Crítica
EL COR I EL PERFIL D’UNA ILLA
L’any 2017 es convidà una colla de poetes del país a llegir els seus versos en un espai meravellós i imposant, ensems: el Llatzeret de Maó. Aquell horabaixa jo gaudia del privilegi de trobar-me entre els invitats, formant part d’un escamot de conreadors de la paraula divers i fraternal. Com que l’acte es va celebrar al juny, convocà lírics i públic als jardins del recinte emmurallat, que s’alça en un illot dins el port de la ciutat, també anomenat illa de la Quarantena, perquè va servir per confinar-hi malalts des de la darreria del segle XV. En algun moment, durant el recital, em va semblar percebre en l’aire, que duia sentors de resina i salabror, com una flaire viciada de tanta història!
He recordat aquest fet en llegir el bell llibre del poeta Miquel Àngel Llauger, una obra de lectura molt amena que dona compte de la seva illomania (i aquí no faig sinó estirar el neologisme illòman, que fan servir Josep Pla i Ponç Pons). Què hi pot haver de més apartat de la societat que un llatzeret edificat en un illot? Hi pensava, quan, tot d’una, em vaig trobar llegint una de les pàgines del llibre, la referida, justament, a aquesta mateixa illa sanatori o illa leproseria. I és que l’obra de Llauger aplega, talment com si es tractés d’un populós arxipèlag, una constel·lació de referències culturals, principalment literàries i històriques, però també viscudes, estrictament personals, sobre les illes, que és un goig autèntic! Illes peix i illes com a equivalents del Jardí de l’Edèn; illes mítiques, com l’Atlàntida; inventades, com la Baratària del Quixot; utòpiques, com la de Tomàs Moro; illes que representen un programa de vida, com la d’Innisfree de Yeats... Illes que, en definitiva, encarnen, per al desig humà, un “regne dins el mar”.
Mallorquí i home culte com és, Llauger s’havia de sentir, per força, temptat per un assumpte com aquest, de llarga tradició literària. El seu breviari –que ha d’haver estat preparat i compost molt abans de l’hegemonia d’internet– prou que en dona fe. Tantes dades interessants, tantes clarícies valuoses, segur que han estat anotades –i conservades dins un calaix, mal que sigui informàtic– pacientment, des de fa dècades. L’autor ens descriu un exercici escolar, de més de cinquanta anys enrere. I una nedada fins a l’illot que hi ha davant la casa familiar d’estiu, que s’ha repetit diverses vegades: són records vinculats, com tants altres, al sentiment insular. Altres observacions ja són, amb tota certesa, compartides per illencs i peninsulars: “De nins, dins la banyera, fèiem una illa amb el genoll.” Totes aquestes vivències, que han nodrit la memòria del poeta, es van entrecreuant amb la saborosa literatura sobre les illes, que va dels clàssics (Homer, Dante, Shakespeare) a autors de totes les èpoques, de condició ben diversa (Defoe, Rilke, Walcott, Césaire). “L’illenc és reservat”, escriu l’autor. Però també se sent orgullós de la seva atzarosa condició natal, i es mostra, en general, molt hospitalari.
L’obra inclou, encara, el detall d’unes quantes fabuloses etimologies, algunes de les quals relacionen la paraula illa amb conceptes com els de soledat i paradís. Llauger és home d’una gran acuïtat lingüística, i el seu llibre prou que ho palesa. Un arxipèlag, vist des del cel, fa impressió. Les illes, però, també són –potser ho són sobretot– un territori per a la imaginació. Hi ha uns versos de Marià Villangómez, de la poesia Indret de Catalunya –els copio de la primera edició de Declarat amb el vent (1963)–, que em fa l’efecte que donen la justa mesura del llibre comentat: “Abraç, abraçaré el contorn exacte / que situa una illa dins l’amor.” D’aquest reconeixement d’amor, en neixen les pàgines llaugerianes, que tan bé dibuixen els límits imaginatius de les illes i la vastitud moral del fenomen insular.