Cartellera
BALAGUERÓ ELEVEN
Jaume Balagueró (Lleida, 1968) s’aplica de valent en la seva primera experiència fora del món del terror amb un entretingut i trepidant blockbuster sobre atracaments, de ritme spanglish, efectiu i amb tots els tòpics del gènere. Hi ha tresor històric, càmera inexpugnable, pla enrevessat, protagonistes carismàtics i una mica d’amor entre els lladres jovenets. El director català agita bé el còctel i no falla en una producció que ell mateix ha definit com “la més complexa” de la seva carrera. Capaç de generar la màxima tensió i angoixa amb les excel·lents Els sense nom, Darkness, Fràgils, Mentre dorms o la sèrie REC, ara abandona l’univers sobrenatural i terrorífic per agafar les regnes d’un atracament molt real, que en realitat, per les obligades llicències de guió i les constants exageracions, és obviament totalment irreal. Però això és el de menys, perquè funciona a la perfecció i és de consum directe en vena per al públic més apassionat pel cinema d’intriga i acció.
El plantejament, nus i desenllaç és l’habitual, i es fica l’espectador a la butxaca des del primer minut. Cal presentar d’entrada el gran tresor, envoltat de misteri i història, i un a un els protagonistes, amb les seves motivacions, perfils i habilitats personals. A partir d’aquí, hi ha un pla: ni més ni menys que robar l’inexpugnable Banc d’Espanya, i una lluita contra el temps i contra les innombrables mesures de seguretat de la instal·lació. El teló de fons és el mundial de futbol de Sud-àfrica, en què la selecció espanyola triomfa. Un embolcall que treu flow i elegància al producte. Barrejar la fúria de la roja amb un sofisticat atracament...
Balagueró compta amb un càsting internacional en què destaca la solidesa de Liam Cunningham (Hunger, El Senyor dels Anells, Centurión, Lluita de titans), la jove parella formada per Freddie Highmore (Un bon any) i Astrid Bergès-Frisbey (Pirates del carib, El rei Artús: La llegenda d’Excalibur) i un espectacular trio d’espanyols format per tres monstres: José Coronado, Luis Tosar i Emilio Gutiérrez Caba. Són cartes guanyadores. Coronado (Els últims dies, No habrá paz para los malvados, La vida mancha, Poniente, La caja 507) borda l’esquerp, amargat i obsessionat cap de seguretat del banc, en un paper en què es troba còmode, com ha demostrat en molts d’altres al llarg de la seva carrera. No convencen igual els motius que porten el protagonista, Thom Johnson (Freddie Highmore), un prometedor enginyer, a convertir-se de sobte en lladre. Almenys, a Ocean’s Eleven, referent d’aquest film, el jove Matt Damon ho té més clar: s’apunta al joc perquè li ve de família, i t’ho creus. Aquí, fins i tot Thom reconeix a la mateixa pel·lícula que no té ni de lluny les habilitats de George Clooney com a atracador. En qualsevol cas, el grup dels eleven de Balagueró funciona, amb algun clarobscur, però força correctament com a producte d’entreteniment, amb un final a la cambra cuirassada del banc pletòric. Robert de Niro, a The Score, mostra el camí pel que fa a sorpreses d’última hora, que posaran la cirereta a aquest Way Down, una estrena amb nota i realització perfecta del director català, que canvia zombis per lladres de guant blanc.