Fa vint-i-cinc anys, el periodista Jordi Ferré va fundar, juntament amb Josep Olivé, l’editorial Cossetània, amb seu a Valls. Un projecte que ha anat creixent i emmotllant-se a les necessitats del sector de manera que, passat aquest quart de segle, Ferré també és en aquest moment el director general del 9 Grup Editorial, un grup editor que, a més de Cossetània, aplega els segells Angle, Eumo, Quorum Llibres, Capital Books, Bindi Books i Lectio, i que se situa entre els tres principals grups editorials en llengua catalana. El 1996 apareix el primer llibre amb el segell de Cossetània, La història del club bàsquet Valls, i un dels darrers que ha distribuït és Trenes d’herba dolça, de la nord-americana Robin Wall Kimmerer. En la llarguíssima llista de llibres de Cossetània en sobresurten dos, per l’alt volum de vendes: La cuina de l’àvia Remei, del qual n’han venut 50.000 exemplars, i Sucs verds, de Carla Zaplana, amb 28.000 exemplars venuts. Encapçalen el rànquing d’un catàleg format per més de 1.500 títols, repartits en una quarantena de col·leccions.
Tot i ser una editorial generalista, Cossetània sempre han tingut la mirada posada en els llibres d’excursionisme, cuina, turisme, cultura popular, a més de narrativa i assaig.
Quan em pregunten com ens definiria, diria gairebé el que has dit tu. Som una editorial generalista, sí, però intentem, en uns certs camps –cuina, natura i excursionisme, i tradicions– ser una mica referència.
Per què en un moment donat van veure necessari forjar aliances amb altres segells a través de la creació de 9 Grup Editorial. Va ser clau per a la supervivència?
De les sotragades que hem tingut en aquests vint-i-cinc anys, n’hem intentat fer una oportunitat. La fallida d’Arc de Berà [la distribuïdora, l’any 2010] va ser un cop dur, però el que vam fer és ajuntar-nos amb Angle Editorial i Bromera per crear una empresa comercialitzadora de llibres pròpia, que és la Xarxa de Llibres, i que encara és la que ara ens comercialitza els llibres. Això va ser molt important per a tots els nostres processos. Primer perquè passàvem a tenir la comercialització amb una empresa propera a nosaltres, perquè formàvem part de l’accionariat. I, segon, perquè ens va donar l’oportunitat de crear sinergies amb altres editors. La crisi econòmica que va venir després al final ens va portar a la fusió d’Angle amb Cossetània. Què permetia això? Que les despeses no productives tinguessin menys repercussió en el compte de resultats de cada llibre; compartir les despeses d’administració, de gestió de drets d’autor, d’ajuts..., permet treballar en economia a escala i que influenciïn menys en el compte d’explotació de cada llibre. Va ser important per poder passar la crisi amb dignitat. Al cap d’un temps, s’hi va ajuntar Eumo i, el 2020, ens faltava un segell infantil, que és Bindi Books, i així hem completat les diferents línies editorials.
Que el món editorial català estigui tan atomitzat és contraproduent?
És cert que està molt atomitzat. Crec que sense perdre els projectes que pugui tenir cadascú, seria interessant que es fessin aliances amb el màxim de coses possibles. Per exemple, els de Llegir en Català fan aliances per temes de promoció, però fins i tot es podrien fer aliances per temes de gestió. No caldria que cadascú perdés la seva independència, però si poguessin compartir temes de gestió els beneficiaria a tots. Crec que seria interessant que es fes per la salut econòmica dels projectes, però és una decisió individual de cadascú, i jo no soc ningú per dir el que ha de fer cadascú a casa seva.
En un moment donat, el 2009, també van crear el primer portal de llibres electrònics en català Edi.cat, però va acabar sent un projecte fallit. Per què?
Una cosa és que no funcionin els projectes empresarials i l’altra, que siguin un fracàs. En el món de l’emprenedoria, el fracàs és no provar-ho. Una altra cosa és que al final, per una sèrie de circumstàncies no acabés tenint el recorregut que volíem. Nosaltres sortíem en un moment en què el llibre electrònic encara era incipient; ens semblava que hi havia mercat i teníem ganes de fer-ho. A la llarga no va funcionar, primer perquè les grans plataformes, especialment Amazon, han agafat la principal quota de mercat. I en segon lloc, perquè a l’Estat, per la manera com es respecten les lleis de la propietat intel·lectual en el llibre digital és difícil que hi hagi un model de negoci digital. Aquestes dues qüestions van ser fonamentals. Al final ens vam vendre el portal Edi.cat i vam poder recuperar una part de la inversió. En qualsevol cas, vam aprendre molt.
El negoci digital no acaba de funcionar perquè no hi ha un marc legal per desenvolupar-lo amb totes les garanties?
El marc legal en teoria hi és, el que passa és que es respecta poc o es fa respectar poc. Parlem de pirateria.
Com afecta la pandèmia el negoci editorial? I en el vostre cas concret?
Les dades de les vendes de llibres en el mercat espanyol de l’any de la pandèmia són prou correctes; tots les hauríem signat. Però com que aquí hem perdut Sant Jordi, el llibre a Catalunya no en surt tan ben parat, i menys el llibre en català. Tot i així, nosaltres hem aprofitat aquesta crisi per crear un nou portal d’internet, que es diu lafinestralectora.com. És un marketplace en què es troben tots els llibres del grup, i podem treballar amb una plataforma conjunta que ens permet fer actuacions modernes de màrqueting digital. Vam treballar en això durant els mesos de la pandèmia, definint-ho i fent una inversió important. La pandèmia ens mostra que digitalment hem d’estar més ben preparats per tal que els nostres productes tinguin visualització. Intentem crear una oportunitat a partir del sotrac que ha estat la pandèmia.
No sembla que enguany es pugui celebrar Sant Jordi, tampoc.
Jo no veig cap tipus d’impediment per tal que es pugui celebrar! Si es va fer la Setmana del Llibre en Català al setembre, al moll de la Fusta de Barcelona, no veig cap tipus d’impediment perquè no es pugui fer Sant Jordi; un Sant Jordi diferent, però al carrer, amb espais perimetrats, tal com es va fer al juliol el Dia del Llibre. A hores d’ara jo no veig que les dades de la pandèmia al mes d’abril ens impedeixin fer un Sant Jordi com el que va fer l’any passat el 23 de juliol i com es va fer la Setmana del Llibre en Català. No crec que haguem d’estar en una situació pitjor.
Al marge de la pandèmia, a Catalunya, només un de cada quatre llibres que es compra i es llegeix és en català. Tenim un problema, encara?
En part, és per un problema de falta d’oferta; si en castellà s’editen com a mínim sis vegades més títols que en català, vol dir que hi ha més oferta de títols i que hi ha temàtiques que en català no existeixen. Si mirem les dades del llibre infantil, en què l’oferta en català i en castellà és similar, estem equilibrats, al cinquanta per cent. Hem de lluitar perquè es faci una discriminació positiva en el posicionament del llibre en català a les llibreries. Hi ha moltes llibreries que ja ho fan, però mai no hi haurà la mateixa oferta en català que en castellà, perquè el castellà és una de les llengües més importants del món i, per tant, la varietat de títols que pot fer és molt gran. En català, el nombre de títols diferents que s’editen cada any correspon bastant a llengües que tenen el mateix nombre de parlants que la nostra. Una altra cosa és que el nivell de vendes per exemplar no és el mateix, perquè nosaltres competim amb el castellà i l’índex de lectura és el que és. Una altra part és que hem de seguir treballant per fomentar la lectura en català. L’edició en català és més que digna, per tant, hauríem d’aspirar que aquestes xifres creixessin, sí.
En els darrers anys també s’han ajustat molt les tirades. Això ha fet més difícil quadrar els números?
Hi ha hagut un altre fet: les noves tecnologies d’impressió ens han permès tenir costos de tirades reduïts, a preus més assequibles. És cert que s’han ajustat les tirades, perquè amb la crisi les vam reduir, però també tenim uns nous sistemes d’impressió que ens permeten fer tirades petites a uns costos raonables. La tecnologia ens ha ajudat a afrontar la crisi.
Fent un a mirada enrere, la feina de l’editor és més fàcil i agraïda ara que fa vint-i-cinc anys?
La feina d’editor sempre és agraïda. És una feina molt bonica, tot i que també tenim estrès pel fet que editem molts llibres, perquè com que les tirades són curtes i les possibilitats de venda són petites, hem de fer més llibres per poder pagar les nostres estructures. Seríem feliços com a editors i viuríem més tranquils si fóssim capaços de vendre el que venem amb la meitat de títols, cosa que amb altres llengües és més fàcil. I, d’altra banda, ara tenim més tecnologia fer fer-ho tot més fàcil però també hi ha més competència.
I un dels somnis d’un editor és descobrir un autor que acabi sent un èxit de vendes...
Passa poques vegades però passa. I ens passa a tots. L’àvia Remei no la coneixia ningú. I amb la Carla Zaplana, amb els seus Sucs verds, vam estar dos Sant Jordi seguits dins el top ten dels llibres més venuts i això és difícil d’aconseguir. Quan vam publicar els Sucs verds vam fer una edició de 2.000 exemplars, i després va ser impactant perquè cada setmana, durant més d’un any, estava entre els deu llibres més venuts. Hem d’intentar constantment mirar les tendències del mercat, mirant què és el que s’està venent en altres països, etc. De vegades treus llibres que et penses que no funcionaran i funcionen, i a la inversa. Aquesta és la gràcia i l’al·licient del negoci.
Que l’editorial tingui la seu a Valls i no a Barcelona és un problema afegit?
Ara no. A començament dels anys vuitanta ser editor fora de l’àrea metropolitana i tenir un projecte editorial d’abast nacional com tenim nosaltres hauria estat molt complicat. A més, la pandèmia ens ha ensenyat que podem fer moltes reunions sense anar a Barcelona. Nosaltres tenim les mateixes condicions i oportunitats. En els anys vuitanta era un problema, però ara les noves tecnologies han estat clau per poder desenvolupar un projecte cultural com el nostre des de fora de l’àrea metropolitana. I, en segon lloc, la logística ha millorat; avui dia per portar un llibre de Valls a Barcelona es triga el mateix que de Cornellà a Barcelona. Sense aquestes dues millores no s’hauria pogut fer, i això és molt important perquè ajuda a equilibrar culturalment el país. Recordo una conferència de Rosa Cabré sobre Narcís Oller, en què va dir que una de les millors coses que va fer Oller va ser marxar de Valls, perquè si no hagués anat a Barcelona no hauria pogut desenvolupar les seves inquietuds culturals. Avui no cal anar a Barcelona per desenvolupar les inquietuds culturals. És important per al país que hi hagi aquest equilibri cultural territorial.
Les subvencions públiques a l’edició ha baixat molt en els darrers anys?
Van baixar molt arran de la crisi del 2010. De fet, va ser quan jo era president de l’Associació d’Editors [en Llengua Catalana]. S’han anat recuperant i són importants que existeixin, però cap editorial viu només de les subvencions al llibre en català. La nostra font principal d’ingressos, de llarg, és la venda de llibres a les llibreries. Ara bé, són necessàries, per exemple, les subvencions en línies de traduccions. Si un editor en castellà treu el mateix llibre al mercat i en fa una tirada de 3.000 i jo de 1.500, i tenim la mateixa despesa de traducció, a mi em repercuteix el doble que a l’altre. Per tant, és important que hi hagi aquestes línies de subvencions. També s’ha aprofundit molt en els llibres d’ajuts reintegrables, en què l’administració t’ajuda en un projecte i tu tornes els diners en funció de com et va aquell projecte. Hi ha projectes en què retornes tots els ajuts que reps, perquè vol dir que han sortit bé. En aquests moment hi ha coses millorables, per exemple, el SAB [sistema d’adquisició bibliotecària], que l’any 2010 havia baixat molt, i ara que s’havia recuperat estem apostant perquè al 2021 es puguin mantenir les mateixes xifres que al 2020. Perquè permet dotar les biblioteques del fons editorial en català, cosa que és molt important.
Quins és el principal problema que viu el sector editorial català avui?
Que la venda per títol és massa petita. Amb la reducció dels tiratges, les vendes que aconsegueix cada títol són poques, i això fa que el compte d’explotació de cada llibre massa vegades s’aguanti amb pinces. Un altre problema és que necessitem que no es perdin punts de venda i que la xarxa de llibreries segueixi existint de forma important. En tercer lloc, un dels problemes que té el sector del llibre en català és que som poc competitius pel que fa a la logística: hi ha massa centres logístics de distribució de llibres, i això no és cap valor afegit: es fan massa paquets i es fan massa viatges. Un país com Alemanya això ho té resolt d’una altra manera: hi ha molts pocs centres logístics que donen servei a diverses xarxes comercials; la logística és rendible per volum. Aquí la tenim massa partida, i perdem diners que es podrien destinar a altres parts de la cadena del llibre. Aquest és un dels temes que hauríem de resoldre per ser més eficients. Ara no som eficients com a a país.
Sempre se sol dir que es publiquen massa títols. Hi està d’acord?
Quan es diu que es publica massa vol dir que en sobren. I jo pregunto: quins sobren? Cal tenir en compte que es publica el mateix nombre de títols que fa deu anys, que no ha augmentat. Que són molts títols? Són una quantitat de títols similar a la que publicaria una llengua amb el mateix nombre d’usuaris que la nostra. Això és correcte. Una altra cosa és que tenim handicaps com el fet que compartim espai a les llibreries amb una altra llengua. Els editors no publiquem per publicar; publicar títols és un esforç i un risc econòmic. Publiquem esperant la venda de llibres i ningú no està publicant per perdre-hi diners. I quan publiques un llibre, els ajuts que hi ha són això, ajuts, i no cobreixen ni de bon tros la despesa. No m’agrada sentir a dir que es publiquen massa llibres. Quins sobren? El nombre de títols publicats en català és una xifra que està estabilitzada.
Fa vint-i-cinc anys, Jordi Ferré va passar del món del periodisme al món editorial. Com va viure aquesta transició?
Dins del món editorial hi ha molts periodistes. No són el mateix, però els dos mons es dediquen a transmetre contingut, i contingut escrit. Tenen una proximitat molt gran. Als periodistes de premsa escrita, sobretot –que és el que jo feia–, el món editorial no se’ls fa estrany. Per tant, aquest pas del món del periodisme al món editorial el vaig viure com un pas bastant natural, com una evolució natural.