Disset sucs de taronja natural
Ada Vilaró, que va estrenar ‘360 grams’ el 2019, de la qual ja acumula unes trenta representacions, arrenca en breu la segona part de la gira amb disset funcions més. Destaca la temporada programada al mes de maig a l’escenari Joan Brossa de Barcelona d’aquest treball generós, que lliga la paraula amb el gest i l’experiència personal més íntima
Com mossegar una taronja sense pelar i sortida de la nevera. El gust és intens, el suc regalima i les genives es queixen del sabor àcid. Així és aquesta proposta d’Ada Vilaró, que ha cuinat a foc molt lent i que li ha servit per llegir-se a ella mateixa dalt de l’escena: assumir el seu episodi dolorós personal; redescobrir un altre ritme de vida, que contrasta amb les urgències d’una societat que crema etapes i que no pensa a ratllar la pell de la taronja per incorporar un punt de contrast al pastís. Si el 2020 va fer una trentena de funcions de (tot i la pandèmia) 360 grams (que es va iniciar com a working progress al Sismògraf d’Olot el 2019), ara en prepara un mínim de disset (i té penden la d’Alpens, anul·lada pel coronavirus per concretar en una data). En cada una fa un suc de taronja que raja d’un petit porró. Seran disset sucs fets amb l’autenticitat del moment, olorant el dolor i la reconciliació amb el cos.
Ada Vilaró és una artista que, des dels seus aprenentatges a l’Institut del Teatre com a actriu s’ha anat modelant una carrera molt més carregada de gest i d’escolta que no pas de paraula, com aquell Públic Present 24 hores, fràgil i vulnerable, al carrer i a expenses del que el ciutadà volgués aportar-hi. Vilaró és cofundadora de l’Escena Poblenou (que continua dirigint, constant) i té una veu pròpia molt particular, que sovint la fa callar per sentir els batecs del cor (URGENTestimar). Del que podria ser un drama del qual desgranar les morts properes i la seva malaltia, en surten rodant les taronges de la vida, carregades de fertilitat. Ada Vilaró domina el temps i l’espai dalt de l’escenari. Exposant-se al màxim, aquest cop fent molt ús de la paraula per transmetre la seva història, la de la seva mare i la de la seva àvia, atura el cor del públic quan calla i deixa que el seu cos parli. Vestit o despullat, perquè la intensitat del moviment marca una força que captiva. Si en els darrers treballs es limitava a oferir una mirada franca que redimia, ara ha passat a un lluminós atac. No deixa d’abraçar, però s’aferra a la vida amb més força que mai.
Vilaró talla en sec el que podria ser un monòleg quotidià al gir més contemplatiu. Supera les incomoditats que li escup el mirall, es compara amb una Venus que es cobreix amb el braç. Es reconeix viva i ho reivindica amb la celebració de compartir la vida. Transmet en una dimensió absorbent, utilitzant petits girs per mantenir un ritme, una sorpresa en la seva manera de narrar. Té la vida als seus dits. Escapça amb una destral de ràbia tot allò que li impedeixi desenvolupar-se.
