Pantalla

Cartellera

MÉS PASTILLA VERMELLA

Qualsevol hipocondríac de la ciència-ficció, que tingui al·lèrgia a l’exageració, l’impossible i la manca de respecte sobre les lleis físiques, i el més important, que no hagi entès la trilogia Matrix, que no passi per taquilla per descobrir la quarta entrega de la franquícia, tot un blockbuster nadalenc per fer diners. I és que The Matrix resurrections vol principalment això, estirar el xiclet i fer caixa a costa de Neo i Trinity, una parella ja amb algunes arrugues però amb la suposada mateixa química de sempre.

No hi ha res com la nostàlgia d’un temps passat d’èxit i felicitat per omplir una sala. I si no que li ho diguin a J.J. Abrams, que a Star Wars VII va recuperar l’estructura de la pel·lícula original, a més de la mítica tripleta protagonista. L’aparició d’un molt madur Harrison Ford com a Han Solo a meitat de pel·lícula provocava ovacions sentides dels espectadors a tots els cinemes del món. I amb Keanu Reeves i Carrie-Anne Moss passa més o menys el mateix. Idealitzem els personatges i els sentiments fan la resta. Però al nou Matrix hi ha pel·lícula? La resposta seria que no gaire. Lana Wachowski, sense la seva germana, ha fet de constructora en solitari 18 anys després d’aquesta forçada quarta part, que, com explicava, recorda molt el primer film original. Sense arriscar. La presència encara dels dos protagonistes i l’eterna estètica de la saga són punts forts de pes i inamovibles, però l’absència de l’autèntic Morfeo (Laurence Fishburne) i l’indestructible i carismàtic agent Smith (Hugo Weaving) passen factura. Una llàstima, tenint en compte que a l’univers Matrix tot és possible. Tan possible com recuperar l’escollit Neo amb una simple pastilla vermella. Només ha de seguir el conill blanc i coneixerà la veritat, com sempre. L’estaran esperant en aquest cas una generació Z de nous lluitadors, un Sion maquillat i els emprenyadors sentinelles.

Keanu Reeves (Dràcula, L’advocat del diable, Speed, Constantine, John Wick) fa el que gairebé sempre ha fet a la seva carrera: actuar poc i aportar carisma i físic a un personatge d’acció. No falten un munt de picades d’ullet a l’original, humor autoreferencial, magnífics efectes especials, acció trepidant, una notable realització, i l’estètica i iconografia d’un univers i un concepte, que va canviar i inspirar el cinema de ciència-ficció a principis de segle, originant infinitat d’imitacions. Visualment espectacular. Però el guió fa aigües, perquè bàsicament no hi ha guió. Repeteix l’estructura inicial, aportant una bona dosi de píndoles conceptuals sense sentit i impossibles d’assimilar, fins i tot per als més fidels. Amb l’excusa romàntica no n’hi haurà prou per mantenir el to d’aquesta producció prescindible i excessivament llarga. Wachowski, bàsicament, ha hackejat el seu original per esprémer la mitologia de la franquícia Matrix, i la cartera dels seus seguidors. Com diu un dels ajudants de Thomas Anderson (Neo a Matrix) en una brainstorming, els reboots venen. Doncs això. Les seqüeles tampoc fallen. Una màxima de la indústria cinematogràfica i que es resumeix en la frase que ha fet més fortuna de la pel·lícula: “Benvinguts al món real.”

MATRIX RESURRECTIONS Direcció: Lana Wachowski Guió: L. Wachowski, A. Hemon, D. Mitchell Fotografia: J. Toll, D. Massaccesi País: EUA
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)