El dia a dia de la guerra
La jove cineasta alemanya Júlia Kühne ha rodat una pel·lícula sobre el seu padrí català, el pintor Rossend Escolà, a patir del detallat diari que va començar a escriure l’1 de gener del 1938, després de ser cridat a files
“17 de maig [del 1938]. Ara resulta que on estàvem era la primera línia, fet que era contrari al que nosaltres ens havíem imaginat. Els obusos de l’exèrcit de Franco plovien sense parar. [...]A penes vam fer cinc passos i ens vam tornar a deixar caure al terra. Els nostres cors bategaven amb violència. Marxem? No, estem quiets. Premem amb més força el cap rere la motxilla. Els obusos ja començaven a caure més enrere, però s’acostaven més les ràfegues de les metralladores. Em vaig treure el mocador de la butxaca. Un company em va dir: «Ja pots aixecar el mocador», i el vam aixecar tots dos a l’una, amb els braços alçats.” Amb tota mena de detalls, el combatent republicà Rossend Escolà Cubells (la Palma d’Ebre, 1918-2013) va escriure en un diari les seves vivències durant la Guerra Civil i, artista com era, acompanyava les notes amb dibuixos dels llocs per on passava i de les persones amb qui coincidia. Ara, la seva neta, la jove cineasta Júlia Kühne Escolà, que va néixer i créixer a Kleve (Alemanya), de pare alemany i mare catalana, ha volgut emprendre un viatge iniciàtic a la recerca de la memòria del seu padrí matern amb el rodatge de la pel·lícula Padrí. Imatges del record, amb la qual acaba de guanyar el Premi MemoriReus del Memorimage, el Festival Internacional de Cinema de Reus, un certamen que se centra exclusivament en pel·lícules que utilitzen imatges d’arxiu.
La pel·lícula està rodada en català, alemany i castellà, malgrat que la Júlia confessa que mai no a après castellà i que, des d’Alemanya, sempre ha parlat en català amb la seva família materna. Les descripcions i sentiments que el padrí explica al seu dietari, les il·lustracions que l’acompanyen i també alguns antics vídeos domèstics enregistrats per la família són els tres puntals del documental. A partir d’aquest material, Júlia Kühne, acompanyada de la seva mare, Montserrat Escolà, ha resseguit els passos d’Escolà durant els anys de la guerra i han rodat per múltiples ciutats catalanes i espanyoles per on va transcórrer el periple d’aquell jove artista que acabaria vivint la guerra des dels dos bàndols enfrontats. Cambrils, Xàtiva, Balaguer, la serralada dels Aüts (al sud-est de Mequinensa), La Iglesuela del Cid, Castelló, Morella... Molts d’aquests emplaçaments apareixen dibuixats al diari, i ara la pel·lícula confronta les il·lustracions amb els paratges reals.
“Des de petita sabia que hi havia un vell diari de la guerra, que no estava a l’armari on es trobaven els altres dietaris del padrí, sinó més amagat en un calaix. I no se’n parlava gaire”, explica la Júlia, que aviat va tenir clar que volia indagar en la figura del seu avi i “entendre per què més tard va canviar de bàndol”: “La pel·lícula no dona gaires respostes; al contrari, potser obre encara més preguntes. I he trobat molts silencis, però per a mi era molt important preguntar i trobar un espai de diàleg, per escoltar i recordar”, explica la neta, que ha estudiat cinema a la Universitat de Ciències Aplicades i Arts de Dortmund, a Alemanya, i que ara està acabant el Màster Internacional en Estudis Cinematogràfics i Audiovisuals, que ha cursat en tres universitats: la Ruhr-Universität Bochum (Alemanya), la Birkbeck University of London i la Pompeu Fabra de Barcelona.
Una veu en off va reproduint fragments del diari mentre la filla i la neta passen per algunes de les ciutats i els paisatges que va recórrer Escolà fa vuitanta-tres anys. Durant el rodatge, entrevisten diverses persones d’aquests pobles i parlen sobre el temps que hi va passar, cercant els rastres que encara queden del conflicte bèl·lic.
A finals del 1937, amb 19 anys, Rossend Escolà va ser cridat a files. En aquell moment, ja feia temps que havia acabat la seva formació artística, primer a les Escoles Professionals Salesianes de Sarrià, a Barcelona, i després a l’Escola d’Arts i Oficis, de bracet de Gaspar Mestre Beltran. I havia començat a treballar com a oficial pintor als Salesians de Sarrià. En esclatar la guerra, va retornar al seu poble natal, la Palma d’Ebre, fins que la seva quinta, la dels nascuts l’any 1918, va ser cridada.
L’1 de gener del 1938 va començar a escriure el diari, primer amb una estilogràfica i, quan es va acabar la tinta, amb un llapis. Feia la lletra molt petita “per aprofitar el paper”, segons explica ell mateix en un dels vídeos familiars inclosos en el documental. El mateix dia 1 de gener havia de sortir del poble per presentar-se a la Caixa de Reclutes de Tarragona, però una nevada va endarrerir el viatge fins dos dies més tard: “1 de gener de 1938. És el dia que havíem de marxar a presentar-nos però a acusa de la nevada amb la qual s’ha acomiadat l’any no ha pogut ser. En total, s’han posat uns quinze centímetres de neu”, relata al bloc. Fins al 17 de maig, va lluitar al costat de la República. Aquell dia va ser capturat per les forces franquistes, entre Mosquerola i La Iglesuela del Cid, al Maestrat aragonès. Va ser fet presoner i va iniciar el seu pas pels camps de concentració de Santa Ana i San Marcos, a Lleó, fins que a mitjans de juny del 1938 va ser assignat a un terç de requetè. La seva neta ha entès per què va canviar de bàndol? “Crec que el meu padrí no era una persona política, de gran ideologia política; per a ell no era important la política, i aquesta és una afirmació que sempre va sostenir; veia la guerra com una cosa molt negativa, molt negra i sempre deia amb intensitat que no haurien d’existir. Es va distanciar molt dels partits polítics, i per això crec la decisió, al final, va ser perquè s’hi va adaptar, perquè s’havia de ser pràctic, com diu el Lluís [un estudiós de la Guerra Civil] a la pel·lícula. Aquesta és la meva resposta, però no sé si realment va ser així”, explica Júlia Kühne. Ella destaca que el seu padrí “era una persona amb moltes facetes diferents, però que sobretot estimava la seva terra natal i la seva cultura catalana”: “Era artista, escriptor i se’l considerava un savi culte.” La seva trajectòria vital i artística es pot conèixer al llibre Rossend Escolà Cubells (1918- 2013). Colors i records de la Palma d’Ebre (2019), de Pere Muñoz.
En les 150 pàgines del bloc hi va anar relatant el seu dia a dia. Alguns cops amb descripcions de fets molt quotidians: “25 de març [a Xàtiva]. He sortit amb un altre company, el pintor Ripoll, a pintar a la muntanya. Després vaig a tallar-me els cabells. Avui faré una carta en resposta a una de rebuda ahir. A la tarda anem al cine, a veure La hija del Dràcula.” I altres cops amb la cruesa del combat: “18 d’agost. Avui s’ha produït un dels fets més seriosos que ha patit aquest terç [...]. Desgraciadament, hem sofert al batalló unes cent deu baixes, i entre aquestes uns quaranta o cinquanta morts. Ha caigut el comandant; el tinent ajudant ha perdut un ull i un braç, i altres oficials i sergents també han caigut”, escriu.
Rossend Escolà no va escriure el diari fins al final de la guerra, però quan ja tenia 80 anys, en un exercici de memòria històrica, va completar aquell bloc que per a ell, pintor, aquarel·lista i autor de diversos llibres sobre història local, havia estat la seva obra més important: “De tots els quadres que he pintat, aquest bloc amb la meva vida és el que té més valor”, explicava.