Història
LA LLUITA DE JOAN MIRÓ
“Joan Miró i els artistes que es van quedar a Catalunya donant suport a Franco.” “El Miró que no es va deixar manipular pel franquisme.” “Joan Miró: pintor genial, antifranquista ferm i home íntegre.” Els títols anteriors, encara que no ho sembli, corresponen a tres ressenyes sobre un mateix llibre, el que signa el periodista Josep Massot (Palma, 1956) i es titula Joan Miró sota el franquisme (1940-1983). Com es pot comprovar, el paper que va jugar Joan Miró durant el franquisme segueix generant controvèrsia, malgrat els esforços de Josep Massot, que ja fa quatre anys ens va sorprendre amb una biografia exhaustiva i innovadora sobre l’artista i que ara, després de rastrejar un munt d’arxius públics i privats, ha focalitzat la seva atenció en una etapa ben fosca de la nostra història. El resultat de tot plegat és un llibre que, tal com afirma el mateix autor, “no és només una biografia, sinó també el retrat d’una època” i, al mateix temps, una reflexió profunda sobre els vincles de l’artista amb el poder.
En contraposició a altres artistes, com ara Antoni Tàpies, Manolo Millares, Jorge Oteiza, Eduardo Chillida o Antonio Saura, que es van beneficiar inicialment de l’operació cosmètica que va voler fer el franquisme a través de l’art d’avantguarda, Joan Miró es va resistir que el manipulessin. Quan va tornar a Barcelona a finals del juliol del 1940 per embarcar-se rumb a Palma, es va comprometre amb ell mateix a treballar “dins la més total indiferència i foscor”. L’artista, però, tenia l’avantatge de disposar d’una finestra oberta a l’exterior i de poder exposar a París i Nova York a través del suport de l’arquitecte Josep Lluís Sert, el galerista Pierre Matisse i el conservador del MoMA James Johnson Sweeney. En tot cas, amb el pas dels anys va sortir del seu aïllament i es va implicar en la lluita antifranquista, amb fets com la participació en la Caputxinada i la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, tot i que després se’n va voler desvincular.