LES ALES DESPLEGADES

El col·lectiu Rimini Protokoll parla de ciutats i de canvi climàtic en aquesta instal·lació immersiva. La veritat té un color o un altre, segons el filtre de les ulleres. Ho fan amb una peça que viatja de la divertida provocació (quants noms coneixes dels teus conciutadans?) a la reflexió més racional. El relat ideològic traspassa l’asfalt. Els pensadors, que relaten amb orgull la seva tesi sobre la Barcelona que desitgen, es confonen amb els espectadors que també intervenen, en diferit, dins de les pantalles de la instal·lació.

Els espectadors transiten per aquest fals asfalt. Van de la plaça amb font fresca (que pot quantificar la riquesa en funció de l’altura que agafi el raig d’aigua) a l’oficina de grans inversors a l’últim pis d’un gratacel: per ampliar beneficis juguen amb el treball mal pagat de les presons. Mentrestant, una cambra fosca carregada de lliteres prova d’acollir els desheretats. La ciutat té tantes formes de bategar com interessos dels ciutadans. És una simfonia del desordre que Rimini Protokoll procura analitzar, separant capa per capa i posant només alguns exemples amb petites càpsules en cada set. La riquesa es basteix a partir d’abusar dels més debilitats, sigui conscientment o no. I la ciutat verda i amigable només és possible per a un grup de privilegiats. La resta s’amuntegarà als afores.

A l’espai, no hi ha ni un sol actor. Sí que apareixen per pantalla els personatges entrevistats, fent algun tipus d’acció que trasllada a una situació escènica. Que es desenvolupa gràcies a la presència dels mateixos espectadors/habitants momentanis de l’espai. Els usuaris a qui els toca passejar amb la tablet capturant imatges que seran retransmeses permeten l’equívoc de pensar si els pensadors que relaten un discurs són altres éssers anònims, que posen cos a una veu o bé els mateixos protagonistes. Un joc de miralls i d’equívocs dels dramaturgs.

Rimini Protokoll practica un teatre documental immersiu (Cargo Sofia-Barcelona). A través de la representació simbòlica desgrana múltiples discursos fins a mostrar un relat complex, variable, interpretable. L’asfalt de la ciutat hi és i cal resoldre com arrencar-lo per trobar uns carrers més sociables. El futur no es construeix amb utopia; sinó amb el fet de reflexionar, empatitzar amb l’altre i construir junts. La companyia alemanya no conclou res, tot i que és evident la voluntat política de fer servir el teatre com una eina de trobada, reflexió i regeneradora d’accions. Que l’espectador traspassi la instal·lació i la visqui. Aquest és també el repte de Conde de Torrefiel a la naïf Els protagonistes. Que hi intervingui i modifiqui l’espai per a un altre usuari (com els de Conde... van fer a Se respira en el jardín como en un bosque). Sempre es parlava del fet que la referència dels Rimini Protokoll a Catalunya era Roger Bernat (Domini públic, Numax-Fagor-Plus), però ara n’apareixen nous deixebles, com ara Conde de Torrefiel i Ça Marche, que convida a imaginar l’espectador a través de l’escolta i l’observació en espais naturals disposats de manera espectacular i íntima (Lo viejo y lo nuevo i Los figurantes).

Les injustícies del món no es resolen amb camps de treball de les ONG. No només amb això. Aina Tur fa catarsi amb aquest muntatge que repassa una experiència traumàtica personal que va viure com a cooperant a l’Amèrica Llatina, fa anys. Els projectes de cooperació sempre es fan amb la voluntat d’ajudar i de conèixer. I, si potser no té gaire sentit el projecte en si (carregar cocos per fer una plantació nova), sí que és clau en l’experiència de la persona que ho viu (disfrutar de la llibertat dalt d’una pick-up i, sobretot, empatitzar amb la població, escoltar-la i compartir el seu món autèntic que els fa la sensació de viure en la misèria). Per posar a escena aquest record (que té un punt de càrrega de consciència perquè un segrest exprés porta al que es podria considerar un crim d’estat) només hi ha l’espai i la interpretació d’Anna Alarcón. L’actriu torna amb un monòleg, que transporta l’espectador. Però, a diferència del text fosquíssim de Sarah Kane (Psicosi de les 4.48), ara es viatja d’un caràcter alegre a un de desesperat per acabar amb un esquitx d’ingenuïtat com a fórmula per suportar una culpa per una acció que no s’ha pogut corregir. Només el record de “No et passarà res” i la terrible constatació que, els segrestadors, no van tenir aquell lleu consol.

El passatge se situa en un espai abstracte que es remou amb els ventiladors que refresquen l’estança i que s’imagina una caiguda de mangos madurs imparable, com un joc, com un paradís idíl·lic en plena joventut i descobriment de la vida. En els primers passatges, el personatge viu aquell entusiasme i un punt d’irreflexió, que els seus pares descobriran que ha perdut, en aterrar a Menorca, de tornada. Haurà perdut la brillantor dels ulls en veure l’abisme tant a prop. La vida més bruta, l’actuació impune li haurà tret aquell somriure. Tur sap captar molt bé com, en els moments de més tensió, es viu amb una plenitud que una Coca-Cola o una dutxa sembla que siguin la millor experiència del món. Que retrata com un simple Twister (Alarcón ja feia fortuna amb la Pantera Rosa a Sé de un lugar) pot desencadenar una situació inesperada, divertida i potser fatal. De fons, la pluja de mangos. I la certesa que el fruit tropical té un altre gust molt diferent del que ofereixen els dels supermercats europeus. Madurar a la mata, contagiar-se d’aquella xafogor fa que se celebri com mai el suc dolç, gola avall.

Una galaxia de luciérnagas s’hauria d’haver estrenat en el Grec 2020, que es dedicava a l’Amèrica Llatina. De fet, coincidiria amb Projecte Ingenu, que també tenia prevista aquella edició l’estrena de La ruta de la palta. En aquell cas, el fruit que funciona com a tornada és l’alvocat. I que serveix per retratar la terrible privatització dels béns de la terra permesa per l’Estat xilè. De fet, l’obra coincideix també amb Teatro Amazonas, el darrer treball d’Azkona & Toloza sobre la darrera colonització d’Europa a Amèrica (a través del capitalisme més salvatge). El teatre és l’art d’empatitzar amb els altres. De posar-se a la seva pell. Tur sent un gran buit (encara avui) quan pensa en el jove que va protegir-la del segrest i que ningú va pensar a donar-li una oportunitat. Només pot consolar-li l’experiència l’estel de lluernes que s’aixecaven quan, a la nit, llançava una pedra. Era una forma d’esbandir la por. I la natura li contestava amb una imatge preciosa. Poètica que guareix la ferida.

L’actriu Sílvia Bel empeny amb molta energia aquesta obra de Simon Stephens en què, aparentment, hi ha una fina història entre dos perdedors, però que, per sota, si es busca, hi ha una reflexió sobre la subjectivitat dels relats. Segurament, no té la transcendència ni la lucidesa d’altres peces en què la trama ajuda a ensenyar veritables pedres filosofals (entendre la física quàntica a través de la delirant Afasians, de Los Corderos SC + Za, per exemple). El que, en principi, sembla una casualitat, una mena d’efecte papallona, té alguna trampa que amaga. Pep Cruz és l’home adult que no pot concebre què ha trobat aquella dona en ell, un grapat d’anys més gran. Però es deixa vèncer. Potser és l’element que necessitava la protagonista per aconseguir alguns dels seus objectius. Ell és reservat, tímid, desconfiat. Ella és expansiva, amablement mentidera, i un punt sincera. Dos cossos que la vida ha turmentat es troben i confien que podran compartir les seves soledats un tram del camí. No hi tenen res a perdre.

El muntatge situa els dos personatges en un espai indeterminat, que va adequant-se a les necessitats de l’escena. Hi ha una mena de mitja lluna, posada cap per avall, que els acompanya, i que transforma cada escena. La peça és entenedora perquè segueix un ordre cronològic i perquè només puntualment apareixen mentides que es van revelant. Ella diu que és cambrera i després mestra i després... Ell diu que no s’ha mogut mai de Londres però resulta que va fer el servei militar al canal de Suez... Són mentides, aparentment, sense gaire transcendència, fetes per simplificar les seves rèpliques. La mitja lluna pendula sobre el pes (com En la solitud dels camps de cotó, dirigit per Joan Ollé, aparentment). Genera sorpresa i es converteix en el tercer punt cabdal de la peça, tot i que no hi acabi revelant gaire res.Josep Maria Mestres sempre compta amb Sílvia Bel amb els seus muntatges, sempre que pot. Ho fa des de fa una pila d’anys (des d’El ventall de Lady Windermere, el 2007, com a mínim). Sovint, són rols de dona seductora, que sap fer-se atrapar. Ara, Bel és la dona que s’abraona divertidament i amb una elegància que ruboritza el carnisser. En aquest joc de rèpliques, de mitges veritats, de somnis frustrats, de records reclosos en un dietari que no es vol rellegir, hi ha dues vides anònimes. I l’escena permet donar-los el focus i comprendre que tothom té un relat, un motiu per viure i per fer-se valdre.

Felipe Cabezas es transforma, en aquesta ocasió, en un monologuista cínic. Que es riu de la misèria pròpia i forana mentre es fuma un piti o es pren d’un glop un whisky. Queralt Riera també fa un salt mortal perquè presenta una obra amb un personatge amb un discurs que es contradiu en el que pensa i que va sobrevivint però sense possibilitat de transformar marcs temporals o discussions entre les seves rèpliques com és habitual en alguns dels seus treballs (Pruna, L’Amor (no és per a mi, va dir Medea), Amor mor o Forquilla Mitjó Arracada).

La misèria és la que escupen contínuament els telenotícies i els diaris. Sentir-se la baula feble del capitalisme és ingrat. Però, tot i disposar d’una tribuna, d’una gent que l’escolta (ni que sigui per riure-se’n), no en fa ús. La seva denúncia no és incendiària com podria ser la de Leo Bassi o Jango Edwards. O Pepe Rubianes. La radicalitat ve domesticada, és de cel·lofana, no té la consistència dels que han rebut amenaces de bomba feixistes o denúncies als jutjats. És un relat d’un personatge vençut, aclaparat.En aquesta mena de pub (com si fos un antic local del Paral·lel dels temps de l’anarquia i la revista) es creu en els descreguts, s’advoca per un món que els té tenallats. El protagonista s’ofega amb les imatges que impacten en el que seria el seu món utòpic, ideal, però sucumbeix generant un producte de consum més. La seva ruïna és la nostra misèria. Amb o sense estabilitat econòmica, el cant de sirenes de la por, de l’ambició, de l’ordre, apaga cap revolució. Aquest és el veritable drama d’una peça que sucumbeix, coherent, tot i que amb una aproximació estranya, que no empatitza, que semiescenifica un personatge de farsa. Resulta, ara, que Raffaella Carrà, tan útil per a cadenes privades, era revolucionària. Ens falta context. Ens falten revolucions. De cançons i de fets. La conclusió coincideix, en format cuplet, a Passar revista de la gent de LAminimAL que van fer el muntatge per a la campanya Arnau itinerant. També Hernán Cortés se escribe con ñ té un cert aire a perplexitat: no s’està satisfet en el món en què es viu però la lluita s’acaba amb una consigna cantada pels carrers... En aquest món, canten tots aquests títols d’aquest Grec, anem curts d’èpica, de radicalitat. En aquest panorama, abandonar és proclamar públicament la derrota. Ben diferent és el final que proclama Soc el vent, en què es veu la mort com un alliberament, superant l’estampa degradada d’una societat apàtica, de la qual també es fuig. Aquest humor cínic del monologuista no li dona cap altra escapatòria, i l’accepta des de la derrota.

Un gran reserva és un vi que ha madurat molt temps abans de destapar-lo. Rhum & Cia no té cap mena de vergonya de presentar-se amb algunes de les entrades clàssiques dels seus tres espectacles anteriors (Rhum, Rhumia i Rhumans). De fet, des de la primera idea (que havia de dirigir Monti i que, en morir mentre assajaven, es va convertir en un homenatge que alternava el traç gros del nas vermell excèntric amb uns instants d’emoció, de record), l’objectiu era fer un espectacle amb entrades clàssiques de pallasso. Ben directe i alhora tot un repte per aconseguir que respirés fresc i que transpirés amb el públic del segle XXI. De fet, és un objectiu que també persegueix Tortell Poltrona a Postclàssics. I que Pepa Plana va atrevir-se a reformular en mirada de pallassa a Veus que no veus. El gag pot ser patètic, però el cor que hi posen els pallassos que hi intervenen (en tots els espectacles que se citen a aquesta crítica) li dona l’autenticitat ingènua, que provoca la riallada més inesperada de l’espectador. Sigui criatura o criatura amb barba.

En els tres espectacles de la companyia hi ha hagut Jordi Martínez i Roger Julià (fent d’augusts) i Joan Arqué (el carablanca). Un altre dels clàssics de la trilogia és Pep Pasqual, que hi aporta la música en directe, sense perdre la desproporció del pallasso. Hi han entrat altres noms, com ara Guillem Albà, Laura Aubert i Oriolo (Oriol Boixader), per citar-ne alguns. En la primera representació que es va programar a la Mercè al repartiment hi faltava Pasqual però s’hi afegia Mauro Paganini (un divertit actor passat a pallasso que voldria ser carablanca però que no li deixen perquè els augustos l’ignoren, tant despreocupadament com cruelment). També Piero Steiner desgrana el seu personatge voluntariós, enèrgic, que ja ha destapat en molts altres muntatges, siguin de circ, o no (Pugilatus, Bèsties, La set i la revolució, Constructivo...) i insegur.

La màgia d’aquestes espectacles és que, tot i saber-ne el desenllaç i els jocs de paraules (“Do you know?”, diu el carablanca. “I un ou?”, respon l’excèntric) , no fa res que les repeteixin. Perquè ells s’ho passen molt bé fent-ho i sent tendrament patètics. No falta escatologia ni picades d’ullet psicalíptiques. Tornen amb els flamencs (els animals, no els artistes) fent palmas; la màquina arquetti.com per treure els nervis i la declaració d’amor... els comprarem el que facin. Arqué avisava que la representació al castell de Montjuïc només havia estat un fragment de l’espectacle. És igual. És evident que, vista la mostra, tota la peça tindrà la consistència i l’humor desenfrenat de sempre. Que hi vagin. Riuran de les seves cabòries, sí o sí. I descobriran que no està tan amagat l’infant que fa anys van ser. I, si ho comparteixen amb els membres de la família d’altres generacions, la satisfacció serà completa.