ESCOPINADA FLORAL

Després de gairebé tres dècades a Florida, Eduard Reboll ha tornat a Barcelona. Al llarg d’aquest període als Estats Units ha estat un tastaolletes: poeta, curador d’art, crític cultural i editor de continguts de la revista Nagari. Els seus poemes, així com diferents assaigs i articles de crítica sobre teatre, cinema, art i literatura, han estat publicats a Proyecto Setra, Tumiami, Telaraña, Encuentros, Conexos, Rácata, Arte al Día, Nagari i, sobretot al diari El Nuevo Herald de Miami i a la revista Abril, tot publicacions hispanes als EUA. Avui ens presenta una proposta juganera i oberta, que sota el títol Bases i mantenidorxs aplega una sèrie d’artefactes propers a la poesia visual, que ell mateix ha definit com un joc poètic que enllaça amb la cultura dadaista i l’experimentació. Podríem parlar d’un palimpsest sobre les bases del Jocs Florals de Barcelona, un text burocràtic que Eduard Reboll converteix en una obra de desconstrucció poètica, lúdica i transformadora. Un exercici creatiu d’experimentar amb les paraules, que en algun moment m’ha recordat els pressupòsits sobre el que hauria de ser un poema seguint les fórmules que propugnava Gabriel Ferrater en un dels seus cèlebres assajos de poètica. Reboll subverteix els Jocs Florals per introduir-nos dins un dietari a partir de les bases del premi de l’Ajuntament, aconseguint una sàtira divertida i engrescadora sobre tots els tòpics de la poesia actual i els llepats que la marginen fins al patetisme.

Descompon els noms dels mantenidors en forma d’anagrames tan absurds que fan riure, i fa un recorregut per les bases, que implica com dur la poesia a la notaria. Per exemple, analitza una de les bases sobre l’autoria dels poemes i escriu, “de qui / és una pregunta / diré qui sóc des d’aquest faristol de vidre / i leds on escric ara amb les dues mans / soc jo mateix ebri amb una camamilla / el meu altre cognom que em va posar la dida / quan dins el bressol jo era encara la seva nina / el pixaner petit...” En aquestes respostes, Reboll aconsegueix contestar a la burocràcia, que fins i tot s’ha instal·lat en un territori que hauria de ser exclusiu per a les prerrogatives de la poesia, no de les ràncies institucions municipals i dels seus lacais. Reboll va explicant d’on prové, que és el que ha fet. En un dels poemes relata l’any que es va passar al penal de Carranza, al Ferrol, el 1977. No crec que els interfectes vegin aquest llibre entremaliat, però, com diu Vicenç Altaió en l’epíleg: “És un autèntic exercici d’estil i posa en alt valor la poesia per la seva capacitat creativa, lúdica, subversiva, transformadora i expansiva. Mai més els Jocs Florals seran el que foren.” Suposo que no aconseguirà res, però Eduard Reboll rebolla davant un sistema poètic al qual ridiculitza descrivint-lo.