INSINUANTS I PROACTIVES
Us presentem cinc propostes per a públics diferents en què es convida l’espectador a conèixer allò que queda entre línies. Els cinc títols suggereixen, insinuen mons o trames des d’una òptica molt personal. Els espectadors han de ser proactius, entendre quin és el codi, deixar-se endur i gaudir-ne. I sorprendre’s. I empipar-se. I emocionar-se, és clar. Des d’un espectacle en què no hi ha personatges (Allí donde no estamos) a d’altres en què els dos intèrprets es despleguen en diverses generacions (El que no es diu). On hi ha una major presència actoral és al musical off de Balada per un home mort, que ensenya un Oscar Wilde ben fosc, ben lluny dels seus textos brillants. El dolor i el patiment de la follia s’intenten comprendre des d’una interpretació de notable desgast físic (L’olor eixordadora del blanc) i, per acabar, una caricatura evidencia els atractius dels estats totalitaris (Frank) que, per sort, no aconsegueixen mai aplacar la llibertat. Sempre que el públic, la ciutadania en aquest cas, estigui ben desperta i no es deixi enganyar. La seguretat mai serà tan reconfortant com la llibertat. Es canta des de Frank, però també des de Balada per un home mort o resseguint Van Gogh...
Codirecció: Clara Manyós i Xesca Salvà
Lloc i dia: Espai Lliure; divendres, 14 de maig (fins diumenge)
FRANK
Com en molts dels passatges en què es prova de transformar un personatge històric en un element grotesc, hi pot haver una perillosa empatia: es vol caricaturitzar i, al final, s’acaba humanitzant. A la biografia del dictador (en clau de cinema live durant el muntatge) se cita l’anècdota que, de petit, se’l va anomenar el cerillita per la seva poca corpulència. La crueltat del seu règim, en realitat, es construïa sobre la poca base democràtica. El franquisme va dominar a partir de la promesa d’una pau (relativa) i d’una amenaça constant. En això sí que encerta aquesta peça en què es persegueixen, per exemple, les ànsies de votar. La transformació del dictador en una mena de capgròs el fa grotesc, però ell és despietat en tot tipus d’execució, sigui al garrot vil o afusellant. La mirada de Frank és que algunes formes autoritàries continuen latents.El treball d’investigació escènica i escenogràfica és molt interessant. Probablement, com a Turba, les condicions de la pandèmia no els han permès incorporar millor el públic a la seva proposta escènica. Les tres actrius van destil·lant de la rigorositat de la primera dictadura a l’estovament de les formes a partir de l’alliberament de la més jove (Anna Pérez Moya). Agnès Busquets tira per les facetes més grotesques i Núria Solina per les veus de cor, de reclamació de drets, tot i que la seva mirada autoritària també imposa (en el seu rol de capitana del exèrcit que controla aquell país quadrat.
Autoria i direcció: Companyia Monte Isla
Lloc i dia: Atrium; dimecres, 19 de maig (fins diumenge)
ALLÍ DONDE NO ESTAMOS
Autoria i direcció: Marilia Samper
Lloc i dia: Sala Beckett (sala de dalt); dijous, 20 de maig (fins al 6 de juny)
EL QUE NO ES DIU
Sense cap artifici es transformen en ells mateixos uns anys abans o en el pare d’ell i en la mare d’ella. Només el comportament, un cert aire postural i la rèplica indica que la conversa respon a una mena de flashback. I que la memòria els esclata al front. S’havia volgut oblidar aquella primera nit de borratxera, d’adolescència inconscient, i d’un evident desig no correspost. L’acció es viu en el passat, des d’una posició en què la noia ja ha pres consciència del que no permetrà que es repeteixi. Des de la certesa del noi que allò li impedeix formar la família que desitjaria. Tots dos ploren, per diferents dolors. L’un vol superar aquest capítol en parella; l’altra ha entès que ja s’ha revisat a ella mateixa i que la feina a fer del xicot és només seva. Sense el dramatisme de thriller de Sandra; sense el conte desesperat de Sota la neu, El que no es diu aporta la paleta de relacions més habitual a el cicle #jotambé de la Sala Beckett. El micromasclisme corre per les venes de la societat actual.
Autor: Stefano Massini Direcció: Moreno Bernardi
Lloc i dia: Teatre Akadèmia; divendres, 21 de maig (fins al 6 de juny)
L’OLOR EIXORDADORA DEL BLANC
El treball dels actors que intervenen en la peça és d’una radicalitat absoluta. Perquè aguanten les dues hores del muntatge en un estat de tremolors i moviments mecànics, enfollits, per transmetre el món que intueix un Van Gogh paranoic, carregat de desconfiances. Potser la insistència d’aquest món pervers, tort, inestable, que empeny espiral avall acaba esgotant el mateix públic que, tot i així, aplaudeix el desgast i la generositat del repartiment.
Companyia: Anònims Produccions
Lloc i dia: Teatre del Raval; diumenge, 23 de maig (fins al 27 de juny)
BALADA PER UN HOME MORT
Wilde té molta concurrència quan l’obra és brillant (El ventall de Lady Windermere, El marit ideal, La importància de ser Frank o el conte El fantasma de Canterville), però també s’hi entreveu un autor amb dolor de consciència en peces com El retrat de Dorian Gray o aquest fil de muntatges, fets en la crisi que suposarà el seu tràgic final, en l’oblit i la misèria. La voluntat d’Anònims és canviar el floret divertit de Wilde amb la punyalada fosca que toca el cor. Aconsegueix puntualment empatitzar amb la desgràcia dels condemnats i la germana desemparada i a mirar amb desaprovació el comportament dels policies, impunes, fent la seva llei, dins dels barrots de la presó.