Lletres

Crítica

L’EXORCISME DE LA BONA LITERATURA

Amb una prosa que cerca l’essencial i la contenció, el relat dona els ingredients perquè el lector participi en tota la corrua de personatges diabòlics o angèlics pels passadissos de la consciència

Al costat de narradors d’èxit com Monzó, Pàmies, Torrent, Solsona o Moliner, Jaume Vallcorba va formar a Quaderns Crema una escuderia de talents que no han tingut tota la sort que mereixerien. Parlo d’escriptors com Gabriel Galmés, Mercè Ibarz, Martí Rosselló, Pere Guixà i Josep M. Argemí. Aquest últim és un narrador extraordinari, amb un important bagatge editorial, que destacaria en qualsevol literatura i que podria tenir una bona recepció internacional si les autoritats pertinents fessin la feina que han de fer. Mitjançant el segell mallorquí Lleonard Muntaner, ens arriba la seva última nouvelle, L’àngel de Santa Sofia, un relat de seixanta planes ben llaminer. En alguns moments m’ha recordat les narracions quasi gòtiques dels simbolistes francesos, com ara Jean Lorrain i Gautier, però també de britànics com el Henry James més jogasser. Per no parlar d’André Gide i altres mestres de la creació d’atmosferes en situacions aparentment convencionals. Ambientada a Torí, la ciutat del diable, el relat s’escenifica durant un congrés d’angelologia, amb un personatge que es fa anomenar Josep Palau i Fabre, a qui Argemí també fa un homenatge no només amb el nom, sinó amb la mateixa trama i tema. Argemí coneix el valor dels contes de Palau i se situa precisament en aquesta òrbita, d’altra banda, tan afrancesada.

Com una bona narració vuitcentista d’aquesta tendència, L’àngel de Santa Sofia t’inquieta, t’entreté i et produeix, alhora, una sensació d’estabilitat mentre dimonis i altres éssers extravagants es creuen pel davant dels teus ulls. És precisament aquesta característica la que desprèn la literatura d’Argemí: el benestar de ser davant d’una gran aventura, una joia exquisida de la qual gaudiran sense compartir-la massivament. Com altres narradors catalans –parlàvem fa pocs dies d’Albert Mestres–, Argemí és la demostració fefaent d’una literatura que resisteix fins i tot les polítiques institucionals absurdes. L’art està per sobre de la burocràcia que patim. Ni la dictadura ni això d’ara l’han pogut esquinçar. Un capellà de la novel·la recomana un exorcisme a una dona que ha perdut el marit. El paràgraf em va tocar fins a adonar-me que tota la literatura del barceloní es podria definir com un gran exorcisme. També com l’entusiasme que encomana la bellesa de les seves pàgines.

Amb una prosa que cerca l’essencialitat i la contenció, el relat dona els ingredients perquè el lector participi en tota la corrua de personatges diabòlics o angèlics pels passadissos de la consciència. També pel mateix laberint de l’estructura del relat, narrat a fragments, una mica a la manera com ho feien Borges i Cortázar. Ets allà dins, encomanant-te de l’ambient de follia que envaeix el relat, amb malalties i visites terrorífiques al cementiri de Montjuïc de Barcelona. Una gran festa a la casa del somni i el malson.

L’àngel de Santa Sofia
Autor:
Josep M. Argemí
Editorial:
Lleonard Muntaner
Preu:
10 euros

TRADICIÓ I MODERNITAT A LA GUITARRA DE WILL BERNARD

Des del solo de bateria que obre Ancient grains, tot l’àlbum està ple de cadències i, alhora, del plaer del trio tocant aïllat en una proposta de jazz modern, dúctil i vibrant. Acompanyat de Sam Yahel a l’orgue i de Donald Edwards a la bateria, el guitarrista de Brooklyn Will Bernard ens convida a un festí de jazz compassat. En el seu onzè disc d’estudi, totes les composicions han estat gestades per ell, a excepció d’una de Thelonious Monk, músic amb qui manté grans afinitats des del començament de la seva carrera en bandes de Nova York i Califòrnia.

El lirisme de Bernard té en els seus companys el contrapunt expressiu perfecte, amb la mètrica explosiva del bateria Donald Edwards, que brinda una concepció melòdica en un suport rítmic al qual se suma l’organista. La guitarra de Bernard avança cap a territoris que han explorat els Metheny i companyia, i també alguns guitarristes del jazz d’aquí. Cada tall és un encert de la inspiració. Les onze peces descriuen a la perfecció el títol, que es refereix als grans de menjar que no han variat des de fa segles. Un altre cop, tradició i modernitat a través d’un disc més que recomanable.

Ancient grains
Autor:
Will Bernard
Discogràfica:
Posi-Tone
Preu:
17 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)