QUE LA FESTA NO PARI
Frases fetes com “els homes durs no ballen” o “ballar és de nenes” només amaguen certa frustració per no saber-ne o, segurament, la ruqueria extrema d’una nostra joventut marcada per una penosa segregació social per gèneres que, massa de mica en mica, s’ha anat revertint.
Recordo aquells diumenges de quan érem joves i anàvem al cine. Mentre molts de nosaltres (els nens) anàvem a veure i reveure films com Comando i Rambo, elles (les nenes) no s’estaven de repetir una i tres vegades altres èxits del moment com Flashdance i Dirty dancing. Quan s’estrenaven aquest tipus de pel·lícules, els cinemes semblaven assumir el rol dels col·legis d’hermanos i monges, respectivament, acollint els alumnes masculins o femenins. Penós? Sí. No va ser fins de més grans, quan a les festes majors, festes i casaments sonaven aquelles cançons que moltes van poder disfrutar a la pantalla gran, que nosaltres ens vam atrevir a ballar tot imitant amb més pena (molta) que glòria els passos d’aquells pretèritament repudiats Tony Manero i Danny Zucko de torn, tot esperant que alguna Sandy Olsen –ja vestida de cuir– ens sacsegés una vegada per totes. Patètic? Molt.
En el meu cas, la cosa va trigar, i no va ser fins a l’època universitària, ja entrat en raó o pel que fos, que vaig abraçar el gènere musical. No recordo exactament amb quina pel·lícula, perquè suposo que va ser una atracció gradual, començant per revisar clàssics com Cantant sota la pluja i West Side Story. Concretament, sí que sé que em vaig rendir als peus de John Travolta quan després d’un llarg silenci va tornar a la pista per ballar amb Uma Thurman el You never can tell de Chuck Berry. Gràcies, Quentin!
Aleshores va arribar una filla a qui li agrada ballar nit i dia i, és clar, com a bon convers em vaig immergir de ple, amb la seva complicitat, en films com Mamma Mia, Els Miserables, The Greastest Showman, Into the woods, La La Land... fins ara, amb el magistral remake de West Side Story que ens ha regalat Steven Spielberg. I com que rectificar és de savis, calia firmar un tractat de pau amb el film més odiat del meu passat: Grease, amb una penitència que ha suposat veure-la tants cops que al final hem deixat inservibles un DVD i un Blu-Ray del film de Randal Kleiser.
Grease continua tenint detractors, però té més virtuts que defectes. El més evident: adolescents interpretats per actors adults (Stockard Channing tenia 32 anys quan va acceptar el paper de Rizzo!). Tanmateix, no deixa de resultar deliciosament absurd, un fet que la pel·lícula assumeix des del primer instant.
Grease és una oda pura al pop, volgudament kitsch, naïf i colorista. No és un musical d’adolescents dels cinquanta com aparenta, sinó una fantasia contemporània basada en un musical de Broadway emmarcat en els anys cinquanta, creat per Jim Jacobs i Warren Casey el 1972, a través del qual s’imiten els caràcters, els costums, la gesticulació i la música d’una època daurada del cinema en què els rebels sense causa feien furor. L’argument és el de menys: noi coneix noia a finals de l’estiu (aquells summer times) i poc després se separen quan comencen l’institut i descobreixen que tot i que s’atrauen pertanyen a mons oposats. Estan destinats a retrobar-se en els camins de l’amor, però a diferència de West Side Story el drama deixa pas a l’humor i al happy end, no sense deixar de tractar temes candents com la rebel·lió juvenil, la lluita de classes i l’embaràs adolescent.
El resultat és una festa contínua, vertebrada per un reguitzell de números musicals canònics i cançons –des del Greased lightnin a la climàtica We go together– que conformen un set list imprescindible del gènere. A més, ha envellit millor del que molts auguraven quan es va estrenar, aviat farà quaranta-cinc anys.
