“Al cinema fet a Catalunya li cal ajuda”

De cap manera. Tot el contrari. Són la baula de la cadena que ha permès la continuïtat i, per tant, aquest és el sentit de l’homenatge i seguirà per molt de temps més. Veure el cinema a les sales, asseguda en un espai concebut expressament i amb unes condiciones concretes que no ens podem trobar a casa, és molt diferent de veure un film a través de la televisió o de la pantalla d’un telèfon. D’entrada, és veure’l en grup, en col·lectivitat, amb els amics o companys que hi vas i amb la resta de la gent amb qui comparteixes l’experiència i, en segon lloc, et suposa també viure’l en grup perquè rius quan tothom riu, passes por quan tothom en passa o t’emociones quan la resta de la gent del teu voltant també ho fa. És, igual que ho fas en un teatre, viure amb un major grau d’intensitat l’experiència artística.

És cert, però també recordo que quan es va crear el vídeo més d’un va vaticinar erròniament la fi del cinema a les sales. La gent a Catalunya, amb una oferta cada cop més àmplia de suports per veure audiovisuals, cada cop omple més els cinemes. O aquestes eren les darreres dades que teníem d’un estudi fet per Francesc Villaronga que es van fer públiques abans d’una pandèmia que ho ha destrossat tot.

Entre altres aspectes, i recuperant el que deia sobre l’increment d’espectadors, constatava que Catalunya és el quart territori d’Europa en consum de cinema a les sales de cinema europeu, tot i que ha perdut 100 complexos cinematogràfics des de l’any 2000. Tot i aquest descens en el nombre de sales, el nombre d’espectadors havia crescut un 17% en els últims cinc anys, amb una xifra d’uns 20 milions anuals.

Aquest dilema sobre si la crisi sanitària ha atacat de mort el consum de cinema és fals, perquè precisament en aquests mesos una de les coses que més s’ha fet és consumir cinema, sèries i tot tipus de produccions. La gent ha augmentat la necessitat de veure producte audiovisual, de consumir cultura més que mai i sí, de fer-ho de maneres diferents. Però també a les sales de cinema s’ha començat a consumir òpera, quan abans ningú no hi havia pensat o també musicals internacionals que molta gent no es pot permetre anar a veure a Londres o Nova York. Aquest canvi de manera de consumir ha vingut per sumar, no pas per restar.

Econòmicament, ha estat un desastre per a moltes sales que es van veure obligades a tancar segons l’aplicació de la normativa sanitària. Algunes, malauradament, ja no obriran més, però encara hi ha empresaris que volen superar l’enorme entrebanc i que fan mans i mànigues per mantenir l’oferta. A altres nivells, com és el de la producció, també s’ha patit moltíssim, perquè els rodatges s’han hagut de fer en unes condicions sovint extremes per garantir que el producte anava endavant. Paradoxalment, en el temps en què s’ha consumit més cultura ha estat molt més difícil fer-ne. Vaig anar amb el meu fill al teatre l’altre dia i quan vam sortir li vaig preguntar si li havia agradat l’obra. La seva resposta va ser que el que li havia agradat més havia estat poder tornar al teatre. Em va semblar absolutament definitori que un jove em confirmés el plaer de poder tornar a sentir en directe el plaer de les emocions. La necessitat de la cultura s’ha fet més evident que mai.

Ens han posat en un nivell molt més baix del que ens mereixíem. Si ningú no ha dubtat que calia abocar els majors esforços en el sector sanitari, perquè la salut física és un bé indiscutible, en el cas de la salut mental, en què la cultura té molt a dir, la situació no ha estat ni de bon tros la mateixa. La cultura s’ha deixat de considerar un bé primordial dins la nostra societat del benestar. Hi haurà d’haver ajudes, per a la cultura en general i per al cinema en particular. I moltes.

El primer pas que s’ha de fer no és conseqüència de la pandèmia, perquè ja fa massa anys que dura i es tracta de donar una solució a TV3. Allò que està passant a Catalunya amb el cinema català i en català és que ha rebut de valent amb la retallada de la televisió catalana com a màquina de crear ficcions. S’ha produït una fuga de talents arreu del món i molta gent d’aquí a marxat a guanyar-se la vida a Madrid. Això genera una demanda imperiosa de dotar TV3 d’una estructura àgil perquè pugui seguir fent de motor de l’audiovisual català. És esfereïdor comprovar que fa deu anys les produccions es repartien a mitges entre Barcelona i Madrid i ara a Barcelona amb prou feines s’arriba al 20% del total. I, finalment, crec que l’administració ha de fer un esforç de debò per atraure les plataformes que volen venir, que es volen instal·lar a Catalunya, que hi volen invertir. Se les ha d’ajudar sense excuses, perquè l’atractiu del territori sigui suficient perquè no hi hagi alternativa a produir les seves ficcions en un altre lloc. No té cap sentit que quan elles truquin a la porta d’un país ben comunicat, amb moltes hores de sol, amb paisatges variats en molt pocs quilòmetres, amb totes les condicions necessàries per rodar en les millors condicions no els respongui ningú. A més, és absurd discutir encara que Catalunya té dret a tenir un audiovisual propi, perquè el talent existeix i s’ha demostrat en multitud d’ocasions i amb produccions que han estat celebrades arreu. És una vergonya que Cultura mantingui encara el 0,7% del pressupost global quan el que tothom reclama com a just és el 2%. Estem molt al darrere del que inverteixen els països veïns, que han entès que el cinema serveix, entre moltes altres coses, per treballar per la cohesió social i per donar a conèixer la nostra cultura al món.

Que estan dient una mentida. Si tu no ofereixes un producte, evidentment que no te’l demanaran. És absurd. Arreu del món la gent de cada país va a veure el seu cinema, perquè segur que és del que se sent més a prop, potser fins i tot més representat, que parla dels seus valors, de la creativitat dels seus congèneres, del món que un coneix. A França, amb un munt d’ajudes, suports i incentius al sector, el 45% del públic de cinema va a veure cinema francès! Em fa vergonya dir-te les darreres dades de consum de cinema fet a Catalunya...

Hi ha molta gent que vol rodar en català a Catalunya, però aquest cinema necessita ajuda. Les plataformes no demanen la llengua amb què està fet un film o una sèrie, busquen bons productes i subtitulen perquè no hi hagi problemes de comprensió i si hi ha demanda es dobla. Borgen és una sèrie danesa que Netflix ha recuperat aquest any amb un èxit brutal. I el danès el parlen 6 milions de persones! La llengua no és cap problema, però l’administració ha de garantir que filmar en català no ho sigui.