Arts visuals

El pinyol de Ceret

El Museu d’Art Modern de Ceret ha reobert al públic després de més de dos anys de reformes que han permès ampliar l’edifici i reordenar la col·lecció permanent. Una ocasió per retrobar els orígens de l’art modern i l’obra de Jaume Plensa, que estrena l’espai per a exposicions temporals

ART CONTEMPORANI
El museu reforça els vincles amb la creació més recent tant amb una nova sala com amb l’exposició temporal de Plensa
ARCÀDIA I AVANTGUARDA
Des del 1911, amb Manolo i Picasso, van conviure a Ceret la via classicista i la cubista, que donarien origen a la modernitat RENOVACIÓ La reforma i ampliació del museu ha permès guanyar uns 1.300 m² i reordenar el discurs de l’exposició permanent

Si no va ser el primer, com a mínim, és el de record més feliç. Manolo Hugué va arribar a Ceret el gener del 1910 amb la seva companya Tototte, el músic Déodat de Séverac i el sol·lícit Frank Burty Haviland, pintor i mecenes provinent d’una certa aristocràcia que, al costat del desmanyotat Manolo, adoptava el paper d’una espècie de santcrist protector. Els primers temps es van allotjar a l’Hotel Canigou, on segons Josep Pla “per tres francs diaris et donaven perdiu i llagosta a cor què vols”, fins que a finals d’any van trobar una casa per llogar a la carretera de Morellàs i les Illes, on criaven gallines i conills vora un camp que els donava de tot: figues, pomes, peres, granades, préssecs, albercocs, maduixes, cireres i tota mena de flors.

Des del primer dia, es van entretenir a escriure als amics de París animant-los a seguir-los. Picasso va ser dels primers a fer-los cas, el juliol del 1911, i Enric Casanovas, el més reticent, no es decidiria fins a finals d’aquell mateix any, just per coincidir-hi amb Georges Braque i improvisar junts, l’un amb la guitarra, l’altre amb l’acordió, unes serenates que més d’una vegada devien incorporar al repertori la cançoneta de moda als cabarets de Montparnasse, aquell “O Manon, ma jolie” que serviria aviat a Picasso per proclamar en un dels seus primers papier collés l’amor naixent per Eva Gouel.

És il·luminadora la manera com van conviure festivament a Ceret els dos pols en què es debatia la modernitat, des de la mirada cap a Grècia i des de l’atracció per les cultures primitives. Molts artistes van començar a col·leccionar tanagres gregues i màscares africanes amb el mateix fervor amb què els impressionistes havien adquirit estampes japoneses. El Museu de Ceret testimonia la fascinació per l’art negre, una de les fonts primeres de la revolució cubista –com ho serien la pintura de Cézanne i les estatuetes ibèriques–, amb les fotografies que va fer Walker Evans per a una exposició al MoMa de Nova York el 1935 que reunia peces del Sudan o de la Costa d’Ivori procedents de les col·leccions de Haviland, Tristan Tzara, André Derain, André Lhote o Henri Matisse, quasi tots representats als fons ceretans.

Diuen que va ser André Salmon qui el 1912 va batejar aquest poblet dolç del Vallespir com “la Meca del cubisme”, per com va estimular les troballes sintètiques de Picasso i Braque, però simultàniament, gràcies a les notícies que portaven de Manolo els amics que anaven a veure’l, des de Casanovas fins a Ramon Pichot, Josep M. Junoy o Joaquim Sunyer, a la Catalunya del Sud ja es parlava d’una suposada escola o falansteri de Ceret que es caracteritzava per la ingenuïtat, l’airet mediterrani i l’atracció pel primitivisme, encara que Joan Sacs no hi veia més que una colla d’amics que es limitaven a vestir “la camisa suada dels picapedrers”. Finíssim com era, al crític català per una vegada li va fallar la intuïció, perquè aquesta vida desmanegada de Ceret (Sunyer elogiava haver-hi trobat “un art que no fa ganyotes”) va seguir atraient artistes després de la Primera Guerra Mundial gens sospitosos d’impostura: Auguste Herbin, que ja hi havia estat el 1913 seguint Picasso, com Juan Gris, hi va passar dos anys més del 1919 al 1920, i encara hi tornaria el 1923; Pinchus Krémègne el va descobrir el 1918 i ja no se’n mouria; Chaïm Soutine hi va viure del 1919 al 1922; André Masson, que s’hi estaria del 1919 al 1920, hi va conèixer la seva dona, Odette Caballé; Léopold Survage hi aniria sovint a partir del 1925 des de Cotlliure; Raoul Dufy, fugint de l’ocupació alemanya de París, hi va ser acollit per Josep Llorens Artigas el 1940, i Marc Chagall va instal·lar-se al Mas Lloret, a la carretera que porta als Banys d’Arles i Palaldà, del 1927 al 1929.

Ceret ha alimentat durant anys aquest doble mite entre l’arcàdia i l’avantguarda, però a diferència de tants altres enclavaments lluminosos de la modernitat, des del Barbizon dels impressionistes fins al Pont Aven de Gauguin, l’Ais de Provença de Cézanne o el Cotlliure de Matisse (aquesta manera de ser revolucionari també de vacances), a pocs altres llocs hi va haver una tan alta concentració d’artistes i amb tanta continuïtat al llarg del temps, si s’exceptua el cas no menys extraordinari de Tossa. De fet, els camins de les dues poblacions són gairebé idèntics, fins i tot en la creació d’un museu amb les generoses donacions dels artistes que hi havien fet estada, si no fos que a Tossa aquest llegat s’ha malbaratat de manera estrepitosa per falta de suport polític, mentre que a Ceret el Museu d’Art Modern ha esdevingut el pinyol més famós del Vallespir després dels que s’escupen cada primavera per la festa de la cirera.

Obert el 1950 arran d’una proposta del poeta Pierre Camo que van recollir amb entusiasme Frank Burty Haviland i Pierre Brune, establert a Ceret des del 1916 i un dels principals ambaixadors dels artistes estrangers que hi van arribar amb la Gran Guerra, el Museu d’Art Modern de Ceret s’ha fet un lloc digníssim en el circuit artístic francès, que li ha dispensat honors d’estat, com ara amb la reforma del 1993, assumida per Jaume Freixa i inaugurada per l’aleshores president de la República, François Mitterrand, o amb préstecs sovintejats dels gelosos museus estatals, principalment del Pompidou –que ha cedit en dipòsit el magnífic Les gens du vogaye (1968), de Marc Chagall– i del Museu Picasso de París.

Des del novembre del 2019, el Museu de Ceret ha afrontat una altra profunda transformació que ens ha privat durant dos anys, no només d’una de les col·leccions més estimulants dels orígens de l’avantguarda europea a només quatre passes de casa, sinó del pretext per evadir-nos del món en aquest poblet insòlit amb vistes nevades al Canigó. Les obres d’ampliació, que han permès guanyar uns 1.300 m², s’han alentit per la pandèmia, però finalment el 5 de març passat va poder reobrir amb el nou pavelló ja acabat, que s’obre pas entre les escanyades casetes del voltant, i amb un replantejament de l’exposició permanent que potencia la genealogia picassiana (a l’entrada mateix, rep el visitant una fotografia de l’artista al cafè del poble, al costat de Pierre Brune, durant la seva estada del 1953), però també els vincles irrenunciables amb l’art contemporani, que adquireix un nou protagonisme amb la selecció proposada per l’artista Alain Clément.

El dia de la presentació als mitjans, Nathalie Gallissot, directora i conservadora en cap del museu, va assenyalar la importància de la reforma, encomanada al reconegut estudi d’arquitectura de Pierre-Louis Faloci, però també l’oportunitat que ha representat per dedicar temps a altres tasques internes, des de restauracions fins a inventaris, “tot allò que un museu té dificultats d’afrontar perquè quasi mai tanca”. Aquestes millores internes, que solen tenir escàs ressò públic, són imprescindibles per al bon funcionament d’una institució cultural ambiciosa, com ho és també el fet que al nou pavelló, a més de l’espaiosa sala d’exposicions temporals de 556 m² i 6 m d’alt, s’hi hagin habilitat dependències per a tallers i, sobretot, per al magatzem de les obres de reserva. Amb la nova distribució, la col·lecció d’art modern es manté a l’edifici històric, tot i que amb una museografia renovada amb la col·laboració de l’escenògraf Olivier Arnaudo, i a la primera planta es reuneix una selecció del fons d’art contemporani, per tal de subratllar els vincles de Ceret amb l’avantguarda fins al present. No menys important, s’ha creat un ampli vestíbul per a la recepció de visitants que incorpora un mirador al paisatge que ha inspirat tantes de les obres que es poden veure al museu, i s’ha encarregat un nou logotip a Philippe Apeloig.

En total, l’edifici disposa ara de 2.629 m² (inclosos 1.440 per a exposició i 390 per a magatzem), que suposen un augment de l’espai disponible de 1.270 m². La inversió ha estat de prop de 8 milions d’euros abans d’impostos (7.483.000), finançats per la regió d’Occitània (33,5%), el departament dels Pirineus Orientals (28%), el mateix municipi de Ceret (23%) i l’Estat francès (14,7%). Però més enllà de les dades, que equiparen el museu a un projecte immobiliari, allò que interessa de debò són els tresors que conté. I n’hi ha uns quants. El més vistós, sense cap dubte, és el Retrat de Corina, la dona de Pere Romeu, propietari de la cerveseria Els 4 Gats, que Picasso va pintar el 1902 i que el museu parisenc de l’artista ha cedit en dipòsit a Ceret. Es confronta a la mateixa sala amb l’imponent Retrat d’una catalana (1885), d’Aristides Maillol, a prop d’una vitrina dedicada a Manolo, amb els bustos de Pierre Camo i el seu tupè rinxolat i de l’elegant Frank B. Haviland, a més d’un dels seus relleus de bous i tres figuretes de camperoles que troben eco, tot i ser dites en un llenguatge tan diferent, als quadres d’Auguste Herbin i Léopold Survage.

Nathalie Gallissot parla d’un “museu encarnat” que es proposa reflectir la història dels artistes que van sojornar al poble i de les complicitats que hi van néixer. Un dels seus trets d’identitat és, de fet, la seva creació mateixa. Pierre Brune i Frank Burty Haviland van ser els encarregats de sol·licitar dels antics camarades, des de finals dels quaranta, les peces que proveirien el petit museu inaugurat el juny del 1950. Entre els donants més generosos, ja hi havia Picasso, que va cedir cinquanta-tres obres, inclosa la famosa sèrie de ceràmiques de motius taurins en què havia treballat aquell mateix any al taller de Vallauris (en l’època que freqüentava les curses de braus de Sant Ferriol), i Matisse, que va regalar a Ceret una quinzena de dibuixos datats a Cotlliure. Moltes altres obres procedien de la col·lecció de Michel Aribaud, que havia estat decisiu per allotjar els artistes que arribaven a Ceret i de qui Victor Crastre deia que havia estat el veritable mecenes de la colla, perquè “tenia tant de gust com de bondat”. A partir dels anys seixanta, el museu es va obrir a l’art contemporani, amb les exposicions Impacte I, organitzada el 1966 per Jacques Lepage i Claude Viallat, i Impacte II, el 1972, que testimonien la relació de Ceret amb els artistes del grup Supports / Surfaces. Més endavant incorporaria també obres d’Arman, Claude Viallat, Tàpies o Miró, que arran de l’exposició que li van organitzar el 1977 oferiria al museu el guaix Femme oiseau, del 1972, fins a arribar a Jean Capdeville, Toni Grand, Najia Mehadji o Jaume Plensa, que va ser acollit a Ceret abans que el Macba li dediqués cap exposició monogràfica i que ha estat convidat de nou a estrenar les sales temporals de la nova etapa del museu.

Plensa és avui una espècie de celebritat com al seu dia ho va ser Picasso. Després de guanyar-se l’afecte dels ceretans amb l’exposició del 2015, El silenci del pensament, per a la qual va col·locar tres de les seves peces monumentals damunt un tapís de cireres, hi ha tornat per presentar un conjunt de dotze dels seus caps gegantins que inviten al silenci, més una vintena de dibuixos igualment de gran format, per a Cada rostre és un lloc. Moltes de les peces ja es van poder veure al Macba o a la galeria Senda, però aquí troben un espai a l’altura de l’espectacularitat amb què aquest artista, de manera paradoxal, poetitza el recolliment. Si encara queda algú indecís, que sàpiga que la pròxima exposició temporal serà L’escola de París (1900-1939). Chagall, Modigliani, Soutine i Cia, amb obres provinents del Pompidou, entre el 9 de juliol i el 13 de novembre.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)