autors materials de la seva mort són poc discutibles. Tot i la tragèdia familiar tremenda, el cas de la dissortada senyora McConville és només el sender que tria Radden Keeffe per endinsar-se en el laberint de la lluita armada irlandesa, per on desfilen personatges mítics de l’època de plom anomenada The Troubles (1968-1997), com ara les germanes Dolours i Marian Price, Brendan Hughes, Bobby Sands i el més conegut de tots, Gerry Adams.
A No diguis res no hi ha ni un gram de ficció, llevat de la recreació versemblant d’algunes escenes, i la mestria narrativa de Patrick Radden Keefe allunya el llibre del simple relat notarial, de la relació de fets crua i desapassionada; ho fa amb una història ben travada per mitjà d’escenes intercalades dels diversos personatges, escurats psicològicament fins al moll de l’os, de fets radiografiats i examinats fins al mínim detall, que van entrant i sortint de la història per acabar confluint en un final que deixa enrere més de cinc-centes planes de devastació personal, social i institucional sòlidament fonamentades per una redacció brillant i una feina homèrica de documentació i accés a les fonts directes que l’autor posa en solfa gràcies a la tasca ingent d’un nombrós equip de col·laboradors. Un resultat brillant que resulta més fàcil d’assaborir si es prescindeix de les més de 150 pàgines de notes que se situen com a apèndix al final només per a delit i fatiga dels lectors més escrupolosos.
En aquest monumental exercici de periodisme literari, o de literatura periodística –o simplement de periodisme o, definitivament, de literatura–, No diguis res posa davant dels ulls del lector el conflicte entre la brutalitat del poder i l’obstinació de la voluntat, entre la força dels ideals i la fredor de la política, entre els límits de la capacitat de sacrifici i la frontera de la insensibilitat. Evidencia com tots aquests conceptes es desfiguren i es corrompen amb l’ús, l’abús i el desgast del pas dels anys i la cronificació del conflicte.
És un llibre que verifica fets i planteja certeses, però que no pretén establir cap veritat total ni dictaminar qui té la raó de manera absoluta. Hi ha, tanmateix, un moment en què l’autor, en el marc del procés de pau que ha aconseguit si més no congelar el conflicte fins ara, situa cara a cara els dos pols oposats del republicanisme irlandès, en un dels pocs passatges en què hi ha opinió política de fons per part del narrador. L’irreductible, encarnat per Brendan Hughes, i el combatent reconvertit en pactista, el camaleó Gerry Adams. En primer lloc, posa en boca del combatent Hughes una inspirada metàfora nàutica sobre dècades de lluita armada que cessen amb un pacte amb l’enemic lluny de l’objectiu de la unificació irlandesa: “Cent persones empenyen el vaixell. El vaixell està encallat a la sorra i tots empenyen i el fiquen a l’aigua i llavors el vaixell s’allunya i deixa les cent persones enrere. Així és com em sento.” A continuació, és el mateix autor qui fa una reflexió que condensa bona part del que és No diguis res: “És difícil no simpatitzar emocionalment amb Hughes. Políticament, en canvi, seria un disbarat no simpatitzar amb Adams. És cert que posseeix un instint antisocial de supervivència i esgarrifa veure’l acomodat dins del vaixell, sense dignar-se a girar la mirada cap als camarades que, com Hughes, s’han quedat enrere. Però, en realitat, va ser la història la que va deixar Hughes enrere. Irlanda del Nord ja havia patit prou. Per molt insensibles que fossin les motivacions d’Adams, per molt enganyoses que fossin les seves maquinacions, va ser ell qui va desviar l’IRA d’un conflicte sanguinari i irresoluble i el va dur fins a una pau fràgil però perdurable.” Una absolució final de l’home que durant tot el llibre està perseguit documentalment per l’ombra d’un dubte que no és pas més de més gravetat que el que aboquen les certeses sobre Margaret Thatcher a l’hora de competir en criminalitat.
Hi ha molts altres títols per acostar-se al conflicte nord-irlandès, però els dos llibres proposats són dues maneres de compatibilitzar reflexió de fons, veracitat i bona literatura.
