Pantalla

El gol del segle

El gol del segle, també conegut com el millor gol de la història de la copa del món de futbol (el mundial, què coi) és, segons una votació popular de la FIFA (amb el rigor que això comporta...), el que va marcar Diego Armando Maradona en un partit que va enfrontar l’Argentina amb Anglaterra en els quarts de final de Mèxic 1986. Molts el recordareu, i més ara que l’han repetit una vegada i una altra arran de la mort de l’astre futbolístic argentí, perquè realment el driblatge i la consecució de la jugada bé que s’ho valen: començant dins del seu propi camp, Maradona va recórrer 62 metres en 10 segons eludint sis jugadors anglesos (Hoddle, Reid, Sansom, Butcher, Fenwick i el porter Shilton), abans de fer el gol. La jugada va incloure dotze tocs amb el peu esquerre i cap amb el dret, tres driblatges i un gir al començament de la jugada. Preciós!

Passa, però, com en tot a la vida. A mi també em va emocionar la cursa del segle que va fer Ben Johnson als Jocs Olímpics de Seül del 1988, en què va fer miques la plusmarca mundial dels 100 m llisos, o cadascun dels sis Tours consecutius aconseguits a cop de pedal per un Lance Armstrong recuperat d’un càncer testicular. Però, ves per on, com és la maleïda justícia divina que, a ells, el dopatge els va posar a lloc i, en canvi, a Maradona, que es passava sempre de la ratlla, no. En el seu cas, tampoc en aquell partit el van expulsar quan pocs minuts abans, l’argentí va fer un gol amb la mà, conegut com la mà de Déu, que tothom va veure i celebrar, menys jo, que plorava desconsolat perquè anava amb l’altra selecció, la de la pèrfida Albión. Que d’injustícies, la vida n’és plena i mal repartida? Bé que ho sabem prou i més aquí, que per començar no tenim ni selecció.

Per això, ara que ens hem fet un fart de recordar aquells temps, en què la meva passió pel futbol estava en un dels punts més àlgids, m’ha revingut la que segurament és la pel·lícula que més em va inculcar que no tot el món era rectangular com una pantalla de cine, sinó que també podia ser rodó, com una pilota de futbol. I heus aquí que les dues passions es van fusionar quan tot just devia tenir 10 anys. I què voleu que us digui, que Evasió o victòria no mereix ser un clàssic modern? Doncs malgrat reconèixer que no és ni de bon tros el millor treball de John Huston –un fet evident–, sí que és una pel·lícula que ens va marcar a molts dels que mai havíem vist jugar Pelé, considerat el millor jugador de la història en aquell moment (ara ja sabem que ho és Messi). I no només ell, sinó el gran Bobby Moore o aquell fi jugador argentí estimat fins i tot pels anglesos, perquè ell sí que era tot un cavaller amb carisma: Osvaldo Ardiles. Que al film hi haguessin dos monstres de la interpretació com Max von Sydow i Michael Caine, també era un plus, així com que la cirereta del pastís, la que ningú no es menja però fa bonic, fos Sylvester Stallone, recent sortit del ring.

El film es basa en un cas real, l’anomenat partit de la mort: el 9 d’agost del 1942, el FC Start, un equip d’exjugadors del FC Dinamo de Kíev es va enfrontar al més potent equip alemany de l’època en què Ucraïna estava ocupada pel Tercer Reich, i a pesar d’estar advertits que no guanyessin van guanyar i humiliar els alemanys desfermant un deliri col·lectiu. A la pel·lícula, el partit que organitzen els alemanys (amb l’àrbitre comprat) és contra els presoners d’un camp de concentració a la França ocupada i que capitanejarà l’anglès Michael Caine amb una selecció de cracs internacionals. Bé, i una toia al camp a qui posaran de porter i que no és altre que l’amic nord-americà Sly, que bé sabem que serà clau tant per a l’evasió com per a la victòria (moral). Abans, però, el gol d’O Rei Pelé és el que fa aixecar de la butaca, una xilena (de cullera, en dèiem al col·legi) repetida a càmera lenta. Aquell sí que mereix ser el gol del segle, perquè a més de la seva perfecció estètica, bé valia una botifarra de pagès als nazis.

Tanmateix, sabem que la ficció té un poder fascinant i que la realitat ens recol·loca de peus a terra. Una setmana després d’aquell històric partit (el de veritat) i d’un altre de posterior, en què també van tornar a vèncer, molts dels jugadors ucraïnesos van ser arrestats, torturats i portats als camps de concentració on posteriorment van morir.

EVASIÓ O VICTÒRIA (VICTORY) Direcció: John Huston Producció: Freddie Fields Guió: Eva Jones i Yabo Yablonsky País: Estats Units Any: 1981
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)