Pantalla

ELS NOIS DE CARRER

Hoe Avenue Peace Meeting: aquest és el nom amb què es coneix la reunió que el desembre del 1971 va congregar al Bronx de Nova York les principals bandes de carrer de diferents barris de la ciutat. La històrica trobada es va fer per establir una treva després de la mort del líder dels convocants, els Guetto Brothers. Va resultar ser un èxit, i fins i tot va servir de precedent per tractar els conflictes i evitar les guerres als carrers d’una Nova York que res té a veure amb l’atracció turística que és ara, marcada aleshores per un alt grau de criminalitat, violència i brutícia arreu. Només al Bronx, en aquells temps hi havia comptats més de 11.000 membres, i morien de mitjana trenta persones cada any per conflictes entre bandes.

Walter Hill, un realitzador que amb El conductor ja apuntava alt, va prendre’s la llicència d’inspirar-se en aquest esdeveniment i fusionar-lo amb l’argument de The Warriors, una novel·la firmada per Sol Yurick que era, si fa o no fa, l’antítesi de la visió més melodramàtica i shakespeariana mostrada pel musical West Side story (1961) i aquell memorable enfrontament entre les bandes dels Jets i els Sharks. El film, que aguanta estoicament el pas del temps, està ambientat en un futur distòpic de la ciutat dels gratacels, on centenars de bandes fan una treva per reunir-se i escoltar el que els vol proposar el líder dels Riffs: ni més ni menys que deixin de barallar-se i formin tots plegats un exèrcit de 100.000 homes per enfrontar-se a la policia, formada per 60.000 efectius, i prendre Nova York sota el seu control. Quan tothom sembla celebrar-ho, el maten i els autors del crim inculpen els Warriors, que fugen cames ajudeu-me perseguits per les altres faccions fins a Coney Island, situada a l’altra punta de la ciutat, a uns cinquanta quilòmetres de Manhattan.

La fugida, que dura tota la matinada, és molt moguda i se’ns presenta muntada en diverses set pieces i amb un format que té un look molt d’estètica còmic. Walter Hill, de qui més tard en disfrutaríem Límit: 48 hores i Calles de fuego, plasma aquest relat amb una estetitzada violència, d’estil sec, una posada en escena, fotografia i un ús de l’abstracció que recorden (i molt) la d’Assalt a la comissaria del districte 13, del mestre John Carpenter (1976). Per rodar-la, van haver de contractar una banda, The Mongrels, perquè protegís l’equip de rodatge (es diu que per 500 dòlars la nit), ja que es filmava en barris autèntics dominats per bandes i, és clar, als actors se’ls considerava una colla d’usurpadors i estaven sota amenaça constantment.

Entre les bandes que surten a la pel·lícula, ens quedem amb The Baseball Furies, armats amb bats de beisbol i pintats a l’estil Kiss –el director n’era un fan, de l’esport i de la banda musical–, i amb The Wanderers, integrada exclusivament per noies amb molt males puces.

De mala llet i d’humor soterrat no n’hi falta, al film: a l’inici de la fugida sona la cançó Nowhere to run, d’Arnold McCuller; o què dir de la veu seductora que narra el que passa a través de les ones radiofòniques (idea que Tarantino i Spike Lee reprendrien). L’anònima locutora, de qui veiem només uns llavis voluptuosos pintats de vermell, al final s’acomiada excusant-se per l’equívoc i dedicant una cançó “als nostres guerrers”, In the city, de The Eagles, quan els primers rajos de sol denoten que hi ha vida més enllà d’una nit que ha esdevingut un autèntic infern.

L’estrena va ser tan violenta com la pel·lícula, amb casos de vandalisme i fins i tot algunes morts que van fer que Paramount alliberés del contracte molts cines que van renunciar a projectar-la. Res va impedir que Els amos de la nit (com es va titular aquí) assolís gran repercussió, un fort ingrés de taquilla i que el film es convertís en objecte de culte, sobretot entre els vuitanters que devoràvem aquesta mena de productes tan bon punt recol·locaven les cintes a les lleixes del videoclub del nostre barri. I els classistes empestats que teníem Betamax (i no el popular VHS), sí que ens podíem convertir en autèntics bergants per tal de posseir, ni que fos durant una nit, aquesta pel·lícula que no em cansaria de veure.

The Warriors Direcció: Walter Hill Producció: Lawrence Gordon Guió: Walter Hill i David Shaber País: Estats Units Any: 1979
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)