Pantalla

Cartellera

EL PATRÓ RETRATAT

La nova i tercera col·laboració entre Fernando León de Aranoa i l’actor Javier Bardem s’allunya de Loving Pablo i retorna estretament a l’univers de la premiada Los lunes al sol, amb el rerefons de la problemàtica laboral un altre cop com a eix principal, però en aquest cas enfocat o vertebrat des d’uns altres ulls: els del poder, la patronal. Qui mana és qui marca el camí i ens guia en aquest histriònic i àcid viatge dins l’empresa Balanzas Blanco. Tota una experiència.

Amb la referència de l’estil de comèdia negra d’Álex de la Iglesia, amb tocs de Berlanga i recordant el to de la història de Los lunes al sol, El buen patrón, seleccionada per representar Espanya en els Oscars, també fa riure per no plorar. La diversió està assegurada en aquesta genial i brillant sàtira. Si el 2002 les calamitats d’un grup d’aturats d’edat madura ens provocaven un somriure i molta empatia, ara ens posem les mans al cap davant el desplegament de manipulacions i hipocresia del cap de Balanzas Blanco; això sí, sense perdre el bon humor. El director madrileny torna a dibuixar i denunciar amb mestratge un món laboral injust, portant les situacions al límit i mostrant fins on pot arribar un patró per sortir-se amb la seva, i mantenir els seus privilegis i estatus. Alguns moments potser arriben a ser grotescos i poc creïbles perquè cauen voluntàriament en l’exageració, però d’altres, com quan es negocien acomiadaments, no ho són tant. Més aviat, massa familiars i quotidians. Tot s’hi val.

Javier Bardem (Biutiful, No es país para viejos, Mar adentro, Antes que anochezca, Huevos de oro), en estat de gràcia, ha d’emprar totes les seves cruentes habilitats i manca d’escrúpols per apagar un munt de focs que li esclaten en una setmana clau per a la seva empresa, quan s’està jugant rebre un important premi d’excel·lència empresarial. Els set dies se li fan eterns, a l’empresari, però no pas a l’espectador, que gaudeix veient com el patró Julio Blanco, per mitjà de l’ironia, afronta tot tipus de reptes personals i professionals per mantenir la nau flotant. La seva falsedat i cinisme constant són tan reals com els perfils dels personatges creats per Fernando León. Uns treballadors amb els quals més d’un ens identifiquem i amb històries laborals que també ens són prou familiars. L’embolic està servit i dins d’aquest esbojarrat circ destaca el paper de Manolo Solo com a Miralles. Un cop més, el sòlid actor nascut a Algesires i amb un Goya per Tarde para la ira enganxa i arriba. I fa riure molt, que també s’agraeix. Per la seva part, Bardem torna a demostrar la seva flexibilitat davant la càmera per encarar tot tipus de personatges per més oposats que siguin i la seva habilitat per conduir la seva carrera entre Hollywood i Europa, encertat gairebé sempre en els projectes. El guió està molt ben treballat. Tot flueix i encaixa, i la realització és perfecta, segell de León, en una pel·lícula intel·ligent i lúcida, i potser la seva millor obra. Al final, com a la vida real, el patró guanyarà en gairebé totes les complicades partides que tenia obertes. No se’n sortirà amb la becària de torn, però res destorbarà l’equilibri del seu imperi personal, professional i patrimonial. I és que ja se sap: la banca sempre guanya.

EL BUEN PATRÓN Direcció: Fernando León Guió: Fernando León Música: Zeltia Montes Fotografia: P. Esteve Birba Productora: Mediapro País: Espanya
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)