“Recuperar ‘Pulgarcito’ és reivindicar el patrimoni cultural”

Per al gran expert en historieta Toni Guiral, la revista Pulgarcito és un dels més grans tebeos produïts a Catalunya per a tot l’Estat. Humor infantil, però que també consumien els adults perquè no deixava de ser una mirada d’irònic costumisme a una societat que al llarg de la longeva existència de la revista (1921-1987) mai va acabar de trobar una lògica de convivència ciutadana i política. “El llibre Pulgarcito va néixer d’una proposta meva, ja que pensava que per al centenari de la revista calia reivindicar la publicació com un important patrimoni cultural”, explica Guiral. “Aquests tebeos ens han fet com som, perquè són moltes les generacions que els vam llegir”, afegeix. Per escriure Pulgarcito, la revista donde empezó todo (publicat per Penguin Random House sota el segell Bruguera), Guiral en va consultar tots el números (2.200) gràcies a la iniciativa de col·leccionistes privats. “No hi ha cap col·lecció completa en biblioteques públiques”, lamenta.

Pulgarcito va néixer, segons el model que havia popularitzat el TBO, sota la iniciativa de Joan Bruguera, que havia creat l’editorial El Gato Negro a inicis del segle passat. En aquella època, la historieta no s’havia normalitzat, les vinyetes eren il·lustracions amb el text per sota i les publicacions infantils encara contenien molt de text amb històries, jocs i acudits. “La diferència i l’encert que va donar una empenta a la revista va ser la idea de Bruguera de crear l’associació per a nens La Vida Infantil, que volia protegir els animals, les plantes i els nens més desafavorits. Van arribar a tenir 25.000 associats.” Aquesta iniciativa, i el fet que en els anys trenta, segons explica Guiral, “es comencés a fer una historieta més moderna”, va provocar un llançament de la publicació que es va aturar per diversos motius en el període de la Guerra Civil i la postguerra. Finalment, el 1946, de bracet del represaliat republicà Rafael González com a cap de redacció, es va encetar una etapa que va tenir la màxima popularitat a principis del setanta, quan es va arribar als 200.000 exemplars, moment en què també va començar la davallada. Al llibre es fa un repàs de grans personatges com Mortadel·lo, Zipi i Zape, Sir Tim O’Theo, Anacleto o el Doctor Cataplasma i d’autors carismàtics com Ibañez, Escobar, Raf, Vázquez, Martz Schmidt, Segura, Peñarroya, Giner, Iranzo, i Cifré, entre altres figures.