FERRALLA HUMANA
El thriller eròtic va tenir un dels seus punts més àlgids amb Instint bàsic (Paul Verhoeven, 1992), un film sòlid, dotat d’uns engranatges i d’una combustió que van encendre passions entre l’audiència i bona part de la crítica, correspostes per una taquilla llaminera. Com a resultat, van sorgir molts imitadors durant aquella dècada, d’un subgènere que acabaria fent eclosió amb títols com l’oblidable Jade (William Friedkin, 1995) o la gens menyspreable L’última seducció (John Dahl, 1995), totes dues protagonitzades per Linda Fiorentino. Últimes espurnes ja crepusculars d’un format que David Cronenberg faria implosionar del tot, i de quina manera, amb Crash (1996). Va ser tan fort l’impacte –tant entre els detractors com entre els que li vam retre culte–, que són comptades les pel·lícules posteriors que han transcendit combinant thriller i erotisme (Eyes wide shut i Shame, en tot cas).
Que ara que s’ha reestrenat a les sales hi continuï havent desercions a mitja projecció demostra que Crash continua plenament vigent, amb la voluntat de treure’ns de la zona de confort, convidant-nos a traspassar límits morals i trastocant qualsevol tabú preestablert en matèria de sexe i violència, plaer i dolor. L’eterna relació entre eros i tànatos.
Volgudament provocadora, pervertida i pertorbadora, Crash recull i desplega tot allò conreat en la filmografia del cineasta canadenc; inquietuds i constants que va trobar escrites en la novel·la homònima de J.G. Ballard del 1973, de l’autor de la qual anys més tard Spielberg adaptaria L’Imperi del Sol. Fins i tot, el mateix escriptor, que mai s’hauria imaginat que algú portés aquell relat primerenc a la pantalla, en veure el resultat va quedar impressionat.
Cronenberg va comptar amb el seu equip habitual, un productor prou sonat per fer-ho realitat i un repartiment de luxe disposat a posar tota la carn a la graella (literal). Tot per continuar exhibint el seu particular concepte de la “nova carn” –l’habilitat per crear monstruositats creïbles i tangibles, amb una estètica perversa del cos–, tal com havia postulat en títols com Scanners, Vidodrome i Inseparables.
L’inici d’aquest trajecte arrenca mitjançant un lent travelling per l’hangar d’un aeròdrom on té lloc la primera trobada sexual del reguitzell que vindran: d’una banda, una dona excitada amb el contacte amb el metall mentre la penetren pel darrere; de l’altra, un home és qui penetra la seva secretària (la mateixa postura) en un racó d’un plató. Els dos, sabrem, són parella, marit i muller, i ja al seu apartament es tornen a excitar explicant-se les seves aventures... Això són llibertins i així es filma la liberté sexual, amic Albert Serra. I només és el principi.
Havent-nos situat, el protagonista, James Ballard (encarnat per James Spader), tindrà un accident de trànsit que el conduirà a un món undergorund, sòrdid i clandestí –molt lynchià i que recorda el trajecte que experimenta el Jeffrey Beaumont de Bellut blau–, entre cotxes, accidents i ferralla, on les ferides, cicatrius i pròtesis (d’allò més eròtiques) són trofeus de l’èxtasi. Ballard –nom gens casual– descobrirà, de mica en mica, una nova sensibilitat i unes pulsions obscures, sigui visionant en grup documentals d’accidents mortals mentre es masturben o ja més plaent/dolorós quan topen amb vehicles com si fos un coit.
Rèquiem de l’home màquina (o és ferralla humana?) a la recerca de sensacions extremes, per palpitar en un món tecnològicament fred, trist i d’allò més insatisfactori. Per què si no quan Ballard pregunta a la seva dona al principi del film si s’ha corregut i ella li respon que no, li diu: “La pròxima vegada serà”? La mateixa frase li torna a contestar, ja al final de la pel·lícula, després d’un accident de trànsit autoprovocat del qual surten il·lesos: “La pròxima vegada serà.” La mort, s’entén.