Lletres

Crítica literària

MARTA PESSARRODONA, POETA DEL NOSTRE TEMPS

La poesia acaba sent l’expressió de l’estimació moral de la consciència: “Tinc moltes menys certeses | i un grapat de veritats entelades”
La nostra poeta continua anant (orgullosament) a la seva, donant-nos sempre una poesia molt personal

Hi ha dues poesies antigues de Marta Pessarrodona: la primera que recull aquest llibre, Dona gust estar malalt, inclosa dins 8 poemes –una suite poètica de 1965 recuperada per a l’edició d’obra completa que presento– i In the Way of Mrs Hughes, de Vida privada (1972), que podríem comparar amb la titulada Les malalties benignes, de Narcís Comadira, que forma part del llibre Les ciutats (1976). Diu Pessarrodona en la primera de les peces consignades: “Dona gust estar malalt. | Llegir gairebé tot el dia, | rebre els amics.” I en la segona: “Desig de malalties lleus | i no sortir, no sortir gens | de casa. Companyia pietosa | que baixa a la bústia | i ens estalvia surts” (aquesta última paraula, jo vaig aprendre-la en un vers de Ferrater).

El pretext de les poesies de la terrassenca i del gironí és, en efecte, el mateix: la malaltia de poca consideració que ens obliga (o ens fa somiar) a quedar-nos a casa. El tema tampoc no difereix gaire. En la segona poesia de Pessarrodona, molt més sòlida que la primera, es fa referència al desig de recloure’s per combatre el temps de fora, el “fred sense pietat, | i urpes de bèstia massa humana”. En la del també pintor llegim que la malaltia benigna –i la picardia que sovint li és consubstancial, “amb retorns temporals al si matern”– permet “trampejar el dolor de cada dia”. Ara bé, el que canvia de mig a mig d’un poeta a l’altre és la formulació d’aquest objectiu. Comadira, en els seus versos, sembla que tingui molt present Carner (no dic pas que s’hi acosti!). Els versos de Pessarrodona, en canvi, no recorden gens els del príncep (un poeta, per cert, que, en un altre lloc, la mateixa autora diu que havia negligit fins que un bon dia se li va fer necessari). Són versos, sens dubte, més pròxims als de Robert Lowell, que cita a Memòria i (1979). Versos que no se sotmeten a cap forma diguem-ne tradicional (potser hauríem de parlar, en el seu cas, de forma orgànica). Ja l’hi retreia Ferrater, en el pròleg de Setembre 30 (1969): “És cert que ella eludeix encara el compromís a què en definitiva s’ha de subjectar tot poeta: el d’assumir una mètrica estricta (amb rima o sense, amb isosil·labisme o no).” Del fragment ferraterià, en subratllaria l’adverbi encara i el segment “assumir una mètrica estricta”. Més de cinquanta anys després d’aquell pròleg, la nostra poeta continua anant (orgullosament) a la seva, donant-nos sempre una poesia molt personal, ben reconeixedora, que sembla que fa pròpies aquelles paraules d’Eliot sobre el desig de dir “la veritat del meu temps amb el llenguatge del meu temps”. Unes paraules que cal relacionar amb unes altres de la mateixa autora, que formen part de l’epíleg de Setembre 30 –i que també Àngels Gregori cita en un dels treballs continguts dins del volum de Graña-Nadal–: “En una ocasió vaig dir, per escrit, que el que més em doldria és que algú, alguna vegada, em digués que no vaig adonar-me prou bé del moment que m’ha tocat viure.”

L’edició de Viena, que forma part d’una venerable col·lecció d’obres completes, aplega els llibres de versos publicats fins avui per Pessarrodona i fins rescata, com he dit més amunt, una primera suite poètica. El volum du una introducció de la mateixa autora, “As Time Goes by”, que a partir d’ara es farà imprescindible en tots els estudis que es refereixin a la seva obra. Podríem qualificar aquest text com un esbós de memoir, per fer servir un terme anglès que plau a la Premi d’Honor. Hi va recordant les diverses cases que ha habitat (descomptant-ne, això sí, aquelles en què ha viscut a l’estranger). “Fa anys que em diuen que escrigui les meves memòries i la meva resposta sempre és NO, perquè crec que tot és ja als meus poemes.” Hi és tot, o, si més no, allò més significatiu: “I escric aquestes coses | que pateixo i veig. | Sense tragèdia.” Aquest darrer vers –“sense tragèdia”– és clau: el distanciament resulta un dels trets estilístics de la poesia de Pessarrodona. Elegant distanciament aplicat a les diverses matèries de què tracta: l’amorosa, posem per cas. Les poesies de desamor del llibre A favor meu, nostre (1981) en són un exemple clar: “Tornaré als meus llibres, | a converses mudes que no sabràs mai. | Cobejaré un altre cos, un amor, | no un aixopluc sinó una nova estança.” Un distanciament que es correspon amb l’element el·líptic en aquesta poesia. Allò que no es diu, allò que acaba no prenent cos entintat en la pàgina, sovint esdevé tan greu com allò altre que sí que va quedar escrit –i inscrit– en el paper. En una entrevista concedida a Joan Josep Isern, recollida ara pel llibre de Comanegra, la poeta explicava així la seva escriptura lírica (ho feia tot comentant una poesia, Colom a una finestra de Barcelona, del llibre de 1989 Homenatge a Walter Benjamin). “Aquest poema –diu– el perseguia des de feia catorze anys. Inicialment era llarguíssim i amb el pas del temps es va anar depurant fins a arribar al que és ara: una sola frase –«Tenia exactament els teus ulls. Què volies dir-me?»– que conté l’essència del que volia expressar i que, segurament, ningú més que jo podrà entendre en tota la seva amplitud.” Més fàcil d’interpretar és una altra peça brevíssima del mateix llibre, Carrer de Setantí: “Dormia amb ulleres. | Llegia molts somnis.” Per ben capir-la, cal saber que J. V. Foix, abans de publicar-les en forma de llibre, recitava als amics les seves poesies en el número 7 d’aquest mateix carrer sarrianenc.

L’amor, el desamor: “Em pregunto si viure sense tu | serà una constant horabaixa, | i les nits, una insidiosa amenaça | i despertar, l’odi intens de no trobar-te.” L’amistat i la pèrdua: un dels apartats temàtics més destacables en el seu corpus líric és el de les peces in memoriam. En una de les dedicades a l’amic de joventut Marià Vancells assegura: “El dia que vas morir... || l’obscenitat del sol, | la befa dels arbres, | el retret del teu bosc, | el llindar de l’altra riba, | aquell dia.” En una composició de recordança de Gabriel Ferrater, diu: “Només del passat se’n pot fer | tema literari.” I en una tercera d’Animals i plantes (2010): “Mirar el passat, | a vegades, | no és un bon exercici” (però, d’aquest exercici ple de tensió, en neix tanta poesia!). D’altra banda, les ciutats formen part inextricable del canemàs moral dels seus versos. Les ciutats recordades, tema literari: “Mentre hi hagi ciutats | i capacitat de nostàlgia: | plàtans de Londres, | cariàtides de Berlín, | de Buenos Aires...”

“La poesia, doncs, en mans teves, esdevé sobretot l’art de no dir el nom de les coses en va”, afirma Àlex Susanna en l’epíleg de L’amor a Barcelona (1998). I jo hi afegiria, pensant en la nostra autora, que la poesia acaba sent l’expressió de l’estimació moral de la consciència: “Tinc moltes menys certeses | i un grapat de veritats entelades”, com ens confia en un parell de versos de Variacions profanes (2019).

Editorial: Viena Edicions Pàgines: 444 TOT M’ADMIRA. POESIA COMPLETA (1965-2021)
SOBRE MARTA PESSARRODONA Editorial: Comanegra Pàgines: 284
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)