BIOGRAFIA POÈTICA I MOLTES COSES MÉS

Durant un cap de setmana de tardor, el músic i advocat Francesc Surroca (Vilanova i la Geltrú, 1956) ens va oferir un grup de presentacions amb lectures per a diferents espais de la seva ciutat natal. Surroca va reunir interlocutors i amics com ara Víctor Obiols –el seu mestre de poètica a l’Escola de l’Ateneu Barcelonès–, Francesc-Marc Álvaro, Francesc Parcerisas –prologuista del llibre–, Jordi Lleó, Judit Díaz Barneda, Núria Florenciano, Francesc Pasqual, Frederic Linares i Laura Surroca. La sèrie de quatre segones presentacions es van centrar en els quatre apartats del llibre, des de la joventut, amb un poema inicial dedicat al seu pare, de traca i mocador, fins a la decadència del cos, en què les imatges de la solitud i del confinament recorden poderosament els poemes de Joan Margarit. Surroca s’expressa amb llibertat sobre la malaltia degenerativa que el limita físicament, però també sobre una esperança reflectida en les visions pels finestrals de casa, un arbre, unes flors: “Un sentiment encantat, / un estol de lliris, / el silenci de la música.” Enmig d’aquestes dues seccions, l’autor en dedica dues més a l’amor, el desig i les tavernes –amb una guia dels seus bars barcelonins i vilanovins preferits– i a la seva actitud com a activista polític: “Dins l’ànima pública hi nia la por, el desconsol i la desesperança.” Som lluny del marxista fill del militant de la FAI a qui dedica el magistral poema inicial, però amb els records ancorats al desert, els efectes benefactors de la nit i “la vida a l’ombra del til·ler protector”, que observa des del balcó de casa.

Al brillant pròleg de l’edició, marca de la casa, Francesc Parcerisas assenyala: “El que Francesc Surroca ens ofereix en aquest llibre no vol ser cap programa sencer, inamovible, quadriculat, sinó una sèrie d’instantànies d’algú que, com demanava Stendhal, s’ha dedicat a anar situant el seu mirall –la seva mirada– al llarg del camí de la vida. I aquest mirall on el món queda reflectit no és cap andròmina enorme i polida que magnifica i enfoca un tall de la realitat, sinó un mirall fet d’engrunes, de peces petites, de restes que s’han anat aglevant en els ulls, en la memòria, en el record emocionat...”

Surroca, vell activista en causes perdudes, segurament també equivocades, ha estat un home que ha buscat la poesia en la vida quotidiana. I el llibre n’és un bon exemple, perquè conté la saba primordial del gènere, la condensació que exigia Ezra Pound en el fet poètic. Així, en poques paraules, descarta tota possibilitat de retòrica buida i càrrega prosaica per fer-nos un resum bell i reeixit de l’aventura que va implicar l’amor per l’existència en un temps de canvis, des de quan el seu pare escalfava el pot d’aigua per afaitar-se a la comuna de la galeria: “Diumenge es mirava al mirall. / Somreia. / Deixava la porta oberta / per veure-s’hi millor / amb la llum del dia. / A poc a poc s’ensabonava, / acoblava la fulla d’acer / i s’afaitava...” Només per aquest retrat immarcescible, el poemari t’omple.