Crítica
LUPA DEL DESGAVELL
‘La mar rodona’ és també una enciclopèdia llegida a cau d’orella sobre els pecats d’una societat que es mostra orgullosa de ser com és. Edificant!
El poeta mallorquí Sebastià Perelló (Costitx, 1963) és, alhora, un dels grans prosistes de la literatura catalana. Si no el coneixen, els convido a la lectura de La mar rodona, una obra perfecta, tant per la factura formal com per tots els detalls i les lectures paral·leles que comporta. Des del seu debut a començaments de segle amb Exercicis de desaparició, la seva trajectòria el situa al costat dels grans de la nostra literatura a Mallorca, des de clàssics com Villalonga, Blai Bonet, Porcel i Bauçà, a contemporanis com Carme Riera, Valentí Puig, Biel Mesquida i fins a arribar a Galmés, Alzamora i Gomila. Perelló mostra musculatura en l’equilibri entre un paisatge que és més que un rerefons i els personatges que van a la deriva, víctimes de la mateixa realitat. A La mar rodona ens fa un passeig circular en forma de flashbacks gairebé onírics sobre les circumstàncies de tres moments culminants de la seva història, que superen la visió idíl·lica del turisme i de l’illa de la calma que tant ens fascina als barcelonins. El llenguatge és protagonista, però no únicament. El moment històric i la mirada des de la sabateria en contrapicat resulten reveladors d’uns fonaments, sense eludir la crítica que no es queden en aspectes purament reivindicatius i sociològics. L’aventura de Perelló és el llenguatge, la pura mirada a través de les criatures desgraciades que recrea. De la perspectiva col·lectiva a l’individualisme ferotge en forma de quasi dietari, la novel·la ens transporta i colpeja. Marc Strand escrivia sobre Brodsky referint-se a l’angoixa col·lectiva. Parlava de l’exili forçat del poeta i de la diferència del rus respecte als poetes nord-americans. Malgrat ser un estilista –com Perelló–, Brodsky era capaç d’infligir en l’ànim del lector una actitud social i una sensibilitat pública.
A La mar rodona trobem precisament això: la qüestió estètica i la descripció d’un microcosmos supurant, com en un relat de Pasolini, però sense l’histerisme. El narrador pot utilitzar el marc de la barberia, de l’hotel o de la taula de fòrmica de la cuina per fer-nos visitar les pors i les inquietuds d’una societat, sovint desdibuixada sota la vestimenta de criats que tan cofois s’han col·locat. Perelló aconsegueix fer una radiografia del tedi, que se sumaria a la que van assolir en algunes de les seves novel·les els esmentats Villalonga i Porcel, però amb la pulcritud del bisturí de Rodoreda. Basteix un teatre de la penúria amb el vigor d’una gran òpera. El conjunt resulta fascinant, perquè deixa el lector amb la sensació d’haver canviat la seva vida amb tots els detalls irrellevants de la quotidianitat, portats a l’èxtasi. La mar rodona és també una enciclopèdia llegida a cau d’orella sobre els pecats d’una societat que es mostra orgullosa de ser com és. Edificant!
Monk renascut i posat en òrbita
La factura clàssica del nou disc de John Beasley no eludeix la profunditat amb què assumeix el llegat de Thelonious Monk i la capacitat de seduir-nos amb una col·lecció de temes en què fa, alhora, una lectura canònica del pianista i mestre i de la seva aportació a una banda de jazz amb rerefons de música clàssica. És el segon àlbum en què Beasley ens introdueix en peces de Monk, sense oblidar les pròpies i d’altres de Miles Davis, Duke Ellington i Charlie Parker. Als dos discos, els cercles al voltant de la vertiginosa obra del pianista ens mostren la follia, els records, les herències i les servituds en la vida del mestre.
Tal com ens expliquen els responsables d’aquest àlbum extraordinari, “l’enginyosa i versàtil Monk’estra és una gran banda capaç de navegar amb destresa per les excentricitats de la llegenda des d’una varietat de perspectives, del bulliciós swing a l’estrident funk i a l’explosivitat afrocubana.” Els dos treballs han aconseguit nominacions als Grammy. De fet, són una experiència única, perquè Beasley va més enllà de Monk, que és com quan a l’Alcorà es parla de Mahoma viatjant o somiant més enllà d’ell mateix. Aquest disc és una demostració fefaent d’on pot arribar el jazz amb imaginació i esperit intrèpid. No ho dubtin, no se’l perdin i xalaran.
