LA MADURESA DEL POETA

Quan el poeta –l’artista en general– disfressa ser senil amb ser madur, ja no pot defugir encarar-se sense pal·liatius amb l’ètica de les formes. Refugiat en l’austera precarietat de les pureses àtiques i la disciplina de la feina ben feta, li sembla nana, anèmica i de vol gallinaci provincià en contrast amb el furor de l’excés, la brutalitat i la desmesura dels colossos. En canvi, empoderat dels explícits exabruptes marcials de l’esbudellament i la pornografia, els troba ingenus i primitius davant del refinament de la saviesa profunda i els tresors de la tradició. Massa crèdul, se sent ridícul; massa escèptic, un indesitjable pillet antisocial. Entremig, les contingències formals i estilístiques continuen presentant els seus arabescs, cada cop –per sort, segurament, tot i que se’n podria parlar– més deslligades de les ideologies.

La cura d’humilitat ve de constatar que és més impactant allò que li passa que allò que s’esforça a expressar: els invents de creador són menys potents i colpidors que la vida quotidiana –menys interessants, menys inesperats–. Com que encara no se sent preparat per morir, l’únic destí possible és la mediocritat. Només li queda procurar que sigui daurada, i això no sembla tampoc una opció viable atesa la grollera mercantilització dels gremis diversos, cadascú al seu estil. En les lletres, el barem és el rànquing de vendes: un llibre bo és un llibre que es ven, i de mica en mica ja tothom els va fent amb aquesta única idea. Tant hi fa si el text és ric, profund, perfecte formalment, commovedor. Només importa que agradi a la majoria compradora. En les arts plàstiques és encara més salvatge. Els marxants, les sales d’exposicions i els museus fabriquen ells mateixos els productes que institucionalitzaran com a bons, en connivència amb el gremi carronyer dels dissenyadors gràfics. I tot regulat pel màrqueting omnipresent i omnipotent.

La prerrogativa iguala el poeta/artista als cretins més detestables, els mals artesans que només tenen com a objectiu complaure les tietes –allò que, poc o molt, cadascú tenim dins nostre de tieta irreflexiva, creguda i punyetera–; el situa en les pitjors projeccions d’odi. Li acaba semblant una venjança, i només estarà segur quan li arribin els efectes dels seus últims actes. Podria viure com un alliberament renunciar al repte –l’alliberament consubstancial amb les desil·lusions.

Deu ser hora de plegar. Sense drames i escarafalls, perquè no hi ha res tan matador com la compassió dels seus, ara ja igualats a tots els efectes enemics i amics.