Lectures escollides
Tres antiherois de llibre
De la novel·la negra escocesa al costumisme algerià, passant per la reflexió existencial nòrdica, l’heroïcitat quotidiana es desplega de maneres diverses amb tres personatges sòlidament dibuixats pels seus autors
En la tradició novel·lística de lladres i serenos, altrament dita novel·la negra, hi ha tres tipus fonamentals de policies protagonistes, dit així pel broc gros. Hi trobem el personatge empàtic, simpàtic, bonifaci, sempre al costat bo de la llei. Són els casos del comissari Salvo Montalbano d’Andrea Camilleri i del Guido Brunetti de Donna Leon. Del Kostas Karitos de Petros Márkaris. Del Maigret de Simenon. Del Martin Beck de Maj Sjöwall i Per Wahlöö, i deixem-ho aquí perquè si anéssim més enrere sumaríem a la colla el fundacional pare Brown de Chesterton.
A continuació, venen aquells que no són ni tu, ni vos, ni carn ni peix, ni sants ni malvats, ni corruptes, ni immaculats. Posem-hi el Bernie Gunther del malaguanyat Philip Kerr. Posem-hi en Quirke, el forense amb nas policíac que John Banville guia amb mà criminal sota el pseudònim de Benjamin Black. Sense oblidar l’immortal Pepe Carvalho de Vázquez Montalbán, ni, per descomptat, el Sam Spade de Dashiell Hammett. Integritat moral macerada en alcohol, majoritàriament.
Hi ha, finalment, un tercer grup de defensors de la llei i l’ordre de ficció que seria el dels antiherois, els good-bad-boys, ànimes generalment torturades per biografies recargolades i relacions encara més complicades amb els mals hàbits i els baixos fons. Per citar-ne només un parell de paradigmàtics, hi posaríem el Kurt Wallander de les novel·les de Henning Mankell i el Harry Hole de Jo Nesbo. Un parell de policies semblen dos angelets absolutament centrats i conventuals al costat de l’inspector Harry McCoy, una de les últimes promocions de la boja acadèmia de policia novel·lesca.
Protagonista dels thrillers policíacs de l’escocès Alan Parks, ambientats al Glasgow de principis dels setanta del segle passat, acaba de sortir a casa nostra el segon lliurament de la sèrie, Fills del febrer (Univers), després que fa una mica més d’un any debutés en català en el mateix segell amb Gener de sang, ambdues traduïdes per Xavier Zambrano. Ja es veu a venir que la sèrie estarà marcada pels mesos. Drogoaddicte, bevedor, carn i ungla de criminals i aficionat a l’ús de mètodes poc ortodoxos, per dir-ho suau, a l’hora de perseguir uns criminals que no són gaire diferents d’ell, aquest nou descobriment del gènere va passant, amb la mà sòlida la bona ambientació cronològica de Parks, pels carrers dels baixos fons de la segona capital escocesa, i també per les zones residencials de les altes esferes, deixant un regueró de sang, vísceres i pols blanca. Per no revelar una part fonamental de la trama de la novel·la m’estalviaré d’entrar a explicar els motius de l’existència emocionalment devastada d’aquest perdiguer que compta amb la protecció paternal del seu cap i alhora afronta les temptacions constants dels amics d’infantesa. Addictiva com la farlopa que ensuma aquest controvertit nas de la llei, les més de 450 pàgines de Fills del febrer passen a velocitat trepidant per davant dels ulls del lector aficionat al gènere.
Antiheroi desarmat
Tan antiheroic com el policia McCoy però absolutament inofensiu és Arvid Jansen, el personatge central d’Homes en la meva situació (Club Editor), l’última novel·la del noruec Per Petterson (Oslo, 1952) arribada a casa nostra amb traducció de Carolina Moreno. El llibre pot fer el pes, per exemple, als lectors devots del seu compatriota Karl Ove Knausgard, per bé que en el cas de Jansen el relat no és ni tan solipsista ni tan autobiogràfic com el de l’autor de la monumental obra en sis lliuraments intitulada La meva lluita i traduïda íntegrament al català per L’Altra Editorial. O almenys no directament, perquè en la biografia del protagonista del llibre sí que hi ha alguns episodis coincidents amb les traumàtiques experiències de l’autor: tant Petterson, en la realitat, com Jansen, en la ficció, són escriptors. Tant un com l’altre han perdut el pare, la mare, un germà i una neboda en l’incendi d’un ferri. A partir d’aquesta coincidència, que ben segur transfereix aspectes de la psicologia construint fins a cert punt una mena d’alter ego literari, la vida del protagonista té com a fil conductor la sotsobra personal arran de la fallida del seu matrimoni i la consegüent separació de les tres filles que n’han estat el fruit. La novel·la relata el tragicòmic trànsit adaptatiu d’un home en el primer tram de la mitjana edat, o en l’últim de la joventut, com es prefereixi, atrapat per les seves pròpies mancances i per la crisi familiar sobrevinguda. Un ciutadà normal amb les excentricitats pròpies de qualsevol ciutadà normal que veu trasbalsada la seva estabilitat. Un paio que transita del patetisme a la hilaritat amb la mateixa facilitat que un pallasso fa riure i plorar sota la carpa d’un circ, el circ de la vida en aquest cas, on a més de somriures i llàgrimes hi ha feres per domar i salts de trapezi sense xarxa.
L’heroïna entre dos mons
Després de la imprescindible Les nostres riqueses (Edicions del Periscopi), ha arribat a casa nostra la tercera novel·la (segona en català) de l’escriptora francoalgeriana Kaouther Adimi, titulada Pedres a la butxaca i publicada per la mateixa editorial, amb traducció d’Anna Casassas Figueras. És un entranyable relat sobre la deslocalització identitària a partir d’un fet tan quotidià com el que viu una jove algeriana de 30 anys, resident a París, que ha de tornar a Alger per anar al casori de la seva germana petita. Hi llegim una síntesi individual del xoc de cultures entre el tradicionalisme encarnat per una mare extraordinàriament descrita i la llibertat occidental en què la protagonista, emboirada per una lleugera calitja de nostàlgia, tampoc acaba d’encaixar perquè psicològicament té un peu a cada riba de la Mediterrània. Tot plegat converteix el relat en una tragicomèdia escrita amb tremp, a cop de flaixos a estones punyents, a estones hilarants, a estones emotius i sempre intensos. Els records del passat a l’Algèria violenta dels anys vuitanta i noranta s’entrellacen amb l’estabilitat professional, el buit sentimental i el xuclador de la personalitat en forma de mare possessiva, patidora i intervencionista que, com moltes filles catalanes saben, no és patrimoni del món nord-africà ni encara menys musulmà i que, en el llibre, té el contrapunt en la misteriosa Clothilde, la senyora del banc de la plaça parisenca, mig confident, mig confessora, mig indiferent, que més que res permet a la protagonista reflexionar en veu alta. D’alguna manera, Pedres a la butxaca seria (ara em matarà l’editor, els fans d’Adimi i la mateixa autora si ho arribés a llegir) una versió meridional del Diari de Bridget Jones, però amb molta menys paginació, molta més densitat literària i sense la frivolitat derivada de la buidor d’una joventut occidental dels noranta que a les butxaques tenia diners en comptes de les pedres que llasten el trajecte vital d’algú que sent que pertany a dos mons amb el risc de no acabar encaixant en cap.
Adimi escriu una tragicomèdia amb tremp, a cop de flaixos a estones punyents, a estones hilarants, a estones emotius i sempre intensos
