Crítica
Ni diners, ni poder, ni prínceps
Durant l’última dècada, Éric Vuillard (Lió, 1968) ha desenvolupat una obra narrativa singular mitjançant una sèrie de nouvelles de rerefons històric sobre esdeveniments que han marcat la contemporaneïtat. Edicions 62 ha mantingut política d’autor publicant les seves narracions amb traduccions impecables de Jordi Martín Lloret. Així, 14 de juliol se situa en els dies previs i durant i després de la presa de la Bastilla i la revolució popular del 1789. La batalla d’occident planteja un relat personal de la Gran Guerra. I L’ordre del dia, que va obtenir el premi Goncourt 2017, és un relat brillant i inquietant sobre els inicis de la Segona Guerra Mundial i la implicació dels industrials en l’ascens d’Adolf Hitler al poder. Resulten impactants els episodis desconeguts sobre el que realment va passar just abans de l’annexió d’Àustria i tot el que va comportar.
A La guerra dels pobres viatja més enrere per ambientar-la en la primera meitat del segle XVI, amb les revolucions evangèliques iniciades per Thomas Müntzer a Baviera i que es van estendre per tot el continent i Anglaterra. Insurreccions esclafades sense contemplacions per una noblesa que no va cedir els seus privilegis i que els va mantenir a foc. Amb capítols breus, de narració esquemàtica i economia de llenguatge, amb frases que eviten la més mínima subordinació, Vuillard teixeix de manera succinta, com si fos en un reportatge de dominical, algunes de les claus de la revolta, aportant detalls històrics però sense rememorar o descriure més enllà del necessari. Qualsevol possibilitat d’evocació queda descartada de la narració. Va directe i al gra amb la informació pelada, com si fos menjar japonès cru. La guerra dels pobres és com un assaig històric de manual, divulgatiu i amb rigor sobre uns esdeveniments que van marcar els inicis de la reforma i que van posar fi a unes rebel·lions que van portar els seus líders –Müntzer, Hus, Bass i els altres– a la foguera, o a la decapitació i les seves despulles, als gossos: “La joventut és infinita, el secret de la nostra igualtat immortal i la solitud fabulosa. El martiri és un parany per a aquells a qui s’oprimeix, tan sols és desitjable la victòria.”
Els traductors de la Bíblia a l’alemany, l’anglès i les llengües vulgars en van patir les conseqüències. Abandonats pels teòlegs, els revolucionaris es van oferir al poble explotat perquè “només el dolor permet acollir la paraula de Déu”. El 1524, Luter va prevenir els prínceps protestants contra Müntzer quan es va unir als anabaptistes i als camperols. Mimetitzant del seu credo despullat, Vuillard no denuncia ni opina, només exposa.
Tete i Barney a Grenoble
El segell barceloní Elemental ens ofereix un regal per a Reis que ens emocionarà tant que ens farà plorar: un doble compacte que recull l’actuació històrica del quartet de Barney Willen, amb Tete Montoliu al piano, Riccardo del Fra al contrabaix i Aaron Scott a la bateria. La cita va ser al Grenoble Jazz Festival el febrer del 1988, i la gravació havia restat inèdita.
És impossible tocar millor el piano de com ho feia Tete, i es nota singularment quan és enmig d’una banda de campions com la que es va reunir en aquest document extraordinari. Des de l’adaptació inicial de l’himne L’âme des poètes, de Charles Trenet, el quartet es mou en plena sintonia davant de clàssics irrepetibles com Round Midnight i Summertime, fent de cada peça un tresor.
A més del nostre Tete i del saxofonista francès, el quartet tenia una secció rítmica que, perquè es facin una idea, ha passat a les enciclopèdies de la música: Riccardo del Fra tocava i gravava freqüentment amb Chet Baker, i el bateria de Chicago Aaron Scott va ser fitxat l’any següent d’aquest concert a Grenoble pel pianista McCoy Tyner, amb qui va estar catorze anys com una peça insubstituïble i amb qui va obtenir tres Grammy i va actuar arreu del món. La gravació sona nítida i plena, fins i tot els aplaudiments finals, als quals ens acabarem sumant.
